Quants anys en fa? En fa quinze? O pot ser en fa vint?
No recorde els anys que fa d'aquesta fotografia que acabe de trobar. És increïble com passa el temps. Quatre cares en un paper doblegat, entre les meues coses. Estan somrients, en un fons que no acabe de recordar quin és. Mire els ulls de cada cara continguda en el paper, i un somrís s'escapa dels meus llavis. La memòria comença a fer feina, comença a pintar-me poc a poc records d'aquelles quatre cares. Cada mirada, cada gest, cada paraula inconfessable que compartirem em ve de cop i volta. I és ara quan m'enrecorde de cada una d'aquelles cares, dels seus noms, de com eren, de perquè sortiem juntes a sopar, de perquè celebrarem tantes coses juntes. Quantes coses viscudes en tan poc de temps, tan intensament, amb tanta emoció. Quantes coses dites sense cap mal, ni cap enveja. Aniversaris compartits durant tantíssims anys, que ara semblen un bufit de la meua vida. Festes d'aquell poble tan menut que cada una de nosaltres hem deixat enrere. Balls sense agotar-se; jocs fins acabar mortes de risa; alcohol per terra, quasi sempre culpa meua; abraços de debò, que duraben anys en la nostra aleshores petita consciència.
No n’érem només quatre, n’érem més, però, nosaltres érem especials, úniques. Les quatre empàtiques. Sí. També abans fórem més que quatre, però, la vida, la experiència, ens va ensenyar que per aquest camí es perd a molta gent que queda enrere. Quan la infantessa va deixar pas a l’adolescència més mísera s'adonarem que no podiem controlar-ho tot, que hi havia problemes que escapaven de les nostres mans i de la nostra comprensió. Que, a cops, era impossible veure més enllà de la impotència, de no poder tornar al passat. Les mentires acabaren fent-nos tant de mal, que era impossible obviar la situació. Però, com ja dic, érem especials, érem les úniques que pensàvem que encara podiem passar-ho bé sense parlar de nois, ni de problemes, ni de coses que escapaven el nostre context. Passarem tant de temps juntes, compartirem tants moments, tantes sensacions, tantes llàgrimes...Quan ens veiem després de molt de temps, no paràvem de xerrar, de contar-nos coses, de preguntar...Li donàrem tanta impotència a coses irrellevants i molt poca a aquelles vertaderament importants... No podíem descriure amb paraules allò que teníem.
Els ulls es desfan en llàgrimes al adonar-me que no les tinc al meu costat. Mire per la finestra, però, no les trobe enlloc. Em venen a la memòria les promeses que ens férem de no separar-nos, de seguir sempre juntes, de quedar per sopar cada quinzena... I ara no ho trobe.
Que ens separarem fou inevitable; cada una amb les seues circumstàncies, sense temps... Però, ara totes aquelles raons em semblen excuses.
M’agradaria haver pensat cada acció més temps, haver pogut dir-los a la cara que amb elles el temps passava ràpid, còmode, amb rises...Després de tot...que les vaig arribar a estimar de debò.
De totes aquelles persones que vaig perdre, de tots els moments que no vaig repetir mai més, aquestos, els de les quatre empàtiques, són aquells que amb més ràbia i tristesa em venen. Saber que no estan, que formen part del passat.
Gire la fotografia i veig un nombre de telèfon escrit ràpid, sense gaire gana, que sembla ser del nom escrit més avall. S’accelera el cor, vaig cap al telèfon. Pense, en els segons abans què vaig a fer. Pot ser eixe nombre no siga ja ningú, potser al recordar qui sóc no recorden res de mi. Però, les ganes de veure la esperança tan a prop, em fan marcar poc a poc, i esperar pacientment, fins que un fil de veu em pregunta qui és. Sols em surt una cosa a dir.
-Marcianita empàtica...?
I el fil de veu em respon, segons després, quasi sense creure-ho.
-Marcianita Maria?
I ara, després de tants anys, recorde el significat de la paraula empàtica.
Maria Sáez.
