Camine tranquil pel carrer de la tristessa.
Aquell que fa cantó amb el de la ràbia i la impotència.
És llarg, però, sempre arriba a aquella espurna.
L'espurna de llàgrimes que moren al mar de la incertessa.
Camine tranquil, perquè la ràbia ja se'n va sola.
Repeteixo aquet camí tants cops que ja me'l sé de memòria.
Quants cops he volgut eixir d'aquest camí sense sortida.
Però, no puc. Crec que en el fons m'agrada.
En el fons m'agrada recordar el silenci absolut que et rodejava.
Els llavis tancats insistenment en un somris idiota.
La mirada vacilant d'uns ulls en calma.
Era com si estiguerem els dos cegats pel sol de la més terna primavera.
M'oblide de tot aquell tema.
De la gelosia que em perseguia quan mirava el teu cabell llarg
que em caia per l'esquena.
I oblide que cada pas que feies al meu costat significava menys distància.
La distància que es regia per besos robats a la matinada.
La distància amarga del saber esperar, alimentant aquella esperança,
deixant enrere les pors i els deliris cap a altra persona.
Saber donar-nos la mà estant lluny un de l'altre.
I era aquella distància qui ens ofegava,
però, que ens mantenia junts per plantar-li cara.
Li feiem ofenses estimant-nos més cada vegada,
mentre passavem de la pena a l'alegria.
És difícil mirar enrere i no vore't de peu en el cantó de la bogeria.
Riente de la distància, del temps, del saber o el no saber.
Què sabiem els dos d'aquella ximpleria?
Només que omplia una gran part de la nostra insignificant vida.
Què estrany és passejar per la carretera.
I no veure que passejes entre els meus sentiments.
Ara ja no dorm a la teua vera,
ara que estic sol dorm en el banc de la soletat.
Què estrany és alçar-me i no veure't.
Pareix que t'has amagat entre la boira de fer-me riure.
I encara a hores d'ara
pense que tornaràs.
Dona'm motius per no oblidar-me de la teua cara
que se'm fa estranya per moments.
Dona'm motius per creure en tu passada la una,
quan no et trobe enlloc ni de nit ni de dia.
Les ferides noves es curen enseguida.
Però, aquelles velles les porte clavades en el pit com una estaca.
Són allò que empijorava el nostre saber oblidar i la paciència,
i es carregava sense dubtar-ho el perpetu sentiment.
Petit tresor de nits en vela.
M'aixecares el cor amb carícies al alba.
I ara que no estas se'm morirà el cor,
que duu impregnat per sempre el teu record.
Petit tresor de nits en vela.
Ja no tornaré a dormir tranquil cap nit,
sabent que per molt que et busque,
ja no vols estar al meu cantó...
