Em senc ridícula anant darrere de gent que no li importa una merda què pense. Ser el centre del món està sobrevalorat, però, la gent no se n'adona... Estic més que farta. De les històries a mitjes i dels relats inacabats que em fan sofrir tonta i injustament.
Preferixen els secrets, les males cares, els crits i els enfrontaments; i rebutjen qualsevol persona disposta a fer un esforç i intentar solucionar els problemes. Rebutjen a gent com jo.
Sabeu què? Que cada vegada, tinc menys ganes d'enterar-me i d'ajudar a la gent en els seus problemes, perquè l'únic que obtinc és marginació i pors. Com he de dir que l'amistat per a mi és el més important? Que no jutge a ningú prematurament?
Cada vegada més m'agradaria viure en la ignorancia. Pot ser és un sentiment cobard... però, s'està tan bé en la ignorancia, sense saber els problemes dels demés i sense poder jutjar a la gent...
En els amics s'allarga la paciència, però, a mi se m'està acabant per moments...
Promet que per a la pròxima hi haurà una bona entrada.
Maria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada