Fa uns dies que hi ha algú a casa.
Fa uns dies que note quelcom vagant per corredor i mirant-se a l'espill ratllat de la meua habitació. I no el veig, ni tampoc el senc, però, sé que és ahí. Tampoc es mou, tampoc parla. Però, sé que quan no estic, ell es queda.
Fa uns dies no encertava a dir perquè estava, sense fer-me por ni dir-me cap cosa. Però, hi ha una sensació que desque arribà, no m'abandona. Cada nit, vaga fins la meua ment dormida: m'asfixia, m'agobia.
Fa uns dies, el vaig vore en somnis. Era petit i blanc, com una taca en la roba que no se'n va. Boca oberta i ulls grans, vigilant, es sentà en la terra de la meua memòria amb les cametes penjant.
Fa dies que no para de menjar quan està dins del meu cap. Tritura il·lusions amb les dentetes i pasmosament es traga les meues idees. Conceptes, memòries, tot desapareix baix la seua prescència.
Fa uns dies que s'ha tornat més gran i que cada cop el veig més clar. Em mira sorprés, amb els ulls ben oberts. Em dibuixa ganyotes esborrant els somriures i m'apaga la mirada acolorint-me els ulls de negre.
Fa un temps que ja és només, l'únic que pense i l'únic que veig. Fa temps que vaig abandonar els somriures i em vaig posar l'angoixa de llençol. Ell es queda, ell em cuida.
Fa uns dies que em va dir el seu nom: Soledat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada