El cas és que encara m'enrecorde

M'enrecorde de tu.
Només unes dies,
només un moment.

Tan poc a sovint
com quan el cel es torna grisenc
en aquest desert,
i llavors t'eixampa una claritat infernal.

A sovint aquestos fenomens
són simultanis,
i els dies es tornen amargs i tristos,
no sé ben bé per què.

No m'enrecorde de tu molt a sovint,
el cas és que encara m'enrecorde.

Encara i així que s'entenciarem allò nostre
desde el primer moment.
Com un agònic animal que es debilita,
com aquell que conta les seues hores, sentenciat.

Et recorde com un vent llunyà i huracanat,
tanmateix, com el primer atmeller en flor.
En el meu cap remenege els records
i extranyament, no són tristos ni dolorosos.

A vegades inclús pareix que et trobe a faltar.
L'orgull, fidel i envellit amic
que mai va anar-se'n
i llavors, s'ho va emportar tot.

No m'enrecorde de tu molt a sovint,
el cas és que encara m'enrecorde.

I torne a escriure,
i pense,
si no varem ser nosaltres,
o no va ser el moment.

No hi ha porta ni finestra
per on poder sortir de nou i retrobar-te.
Estem dins de dues caixes veïnes.
Paral·leles, però que mai es toquen.

No m'enrecorde de tu molt a sovint.
Jo diria pràcticament res.
El cas és que encara m'enrecorde.

Com passa el temps passa la vida

Com passa el temps

passa la vida.

El temps passa.

Ha passat el moment,

han passat els dies,

han passat els anys,

i açò segueix i no espera.

Que estic trista,

que no puc,

que no ho aguante.

Que no em van les cames ni el cervell.

Que em tiraria a terra i cridaria.

Aquesta pena que naix a dins,

que et crema i et destrossa.

La pena i l’òstia.

I no m’abandones el cap,

no m’abandones l’ànima.

No m’abandones!

No sé si és un desig

o potser una suplica.

I sí, com deia ma tia,

Com passa la temps, passa la vida.

Ha passat la vida i tu has mort.