M'haguera agradat veure't cada matí al llit, al meu costat. Relaxar-me al compás de la teua respiració i dibuixar cors a la teua esquena nua amb els meus dits càlids.
M'haguera agradat estimar-te de totes les formes i maneres, fins que no em quedara més alé o fins que et fartares de les meues bogeries.
M'haguera agradat veure't ballar un cop més, somriure i cuidar-te quan caigueres als meus braços per fer-te sentir protegida.
M'haguera agradat tant passar els dits entre els teus cabells sedosos...
T'he dit tan poc allò que tu em dies a cada moment junts... No és just que me'n vaja, ho sé, i menys que me'n vaja sense dir-te-ho, però, no tinc opció tangible, no puc escapar per dir-te, per demostrar-te que cada segon viscut amb tu ha valgut la pena.
Em farien falta anys, segles, una enternitat per donar-te les gràcies per tot allò que has fet per mi... Deuria haver fet tantes coses... I ja no tinc temps.
Et quedaràs sense saber-ho... Però, creu-me, no puc fer res en aquest tren, tan lluny de tu... què faràs quan no et cride a les sis? T'imaginaràs que no he arribat o pensaràs, com sempre, que sóc un despistat? Quan trigaràs en saber que el meu tren s'ha quedat en el camí entre les esperançes i les il·lusions de tornar a veure't? Acceptaràs que no tornaré mai?
No tenen dret a llevar-nos la vida, la nostra vida. Perquè ens la furten d'aquesta manera? Perquè ens furten les nostres mirades, els nostres viatges, els nostres possibles fills, el nostre futur?
Cap guerra, tampoc cap religió, cap bogeria com aquestes deuria de poder furtar-nos la oportunitat de ser feliços!
Perquè aquest homé si que pot?
No puc vacilar, ara ja no. Vaig ser jo qui va decidir venjar-me del meu dolor, i ara no puc traïr-me, no puc traïr els meus ideals, no puc traïr els meus companys...
Ara ja no perc res, perquè no tinc res, m'ho llevaren tot.
Em llevaren la meua terra, em negaren el plaer de tornar a casa cada dia, mataren els meus fills... la meua dona...
Tot per la nostra guerra. Han tacat de sang i dolor el meu esperit, la meua consciència. Han fet que no desitge res, només la venjança.
I no em valen excuses, no em valen els plors de la gent que em mira asustada, no em valen els xiquets que em miren atabalats sense saber la mort que els espera... Tampoc a ells els van valer excuses, ni plors, ni que s'agenollarem davant d'ells demanant a crits un altre dia de vida.
Tinc por, això també és cert. Només sóc un home. Tinc por que m'agafen i no poder fer justícia, que em tracten com el criminal que no sóc. Déu meu, ajuda'm, ajuda'm a ixir endavant, ajuda'm a oblidar les seues cares quan estiga amb tu i amb la meua família... Assegura'm que açò que vaig a fer, val la pena...
És el moment, adéu a tots, la mort és la meua resposta...
És el moment, adéu a tots, t'enyoraré sempre, vida meua...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada