Ignorancia.

" I ara és quan, entre llàgrimes, suspires i mires al teu davant i t'adones que la gent que et feia sentir especial es desenmarasca i t'ensenya una nova cara. I és ahi on entens que aquells qui pensaves que eren especials, s'uneixen al grup dels ignorats, un grup on tu et sents dia a dia.
Dia a dia ".

Maria.

T'estime en el silenci.

Des de fa anys em fico a la finestra cada dia a les dos de la vesprada de dilluns a divendres exepte festius per veure't tornar del treball.

Aquell dia d'octubre havia plogut a bots i barrals durant tot el dia, pero ara que anaves a aparèixer tu pel cantó del carrer de davant semblava que la pluja volia donar-li una petita tregua al sol.
Vaig veure't aparèixer a les dos i cinc. Una mica més tard de l'habitual. Però, no em va semblar important.
Vaig veure que a una mà portaves un ram de roses rojes, mig trencades i amb les quals intentaves protegir-te els cabells de l'aigua malgrat que anaves calat fins els ossos.
A l'altra mà portaves el maletí de cuir negre que t'emportaves sempre. Era un regal d'empresa.
Vaig somriure quan feres una ràpida vista cap al bloc de pissos i em va semblar que somreies baix eixa mirada de confussió.
Caminares lentament cap al creuament del carrer i et ficares a esperar fins que el semàfor canviara de color.
De cop i volta vares veure un antic amic d'institut, també company meu, que et saludava. Feia al menys un any que no el veies i rapidament començareu una conversa amigable mentre seguies tenint un ull posat en el semàfor per si de cas canviava de color. Volies tornar a casa. Només volies tornar a casa per a veurem.
Vaig observar-te una estona mentre xerraves amb el teu antic amic. No paraves de gesticular i l'altre ximplet no parava de riure.
Vaig recordar de cop i volta la poca gràcia que em feia eixe noi a l'institut.
Era un noi flac i punxegut que quan s'enterà de que sortiem junts en els ultims anys d'institut no ens deixava ni un moment d'intimitat sols. L'odiava només perquè no m'havia deixat estar amb tu més estones sols.
I ara s'havia convertit en un home gros que no parava de riure. Al teu costat es feia ridicul. Sempre havies sigut un noi extremadament precios, i ara que havies arribat a la maduressa ho havies fet sense perdre un poc del teu encant.
I encara que en eixe moment et veia deformat per culpa de les gotes que s'havien quedat a la finestra, no m'importava.
El semàfor va canviar de color i t'acomiadares del teu amic amb un sec i fugaç adeu que vaig poder llegir dels teus llavis carnosos. Vaig enrecordar-me en eixe moment de tots els besos que ens donarem. I del primer, a uns carrers del lloc on ara viviem.

Vares crusar el carrer amb pas lleuger i a la meitat tropesares amb una dona entrada en anys que et va tirar el ram de roses a terra. Deixares el ram de roses i anares a demanar disculpes a la dona que ja havia escapat feta un basilisc.
Vares permaneixer uns segons més plantat i tornares per buscar les roses que a eixes hores ja havien perdut quasi tots els petals. Però, no t'importava, els ficaries al balcó, com tots els rams que portaves.
T'ajupires per agafar el ram i t'alçares amb temor al donar-te conte de que el color del semàfor havia canviat i es mostrava roig per als vianants.
Caminares a pas ràpid i t'aturares secament davant un cotxe que no va esperar per a que passares.
No pugueres ni veure el cotxe que et va llençar al davant del gran portalo de ferro del bloc de pissos.

Vaig sentir com la tassa de conyac que duia a les mans s'escurria i queia, però, no vaig sentir els trossos de ceramica trencant-se a terra perquè es varen confundir amb les meues llàgrimes i la gent cridanera que anava ràpidament on jeies tu.
Vaig quedar-me plantada mirant per la finestra i vaig distingir entre tota la gent, una dona, que anava corrent cap a tu desesperadament mentre plorava tant com jo.
La teua vidua.
La dona que corria cap allà era aquella que plorava damunt de la teva cara desencaixada i demanava a crits que algu et reanimara. Però, jo sabia, al igual que tots, que estaves mort.

Vaig retrocedir lentament cap a dins del saló i vaig seure a una cadira.
Aquella era la dona a la qual li havies donat els ultims deu anys de la teva vida. I jo,a la qual li havies donat cinc, no tenia dret a plorar sobre teu.
No tenia dret a donar-li un últim bes al teu cadàver.
Ni tampoc de poder plorar-te publicament.
Ho faria, però, en silenci. Com ho havia fet els últims deu anys.
Havia suportat tota classe d'indignacions. Coses per les quals la majoria de gent t'hauria oblidat. Però jo no.
T'havia sentit dir-li mil vegades a la teua esposa que l'estimaves com mai havies estimat a una altra. I allò em feia mal.
Havia suportat veure com posava al balcó que estava a baix del meu, les roses que cada setmana li portaves. Sempre eren rojes.
Havia suportat sentir com jeies amb ella cada nit, sentint crits de plaer.
I ho havia suportat només perquè t'estimava.
I conservava l'esperança de tornar a dir-te a cau d'orella que t'estimava.
Però, no ho podria esperar mai més.
I és ara quan surto al carrer i crido que sóc culpable d'estimar-te en silenci durant molt de temps.
Cosa que no deuria d'haver fet.

Maria.