66. Anatomia d'un abraç (III)

No creus que és hora
de deixar de fer certes coses?

De deixar d'esperar-te per dinar,
parar a raonar abans de posar la taula
i adonar-me que eixa cadira mai l'ocuparàs?
Sobrarà un plat al damunt de la taula,
sobrarà un got ple d'aigua que és tornarà calenta,
un filet de carn que es quedarà fred i inert,
mig cru, demanant foc a crits.

De deixar d'esperar-te per les vesprades,
quan romane assegut esperant sorpreses
que jo mateixa he imaginat.
Escoltant lladrucs a la llunyania,
mirant al carrer que es va tornant fosc,
com l'esperança que vingues.

De deixar d'enraonar com et contaré
les coses que em succeixen.
Són avorrides fins l'extenuació,
però, sempre les escoltaves.
Em mire cara a l'espill i se'm van les ganes
de que em senyalares inclus defectes de pronuncia.
Les ganes de que t'emprenyes amb mi,
per poder discutir i que em capgires els pensaments.

Podré deixar de fer moltes coses, però,
no podré deixar d'esperar la nit,
perque tu sempre venies amb la nit,
i els nostres moments encara viuen allí.
No podré deixar d'esperar la foscor,
expectant perque em marques l'hora de dormir
o l'hora de pegar voltes al llit
amb el teu calor pegat a mi.
No podré deixar de fer-te lloc al llit,
encara que no vingues en tota la nit.
No podré d'eixar d'esperar que, al obrir els ulls,
tot allò que veja sigues tu.

Scherbatsky