Tot em recorda a tu: les mirades de reüll, els somriures amagats, les nits al llit sense dormir, les fulles seques que es revoliquen pel terra i les rises histèriques que sonen pels carrers.
Tot em recorda a tu amb una oblidada enyorança que es passeja de tant en tant pel meu cap, i que, malgrat tot, no em fa sentir més que un lleu sentiment de tristesa.
Quan pense en tu, no senc res.
Poc a poc l'estima va deixar pas a la ràbia més rotunda, i aquesta, més prompte del que jo esperava, va deixar pas a la indiferència més feridora.
Una indiferència feridora propia de la infantesa més propera i que, sense cap dubte, em fa adonar-me que ja t'he oblidat.
I m'adone també, que tot el temps viscut al teu costat, inclus les discussions més ximpletes, no foren mai una pèrdua de temps.
Ara que tinc força, puc afirmar que et vaig estimar molt.
Però, ara que tinc força, també puc dir que jo no t'estime.
Malgrat que ara tinc força, encara no entenc perquè has mort.
Maria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada