29.4.12

60. Somriure

Somriure

En la verdor de la gespa,
entre el monticul de petits escarbats
que treballen sense descans;
entre les mullades gotes d'aigua,
que romanen sobre les fines fulles;
entre els abraços on es congela el temps;
entre el pèl plé de petites herbetes
després de rodolar per ella,
plé de petites formigues que volen marxar.
Mentre ens acarona l'ombra dels arbres gegants
que colpejen les altures,
ens mirem i de cop i volta, 
aparèix un somriure sincer,
més que sincer, inevitable.
Un somriure dibuixat amb dolça ternura
que s'esten cap a tots els costats.
Com és possible que una simple paraula,
una simple il·lusió que a cops s'esvaeix,
et faça claudicar i mostrar el somriure,
deixar que tot el que sents es mostre amb
una mena de plec facial que intenta
amagar-se del teu enteniment.
Com és possible que un simple sentiment
et faça mirar a l'horitzó i vulgues
escriure tot allò al cel.
A cops s'escapa el sentiment fet paraula,
i és el dubte, la por, allò que fa
que acabe romanent a dins,
sense sortir encara.

Em quedaria sobre aquesta gespa,
esperant que el moment restara per sempre,
guardant-lo a la meua memòria.
I et mire als ulls,
i m'adone que el somriure
no s'ha esborrat encara.


Scherbatsky

1 comentari:

Medea ha dit...

Segur que tots hem viscut una situació pareguda. Amb aquestes boniques paraules m'has fet tornar a un moment que vaig viure molt especial. Un moment que en realitat no tinc enregistrat a la meua ment amb imatges, però sí recorde amb sentiments.
Gràcies :)

Mis datos.