67. Fa temps

Fa temps, que no escric...
Fa temps que no sé.
(I potser açò ens passa algun cop a tots).

Potser he abandonat
allò d'estar trist perque si,
desitjar allò que no saps 
si certament passarà.

La dolça enyorança d'esperar 
que ocorreguen coses al teu voltant 
que ni tan sols arriben a entreveure's,
dolorosament suspeses en un instant.

Potser fa temps que no escric
què significava plorar d'impotència
i sentir-se sol en un mar de dubtes.
Potser ho tinc oblidat.

Potser no ho he oblidat del tot,
potser aquella nostàlgia poc intel·ligent
repta a cops entre els records de jos oblidats 
que he deixat enrere fa molt de temps.

Potser allò del que volia parlar,
després de donar-li tantes voltes,
és del teu somriure, de la teua risa,
mentre m'abraçes càlidament.

I acabe parlant,
acabe posant al paper,
aquestes coses que semblen tan petites,
que surten tan fàcil a cops
i que també serien tan fàcils de destruir,
aquelles coses que em fan no voler escriure,
no poder posar entre llàgrimes, els sentiments al paper,
perque no hi ha llàgrimes que el mullen
mentre et contemple dormitar sobre el meu pit.


Perquè, qui descriu la felicitat, en lloc de viure-la?


Scherbatsky