Retalls d'Estellés

Una cosa diferent: jugar amb els poemes d'Estellés. 
Què tindra aquest home que sempre m'acerta l'ànim amb els seus versos? Perquè no fer un poema impregnat tot d'ell, utilitzant aquestos versos mateixa?
El resultat és Retalls d'Estellés.

Retalls d'Estellés.

Escric sota una lluna amarga com la fel.

(Ja sé que açò que em passa no és res de l’altre món...) 


Tinc l’ànima coenta com la planta d’un peu.

 - A Sant Vicent Ferrer, Vicent Andrés Estellés.

Ací em pariren i ací estic.

Enyore un temps que no és vingut encara,

passen els cels 
però és el mateix cel que sempre passa.

Aquest any miserable, serà molt recordat i molt amargament.

M’he estimat molt la vida.

Ens van parir amb merda i altres amenitats semblants,

homes covards i tortuosos

t’han confinat i limitat:

"que estic trist, que et recorde, que no puc,

em penjaré després 
o em tallaré les venes".

Ja no hi ha més que això.

Vares ésser feliç, immensament feliç, 


mentrestant jo plorava en la foscor del cine.

Et respectava sempre, com els amants antics.

No t'han parit per a dormir,

i patiràs, i esperaràs,

com perdut en les hores.

Al dematí, però, tornava la congoixa 

i es va quedar per a sempre amb nosaltres.

Animal de records, lent i trist animal.

El teu nom i el meu nom, escrits en la paret.

No puc dir el teu nom. O el dic negligentment. 

A qualsevol part de la terra,

no hi havia a València dos amants com nosaltres:

amor i més amor d'aquell que espera,

l'amor, que és una pena i un consol.

Em deixaves, al muscle, un bes, com un ocell.

A qualsevol part de la nit,

el teu abraç em feia cruixir tot l’esquelet.

Res no m’agrada tant.

De vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.

Creu-me.

No em moriré d’amor.

Estrenyeré els llavis per no dir el teu nom. 


El vull per a mi sol.

Poemes utilitzats

Tot açò que ja no pot ser
Testament Mural

Els amants

Demà serà una cançó

Horacianes

Ègloga VIII

Quadern per a ningú

El gran foc dels garbons

Cançoneret de Ripoll

La nit

La mort, contada al nen del veïnat

L'amant de tota la vida

L'amic

La clau que obri tots els panys

Llibre de les meravelles

Llibre d'exilis 

You make me

To whom it may concern....

You make me happy,

you make me wild,

you make me feel special

and also warm.

You make the stars go falling down,

You make the sky so much more bright.

You make me smile

and laugh at once,

you make my tears so much more calm.

You make my eyes go open through;

everyday I find a new treasure in you.

M.

67. Fa temps

Fa temps, que no escric...
Fa temps que no sé.
(I potser açò ens passa algun cop a tots).

Potser he abandonat
allò d'estar trist perque si,
desitjar allò que no saps 
si certament passarà.

La dolça enyorança d'esperar 
que ocorreguen coses al teu voltant 
que ni tan sols arriben a entreveure's,
dolorosament suspeses en un instant.

Potser fa temps que no escric
què significava plorar d'impotència
i sentir-se sol en un mar de dubtes.
Potser ho tinc oblidat.

Potser no ho he oblidat del tot,
potser aquella nostàlgia poc intel·ligent
repta a cops entre els records de jos oblidats 
que he deixat enrere fa molt de temps.

Potser allò del que volia parlar,
després de donar-li tantes voltes,
és del teu somriure, de la teua risa,
mentre m'abraçes càlidament.

I acabe parlant,
acabe posant al paper,
aquestes coses que semblen tan petites,
que surten tan fàcil a cops
i que també serien tan fàcils de destruir,
aquelles coses que em fan no voler escriure,
no poder posar entre llàgrimes, els sentiments al paper,
perque no hi ha llàgrimes que el mullen
mentre et contemple dormitar sobre el meu pit.


Perquè, qui descriu la felicitat, en lloc de viure-la?


Scherbatsky

66. Anatomia d'un abraç (III)

No creus que és hora
de deixar de fer certes coses?

De deixar d'esperar-te per dinar,
parar a raonar abans de posar la taula
i adonar-me que eixa cadira mai l'ocuparàs?
Sobrarà un plat al damunt de la taula,
sobrarà un got ple d'aigua que és tornarà calenta,
un filet de carn que es quedarà fred i inert,
mig cru, demanant foc a crits.

De deixar d'esperar-te per les vesprades,
quan romane assegut esperant sorpreses
que jo mateixa he imaginat.
Escoltant lladrucs a la llunyania,
mirant al carrer que es va tornant fosc,
com l'esperança que vingues.

De deixar d'enraonar com et contaré
les coses que em succeixen.
Són avorrides fins l'extenuació,
però, sempre les escoltaves.
Em mire cara a l'espill i se'm van les ganes
de que em senyalares inclus defectes de pronuncia.
Les ganes de que t'emprenyes amb mi,
per poder discutir i que em capgires els pensaments.

Podré deixar de fer moltes coses, però,
no podré deixar d'esperar la nit,
perque tu sempre venies amb la nit,
i els nostres moments encara viuen allí.
No podré deixar d'esperar la foscor,
expectant perque em marques l'hora de dormir
o l'hora de pegar voltes al llit
amb el teu calor pegat a mi.
No podré deixar de fer-te lloc al llit,
encara que no vingues en tota la nit.
No podré d'eixar d'esperar que, al obrir els ulls,
tot allò que veja sigues tu.

