Jaume va recordar
de sobte el llit desfet amb la brisa gelada pegada als llançols pulcrament. Va girar el cap de sobte, perque
esperava trobar-la alli, mig nua, com tantes altres voltes havia estat. I
semblava impossible que la noia hagués viatjat i ara estiguera esperant-lo per
jugar amb ell entre els colors que es reflectien al llit.
Semblava mentida,
semblava impossible que a força de desitjar-ho la noia el mirara expectant des
del llit. El somriure fet força adins, més enllà de en la pell pintat, tenia el
somriure gravat al cor. Dolça innocència que la recorria suaument. Els ulls ben
oberts, cridant entre gèmecs el que amb paraules no podia dir. Esperant per
ell, mentre el mirava als ulls. Semblava tan de mentida que Jaume començà a
sentir les llàgrimes fent força als ulls per sortir. Una mà s'escapà entre
l'incredul·litat, i després tot el cos va avançar lentament cap a ella. Esperava
que al arribar fins ella, tot fora només una il·lusió manifestada pels nervis,
els dolors i les pors.
Els dits tocaren la
seua pell, que sempre era tan suau i freda. I s'espantà. Havia d'estar boig per
acaronar de nou els recovecs d'aquella noia. Però no s'ho pensà, no s'aturà.
Estava allí, i podia sentir-la. Ella reia, es bellugava, i semblava que no havia passat gens de temps des de l'últim cop que es veren. El somriure es traspassava.
Necessitava jugar amb ella, viure allò que tenien cada dia que compartiren i que havia deixat enrere. Va
escapar entre els llençols i es va amagar baix els colors per ser trobat. Podia
sentir les seues rialles i com l'envoltaven, com l'engronsaven cap la
comoditat, la felicitat senzilla. I jugava baix els llençols, baix els seus
plecs multicolors, esperant veure la seva cara rodejada de llum allí baix
també. No l'importaria viure baix aquell llançol, simplement esperant perque el
seu somriure aparegués per trobar-lo, vivint atrapat en eixe record com un nen
petit.
Però ella no
arribava mai. No s'escabusava en eixa vida preparada per ells. Les rialles
havien parat de sobte. Ell reia, cridava el seu nom suaument. Estic ací, vine per mi. Xiulava i esperava.
Preguntava i esperava. Encara somreia mentre es va desfer del llançol i va
sortir a la superfície, per buscar-la.
Es trencà el
somriure. Només hi havia un buit, allí on era el seu somriure. Un record, allí
on estava la seua prescència. Una pressió esgarrifant allí on estava la calma. On ets, noia?
Va despertar de
sobte, enmig de deliris i llàgrimes que mullaven les seues galtes. Va mira a un
costat i a un altre. On deuria d'estar ella, només quedava pols muda que
s'acumulava poc a poc. Sí estava boig per somniar aquella il·lusió, per somniar
el tacte de la seua pell, el so de la seua rialla, fins i tot els sentiments
que ella desprenia. Més que somniar, els tenia gravats a la memòria força a
dins.
La noia només era
un record, un somni, i fins i tot en somnis la perdia.
Com et trobe a faltar, noia...
Scherbatsky
