"No et demane més que els petits detalls et recorden a mi quan no sóc amb tu.
Quan veig una gota de pluja que es deforma en la gran cristalera de vidre, recorde les nits que hem passat a la seua vora desfent amb els nostres dits les gotes que queien després d'una nit de tormenta.
Quan veig els petits vaixells sortint mar end dins, recorde les vesprades que hem segut a l'herba i que només amb mirades ens hem dit quant ens estimem.
Quan veig un noi cridaner que reclama un somriure de la mare, recorde els cops que mentre ens besavem, ens miravem i somreiem l'un per l'altre.
Quan mire al cel i veig la lluna, recorde els teus ulls brillant en la seua foscor.
No et demane ni que m'estimes més, ni que em beses més, només et demane que tot allò et recorde una mica a mi."
I ara no sé perquè, a aquest punt em pare de sobte, i començe a plorar, sense remei.
Note com els pensaments s'aglopen a la meua ment, com una mena de trencaclosques que no té solució, i m'impedeix pensar amb claritat.
Un soroll que no s'estingueix absorbeix la resta del món, i em deixa en una mar de soletat perpètua a la deriva, mentre no veig més enllà de la tristesa.
Em vens a la ment, sense remei. I no vull que tornes, però, done la volta i ahi segueixes estant, com una estàtua a la plaça dels meus records.
Se'm cau a terra el paper on havies escrit les teues últimes voluntats i caic a terra de genolls.
Les campanes repiquen i tot el món t'ha dit ja adéu, menys jo...
No puc entendre-ho. Per a mi és tan incomprensible com que la terra siga plana.
Però, ahi esta la veritat i no la vull mirar. No ho vull acceptar. Potser si no ho accepte encara estaràs aqui amb mi...
Com m'has deixat així...?
Com has pogut fer-ho de sobte...?
Sense voler...?
Un dia com altre qualsevol t'he perdut per a sempre. He perdut allò que més estimava en aquest món.
La teua experiència s'ha quedat a mig camí d'arribar a bon port; la teua saviesa mai arribarà a ser coneguda per tothom;
però les teues caricies i els teus besos s'han quedat a dins meu. Al cor al qual li costa tant bategar.
M'agradaria odiar-te per deixar-me sola aquí, però, era incapaç d'enutjar-me amb tu abans i ara sóc incapaç d'odiar-te. Perquè quan ho intente recorde el teu somrís, les teues bromes i la teua cara de noi juganer i se'm desfan els esquemes.
Perquè no puc intentar canviar tot l'amor que senc per tu per odi irracional ni en cinc segons ni en cinc mil anys.
I ara aquest amor que és només teu, es perdrà entre els llançols del meu llit impregnat en totes les llàgrimes que deixaré caure.
Tardaré en oblidar-me de que t'estime sense remei.
No ho veus un poc injust?
No ho veus un poc idiota?
Perquè m'has deixat?
Perquè m'has deixat a aquell brut hospital, en lloc d'esperar i deixar-me després de besar-me per últim cop?
Supose que una cosa tan important com la mort no atén a raons tan estúpides com l'amor...
M'alçe a poc a poc amb energia renovada i camine fins la teua tomba, i em deixe caure damunt d'ella...
Perquè? Perquè? Perquè?
Maria.
