61. S'esborra

S'esborra

I de cop mires al teu voltant,
a dreta i esquerra,
i trobes ningú.
I mires a terra
mentre la xafogor t'ofega,
mentre no pots evitar
mirar endavant i no veure res.
I surts fora,
i fa vent, un vent fred.
I no pots evitar pensar
en allò que s'estén al davant.
La lluna no surt aquesta nit,
no está per fer-te veure el camí,
per guiar-te en allò desconegut.
La llum que veus avuí
és la del carrer,
però, no et convida a sortir,
no et convida a somriure.
Entre tanta gent,
entre tantes coses,
les mirades es perden,
entre les hores
que passen inexorablement.
Restes asseguda enmig de tot,
al davant de dos camins
que escapen un de l'altre.
I mentre el silenci t'envolta
penses en escapar del camí marcat,
en deixar arrere l'endavant,
en deixar les preocupacions de banda,
i començar a viure.
Veus la mar, que s'estén fins l'horitzó
i penses en què hi haurà a l'altre costat.
I si agafara eixe horitzó com a eixida?
Si caminara fins la mar,
i entrara amb peu ferm,
deixant folcs d'aire entre les pedres;
i nadara pura entre l'aigua,
sense enfonsar-me
per molt de camí que fera;
si arribara a tocar l'horitzó
amb les mans mullades
fins l'altre costat;
què quedaria aquí,
qui quedaria aquí,
que volguera fer-me tornar enrere.

Però, estàs lluny de la mar.
Et trobes lluny d'eixe horitzó,
lluny de l'altre costat.
I segueix fent fred,
mentre penses en la mar
precedida de pedres.
S'esborra la mar,
s'esborra la sorra.
Sembla que la xafogor
també s'esborra.

Scherbatsky.