M'enrecorde de tu.
Només unes dies,
només un moment.
Tan poc a sovint
com quan el cel es torna grisenc
en aquest desert,
i llavors t'eixampa una claritat infernal.
A sovint aquestos fenomens
són simultanis,
i els dies es tornen amargs i tristos,
no sé ben bé per què.
No m'enrecorde de tu molt a sovint,
el cas és que encara m'enrecorde.
Encara i així que s'entenciarem allò nostre
desde el primer moment.
Com un agònic animal que es debilita,
com aquell que conta les seues hores, sentenciat.
Et recorde com un vent llunyà i huracanat,
tanmateix, com el primer atmeller en flor.
En el meu cap remenege els records
i extranyament, no són tristos ni dolorosos.
A vegades inclús pareix que et trobe a faltar.
L'orgull, fidel i envellit amic
que mai va anar-se'n
i llavors, s'ho va emportar tot.
No m'enrecorde de tu molt a sovint,
el cas és que encara m'enrecorde.
I torne a escriure,
i pense,
si no varem ser nosaltres,
o no va ser el moment.
No hi ha porta ni finestra
per on poder sortir de nou i retrobar-te.
Estem dins de dues caixes veïnes.
Paral·leles, però que mai es toquen.
No m'enrecorde de tu molt a sovint.
Jo diria pràcticament res.
El cas és que encara m'enrecorde.
