Miscelànea

"Somos instantes, pienso luego estorbo. Soy la forma vacía que te inventa. Besarte hasta que te extingas, pintar en tu cara sonrisas; tu rostro es otro cielo. Guardo lo que me dabas sin darme nada. Que la sorpresa nos encuentre juntos".


"Usted suele sentir lo que otros llaman nostalgia. No siempre, siempre trata de reír y estar alegre, per a veces -qué le vamos a hacer- le agarra eso de la nostalgia, animal ofendido. Y entonces es como un dolor muy poco inteligente que le va avanzando sin ton ni son por el cuerpo y que no oprime allí donde debería oprimir un dolor cualquiera. Como esos dolores de los que ni vale la pena hablar, los que todo el mundo sufre: la falta de amor o el dolor de cabeza o las tripas de estopa. Cosa de todos y de todos los días. Lo que mata es lo otro: la añoranza de aquello que nunca llegará tan siquiera a dejarse entrever, a sugerirse".

64. Anatomia d'un abraç

Jaume va recordar de sobte el llit desfet amb la brisa gelada pegada als llançols  pulcrament. Va girar el cap de sobte, perque esperava trobar-la alli, mig nua, com tantes altres voltes havia estat. I semblava impossible que la noia hagués viatjat i ara estiguera esperant-lo per jugar amb ell entre els colors que es reflectien al llit.

Semblava mentida, semblava impossible que a força de desitjar-ho la noia el mirara expectant des del llit. El somriure fet força adins, més enllà de en la pell pintat, tenia el somriure gravat al cor. Dolça innocència que la recorria suaument. Els ulls ben oberts, cridant entre gèmecs el que amb paraules no podia dir. Esperant per ell, mentre el mirava als ulls. Semblava tan de mentida que Jaume començà a sentir les llàgrimes fent força als ulls per sortir. Una mà s'escapà entre l'incredul·litat, i després tot el cos va avançar lentament cap a ella. Esperava que al arribar fins ella, tot fora només una il·lusió manifestada pels nervis, els dolors i les pors.

Els dits tocaren la seua pell, que sempre era tan suau i freda. I s'espantà. Havia d'estar boig per acaronar de nou els recovecs d'aquella noia. Però no s'ho pensà, no s'aturà. Estava allí, i podia sentir-la. Ella reia, es bellugava, i semblava que no havia passat gens de temps des de l'últim cop que es veren. El somriure es traspassava. Necessitava jugar amb ella, viure allò que tenien cada dia que compartiren i que havia deixat enrere. Va escapar entre els llençols i es va amagar baix els colors per ser trobat. Podia sentir les seues rialles i com l'envoltaven, com l'engronsaven cap la comoditat, la felicitat senzilla. I jugava baix els llençols, baix els seus plecs multicolors, esperant veure la seva cara rodejada de llum allí baix també. No l'importaria viure baix aquell llançol, simplement esperant perque el seu somriure aparegués per trobar-lo, vivint atrapat en eixe record com un nen petit.

Però ella no arribava mai. No s'escabusava en eixa vida preparada per ells. Les rialles havien parat de sobte. Ell reia, cridava el seu nom suaument. Estic ací, vine per mi. Xiulava i esperava. Preguntava i esperava. Encara somreia mentre es va desfer del llançol i va sortir a la superfície, per buscar-la.

Es trencà el somriure. Només hi havia un buit, allí on era el seu somriure. Un record, allí on estava la seua prescència. Una pressió esgarrifant allí on estava la calma. On ets, noia?

Va despertar de sobte, enmig de deliris i llàgrimes que mullaven les seues galtes. Va mira a un costat i a un altre. On deuria d'estar ella, només quedava pols muda que s'acumulava poc a poc. Sí estava boig per somniar aquella il·lusió, per somniar el tacte de la seua pell, el so de la seua rialla, fins i tot els sentiments que ella desprenia. Més que somniar, els tenia gravats a la memòria força a dins.

La noia només era un record, un somni, i fins i tot en somnis la perdia.

Com et trobe a faltar, noia...

Scherbatsky