45. Arrere

"Després de molt de temps, puc afirmar, triomfant, que açò ha acabat ja".


Ja fa temps que açò mostrava signes de mal·laltia crònica,  però, intentarem allargar-li la vida a aquesta relació fantasmagòrica.
I era fantasmagòrica perque desapareixies i apareixies tantes vegades i tan seguides, que cada cop que tornaves, em sorprenia fins la extenuació.

Açò era semblant a un cercle que no només era viciós, sinó repetitiu, i a més, pesat; que cada cop, calava més fort, més clar i més intensament, fins que la idea es va quedar integrada dins meu.

La il·lusió i les ganes del principi, els somriures i les ganes de veure't, voler parlar amb tu cada dia; s'aturaren en sec poc de temps després que començàrem a construir allò que acabarem per tindre, i que sense dubte, no era una amistat.

Aquells sentiments donàren pas a rencor, impotència i sobre tot, por de que allò tan intensament fatal es repetira i tornares a desaparèixer del meu costat.

I m'ho feres repetir, i no només un cop ni tan sols dos. I acabares, poc a poc, amb tot allò que es tan necessàri per a cada ser humà: sentir-se comprés i estimat.

I em feia mal, t'ho dic de debò, em feia mal de veritat, i mai em vaig queixar de vades; mentre tu veies ridícul que aquelles coses m'afectaren tant com ho feren.

Potser sí era una mica noia, massa petita encara com per entendre les relacions d'allò que tu anomenaves "adults" i que a cops, tan poc ho parèixen.

Tu, tan sabut, tenies les variables bàsiques d'aquesta fòrmula, allò que es sol entendre com important i que molta gent, com tu, no fa: confiança, ganes i sinceritat.

I el més a sovint possible, no quan et vinga en gana, ni quan necessites consol; l'amistat que tant aprècie, va més enllà de tot això, i arriba fins un punt on tu mai podràs arribar.

No entenc, sincerament, perquè ho deixares còrrer, perquè no intentares veure allò que t'oferia: sentiment pur. El cas és, que ho perguerem. En realitat, ens perguerem els dos, mai he negat que jo també vaig cometre errors, i finalment, ho vaig deixar còrrer.

Perquè vaig claudicar? Vaig tardar, i no va ser fàcil; però, les llàgrimes que corrien eren pura impotència, senzilla, clara.
Aquest escrit, potser tan poc convicent per a tu, duu l'última resta d'impotència que em queda impregnada en aquestes linies, perque veges que finalment, i amb molt d'esforç, per fi deixat enrere.

M.

44. Quelcom

Fa uns dies que hi ha algú a casa.

Fa uns dies que note quelcom vagant per corredor i mirant-se a l'espill ratllat de la meua habitació. I no el veig, ni tampoc el senc, però, sé que és ahí. Tampoc es mou, tampoc parla. Però, sé que quan no estic, ell es queda.

Fa uns dies no encertava a dir perquè estava, sense fer-me por ni dir-me cap cosa. Però, hi ha una sensació que desque arribà, no m'abandona. Cada nit, vaga fins la meua ment dormida: m'asfixia, m'agobia.

Fa uns dies, el vaig vore en somnis. Era petit i blanc, com una taca en la roba que no se'n va. Boca oberta i ulls grans, vigilant, es sentà en la terra de la meua memòria amb les cametes penjant.

Fa dies que no para de menjar quan està dins del meu cap. Tritura il·lusions amb les dentetes i pasmosament es traga les meues idees. Conceptes, memòries, tot desapareix baix la seua prescència.

Fa uns dies que s'ha tornat més gran i que cada cop el veig més clar. Em mira sorprés, amb els ulls ben oberts. Em dibuixa ganyotes esborrant els somriures i m'apaga la mirada acolorint-me els ulls de negre.

Fa un temps que ja és només, l'únic que pense i l'únic que veig. Fa temps que vaig abandonar els somriures  i em vaig posar l'angoixa de llençol. Ell es queda, ell em cuida.

Fa uns dies que em va dir el seu nom: Soledat.