La joventut.

"Menjes, estàs gros. No menjes, ets estrafolari. Beus, eres un alcohòlic. No beus, ets un infantil. Lliges, ets un nerd. No lliges, ets estupid. Contes un secret, ets un xafarder. No contes un secret, seguixes sent un xafarder. Dixes entrar algú, ets fàcil. No dixes entrar ningú, ets una estreta. Fumes, penses que ets guay. No fumes, ets un perdedor. Has tingut sexe, ets una puta. No has tingut sexe, ets una frígida. Portes maquillatge, ets una escòria. No portes maquillatge, ets lletja."

Mai pots contentar ningú. MAI.

Creieu que tot té un llimit... i així esteu tots: llimitats.

Ahí va Estellés...

TESTAMENT MURAL

...de la mellor que mai vestís camisa.
Jordi de Sant Jordi.

El teu nom i el meu nom, escrits en la paret,
en aquella paret plena de cors i rúbriques,
en aquella paret de voluntats darreres,
mentre s'agonitzava de l'amor o la pena;
en aquella paret de la fosca escaleta,
entre paraules tendres i paraules obscenes,
paraules que parlaven d'un amor invencible,
paraules que parlaven d'un record de carn viva,
paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,
i la pornografia delirant d'uns dibuixos,
en una convivència que m'agrada pensar.
En aquella paret suada dels amants,
amarada d'amors com un dur matalàs,
en aquella paret de friccions ardentes.
El teu nom i el meu nom feroçment enllaçats
quan també s'enllaçaven les nostres cames, fosca
escaleta que evoque i que no diré on és,
encara que em torturen, encara que em degollen.
El teu nom i el meu nom, ardents, en un arrap
sobre els algeps suats de la paret aquella.
El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles,
arrapats en la bruta paret de l'escaleta,
amb una voluntat de viure, de perviure,
amb una agonitzant cal.ligrafia dura,
entre coses obscenes i coses delicades,
exclamacions brutals d'un sexe poderós,
notacions ingènues de quadern escolar,
notes sobre la marxa dels esdeveniments,
aquell luxe d'autògrafs autèntics i primaris.
El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats,
aquell amor, l'amor, amor d'ungles i dents.

-Vicent Andrés Estellés.

41. Dos punts de vista.

M'haguera agradat passar tota la vida amb tu, i ara ho veig clar. M'ha dut temps entendre-ho, m'ha costat entreveure entre allò que anomenem sentiments, plors i deliris.

M'haguera agradat veure't cada matí al llit, al meu costat. Relaxar-me al compás de la teua respiració i dibuixar cors a la teua esquena nua amb els meus dits càlids.

M'haguera agradat estimar-te de totes les formes i maneres, fins que no em quedara més alé o fins que et fartares de les meues bogeries.

M'haguera agradat veure't ballar un cop més, somriure i cuidar-te quan caigueres als meus braços per fer-te sentir protegida.

M'haguera agradat tant passar els dits entre els teus cabells sedosos...

T'he dit tan poc allò que tu em dies a cada moment junts... No és just que me'n vaja, ho sé, i menys que me'n vaja sense dir-te-ho, però, no tinc opció tangible, no puc escapar per dir-te, per demostrar-te que cada segon viscut amb tu ha valgut la pena.

Em farien falta anys, segles, una enternitat per donar-te les gràcies per tot allò que has fet per mi... Deuria haver fet tantes coses... I ja no tinc temps.

Et quedaràs sense saber-ho... Però, creu-me, no puc fer res en aquest tren, tan lluny de tu... què faràs quan no et cride a les sis? T'imaginaràs que no he arribat o pensaràs, com sempre, que sóc un despistat? Quan trigaràs en saber que el meu tren s'ha quedat en el camí entre les esperançes i les il·lusions de tornar a veure't? Acceptaràs que no tornaré mai?

No tenen dret a llevar-nos la vida, la nostra vida. Perquè ens la furten d'aquesta manera? Perquè ens furten les nostres mirades, els nostres viatges, els nostres possibles fills, el nostre futur?

Cap guerra, tampoc cap religió, cap bogeria com aquestes deuria de poder furtar-nos la oportunitat de ser feliços!

Perquè aquest homé si que pot?

No puc vacilar, ara ja no. Vaig ser jo qui va decidir venjar-me del meu dolor, i ara no puc traïr-me, no puc traïr els meus ideals, no puc traïr els meus companys...

Ara ja no perc res, perquè no tinc res, m'ho llevaren tot.

Em llevaren la meua terra, em negaren el plaer de tornar a casa cada dia, mataren els meus fills... la meua dona...

Tot per la nostra guerra. Han tacat de sang i dolor el meu esperit, la meua consciència. Han fet que no desitge res, només la venjança.

I no em valen excuses, no em valen els plors de la gent que em mira asustada, no em valen els xiquets que em miren atabalats sense saber la mort que els espera... Tampoc a ells els van valer excuses, ni plors, ni que s'agenollarem davant d'ells demanant a crits un altre dia de vida.

Tinc por, això també és cert. Només sóc un home. Tinc por que m'agafen i no poder fer justícia, que em tracten com el criminal que no sóc. Déu meu, ajuda'm, ajuda'm a ixir endavant, ajuda'm a oblidar les seues cares quan estiga amb tu i amb la meua família... Assegura'm que açò que vaig a fer, val la pena...

És el moment, adéu a tots, la mort és la meua resposta...

És el moment, adéu a tots, t'enyoraré sempre, vida meua...