Scherbatsky

65. Anatomia d'un abraç (II)

Com et trobe a faltar.
Baix la pluja, baix el seu reflex.
Baix els llençols.
La teva risa i el teu plor.
Els sentiments que a cops amagaves
entre la boira de la foscor.

Com trobe a faltar quan no recordaves 
ni tan sols que jo era amb tu,
i que quan t'adonaves, 
corregueres demanant perdó
sent mil cops tu.

Com trobe a faltar veure els teus ulls,

que em diguen tot allò que voldries fer amb mi,

encara que fora impossible, 

encara que no es puguera,

i que porten un "et necessite" 

gravat al teu iris obscur.

Com trobe a faltar els teus abraços,

com una mena d'habitació càlida 

on els records no existeixen,

només puc sentir la teva respiració entretallada

i sentir com el temps es dispara.

Ara reste adormilat al saló,
fred i inert.
S'apaga la llum i ningú em desperta.
Com trobe a faltar que em despertes
amb un càlid bes als llavis
i un anhelant "t'estime"
contingut al somriure.

Desitjaria que em despertares,
necessitada de carícies incompletes,
i que em portares ràpid de la mà al llit,
en lloc d'estar oblidat aquí,
estant tan lluny de mi.

Mai vaig imaginar, noia,
que em faria tan de mal
que no em trobares a faltar
tant com jo ho faig ara.
Et trobe a faltar,
en definitiva.

Scherbatsky

Miscelànea

"Somos instantes, pienso luego estorbo. Soy la forma vacía que te inventa. Besarte hasta que te extingas, pintar en tu cara sonrisas; tu rostro es otro cielo. Guardo lo que me dabas sin darme nada. Que la sorpresa nos encuentre juntos".


"Usted suele sentir lo que otros llaman nostalgia. No siempre, siempre trata de reír y estar alegre, per a veces -qué le vamos a hacer- le agarra eso de la nostalgia, animal ofendido. Y entonces es como un dolor muy poco inteligente que le va avanzando sin ton ni son por el cuerpo y que no oprime allí donde debería oprimir un dolor cualquiera. Como esos dolores de los que ni vale la pena hablar, los que todo el mundo sufre: la falta de amor o el dolor de cabeza o las tripas de estopa. Cosa de todos y de todos los días. Lo que mata es lo otro: la añoranza de aquello que nunca llegará tan siquiera a dejarse entrever, a sugerirse".

64. Anatomia d'un abraç

Jaume va recordar de sobte el llit desfet amb la brisa gelada pegada als llançols  pulcrament. Va girar el cap de sobte, perque esperava trobar-la alli, mig nua, com tantes altres voltes havia estat. I semblava impossible que la noia hagués viatjat i ara estiguera esperant-lo per jugar amb ell entre els colors que es reflectien al llit.

Semblava mentida, semblava impossible que a força de desitjar-ho la noia el mirara expectant des del llit. El somriure fet força adins, més enllà de en la pell pintat, tenia el somriure gravat al cor. Dolça innocència que la recorria suaument. Els ulls ben oberts, cridant entre gèmecs el que amb paraules no podia dir. Esperant per ell, mentre el mirava als ulls. Semblava tan de mentida que Jaume començà a sentir les llàgrimes fent força als ulls per sortir. Una mà s'escapà entre l'incredul·litat, i després tot el cos va avançar lentament cap a ella. Esperava que al arribar fins ella, tot fora només una il·lusió manifestada pels nervis, els dolors i les pors.

Els dits tocaren la seua pell, que sempre era tan suau i freda. I s'espantà. Havia d'estar boig per acaronar de nou els recovecs d'aquella noia. Però no s'ho pensà, no s'aturà. Estava allí, i podia sentir-la. Ella reia, es bellugava, i semblava que no havia passat gens de temps des de l'últim cop que es veren. El somriure es traspassava. Necessitava jugar amb ella, viure allò que tenien cada dia que compartiren i que havia deixat enrere. Va escapar entre els llençols i es va amagar baix els colors per ser trobat. Podia sentir les seues rialles i com l'envoltaven, com l'engronsaven cap la comoditat, la felicitat senzilla. I jugava baix els llençols, baix els seus plecs multicolors, esperant veure la seva cara rodejada de llum allí baix també. No l'importaria viure baix aquell llançol, simplement esperant perque el seu somriure aparegués per trobar-lo, vivint atrapat en eixe record com un nen petit.

Però ella no arribava mai. No s'escabusava en eixa vida preparada per ells. Les rialles havien parat de sobte. Ell reia, cridava el seu nom suaument. Estic ací, vine per mi. Xiulava i esperava. Preguntava i esperava. Encara somreia mentre es va desfer del llançol i va sortir a la superfície, per buscar-la.

Es trencà el somriure. Només hi havia un buit, allí on era el seu somriure. Un record, allí on estava la seua prescència. Una pressió esgarrifant allí on estava la calma. On ets, noia?

Va despertar de sobte, enmig de deliris i llàgrimes que mullaven les seues galtes. Va mira a un costat i a un altre. On deuria d'estar ella, només quedava pols muda que s'acumulava poc a poc. Sí estava boig per somniar aquella il·lusió, per somniar el tacte de la seua pell, el so de la seua rialla, fins i tot els sentiments que ella desprenia. Més que somniar, els tenia gravats a la memòria força a dins.

La noia només era un record, un somni, i fins i tot en somnis la perdia.

Com et trobe a faltar, noia...

Scherbatsky