La joventut.

"Menjes, estàs gros. No menjes, ets estrafolari. Beus, eres un alcohòlic. No beus, ets un infantil. Lliges, ets un nerd. No lliges, ets estupid. Contes un secret, ets un xafarder. No contes un secret, seguixes sent un xafarder. Dixes entrar algú, ets fàcil. No dixes entrar ningú, ets una estreta. Fumes, penses que ets guay. No fumes, ets un perdedor. Has tingut sexe, ets una puta. No has tingut sexe, ets una frígida. Portes maquillatge, ets una escòria. No portes maquillatge, ets lletja."

Mai pots contentar ningú. MAI.

Creieu que tot té un llimit... i així esteu tots: llimitats.

Ahí va Estellés...

TESTAMENT MURAL

...de la mellor que mai vestís camisa.
Jordi de Sant Jordi.

El teu nom i el meu nom, escrits en la paret,
en aquella paret plena de cors i rúbriques,
en aquella paret de voluntats darreres,
mentre s'agonitzava de l'amor o la pena;
en aquella paret de la fosca escaleta,
entre paraules tendres i paraules obscenes,
paraules que parlaven d'un amor invencible,
paraules que parlaven d'un record de carn viva,
paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,
i la pornografia delirant d'uns dibuixos,
en una convivència que m'agrada pensar.
En aquella paret suada dels amants,
amarada d'amors com un dur matalàs,
en aquella paret de friccions ardentes.
El teu nom i el meu nom feroçment enllaçats
quan també s'enllaçaven les nostres cames, fosca
escaleta que evoque i que no diré on és,
encara que em torturen, encara que em degollen.
El teu nom i el meu nom, ardents, en un arrap
sobre els algeps suats de la paret aquella.
El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles,
arrapats en la bruta paret de l'escaleta,
amb una voluntat de viure, de perviure,
amb una agonitzant cal.ligrafia dura,
entre coses obscenes i coses delicades,
exclamacions brutals d'un sexe poderós,
notacions ingènues de quadern escolar,
notes sobre la marxa dels esdeveniments,
aquell luxe d'autògrafs autèntics i primaris.
El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats,
aquell amor, l'amor, amor d'ungles i dents.

-Vicent Andrés Estellés.

41. Dos punts de vista.

M'haguera agradat passar tota la vida amb tu, i ara ho veig clar. M'ha dut temps entendre-ho, m'ha costat entreveure entre allò que anomenem sentiments, plors i deliris.

M'haguera agradat veure't cada matí al llit, al meu costat. Relaxar-me al compás de la teua respiració i dibuixar cors a la teua esquena nua amb els meus dits càlids.

M'haguera agradat estimar-te de totes les formes i maneres, fins que no em quedara més alé o fins que et fartares de les meues bogeries.

M'haguera agradat veure't ballar un cop més, somriure i cuidar-te quan caigueres als meus braços per fer-te sentir protegida.

M'haguera agradat tant passar els dits entre els teus cabells sedosos...

T'he dit tan poc allò que tu em dies a cada moment junts... No és just que me'n vaja, ho sé, i menys que me'n vaja sense dir-te-ho, però, no tinc opció tangible, no puc escapar per dir-te, per demostrar-te que cada segon viscut amb tu ha valgut la pena.

Em farien falta anys, segles, una enternitat per donar-te les gràcies per tot allò que has fet per mi... Deuria haver fet tantes coses... I ja no tinc temps.

Et quedaràs sense saber-ho... Però, creu-me, no puc fer res en aquest tren, tan lluny de tu... què faràs quan no et cride a les sis? T'imaginaràs que no he arribat o pensaràs, com sempre, que sóc un despistat? Quan trigaràs en saber que el meu tren s'ha quedat en el camí entre les esperançes i les il·lusions de tornar a veure't? Acceptaràs que no tornaré mai?

No tenen dret a llevar-nos la vida, la nostra vida. Perquè ens la furten d'aquesta manera? Perquè ens furten les nostres mirades, els nostres viatges, els nostres possibles fills, el nostre futur?

Cap guerra, tampoc cap religió, cap bogeria com aquestes deuria de poder furtar-nos la oportunitat de ser feliços!

Perquè aquest homé si que pot?

No puc vacilar, ara ja no. Vaig ser jo qui va decidir venjar-me del meu dolor, i ara no puc traïr-me, no puc traïr els meus ideals, no puc traïr els meus companys...

Ara ja no perc res, perquè no tinc res, m'ho llevaren tot.

Em llevaren la meua terra, em negaren el plaer de tornar a casa cada dia, mataren els meus fills... la meua dona...

Tot per la nostra guerra. Han tacat de sang i dolor el meu esperit, la meua consciència. Han fet que no desitge res, només la venjança.

I no em valen excuses, no em valen els plors de la gent que em mira asustada, no em valen els xiquets que em miren atabalats sense saber la mort que els espera... Tampoc a ells els van valer excuses, ni plors, ni que s'agenollarem davant d'ells demanant a crits un altre dia de vida.

Tinc por, això també és cert. Només sóc un home. Tinc por que m'agafen i no poder fer justícia, que em tracten com el criminal que no sóc. Déu meu, ajuda'm, ajuda'm a ixir endavant, ajuda'm a oblidar les seues cares quan estiga amb tu i amb la meua família... Assegura'm que açò que vaig a fer, val la pena...

És el moment, adéu a tots, la mort és la meua resposta...

És el moment, adéu a tots, t'enyoraré sempre, vida meua...

40. Besar-te...

-Vull que tingues vergonya de besar-me...

-Perquè?

-Per a besar-te jo...

Perquè alçares un mur, tancant la teva ànima, alt com la torre de la nostra ciutat? Què guanyaves, davant de tot allò que perdies? Quin era l'objectiu que ara no et surt dir ni amb paraules ni amb llàgrimes?

Acabes de comprobar que les mentides no porten enlloc. Després de tant de temps sense confiança, què esperes? Més important, què espere jo? Puc confiar; podem confiar l'un en l'altre? Dis-me que si... Demostra'm que si...

39. No te'n vages.

-No te'n vages.

-Torne de seguida.

-No, no te'n vages; perquè sense tu viure ja no puc...

Maria.

38. Our last day as children.

Quants anys en fa? En fa quinze? O pot ser en fa vint?

No recorde els anys que fa d'aquesta fotografia que acabe de trobar. És increïble com passa el temps. Quatre cares en un paper doblegat, entre les meues coses. Estan somrients, en un fons que no acabe de recordar quin és. Mire els ulls de cada cara continguda en el paper, i un somrís s'escapa dels meus llavis. La memòria comença a fer feina, comença a pintar-me poc a poc records d'aquelles quatre cares. Cada mirada, cada gest, cada paraula inconfessable que compartirem em ve de cop i volta. I és ara quan m'enrecorde de cada una d'aquelles cares, dels seus noms, de com eren, de perquè sortiem juntes a sopar, de perquè celebrarem tantes coses juntes. Quantes coses viscudes en tan poc de temps, tan intensament, amb tanta emoció. Quantes coses dites sense cap mal, ni cap enveja. Aniversaris compartits durant tantíssims anys, que ara semblen un bufit de la meua vida. Festes d'aquell poble tan menut que cada una de nosaltres hem deixat enrere. Balls sense agotar-se; jocs fins acabar mortes de risa; alcohol per terra, quasi sempre culpa meua; abraços de debò, que duraben anys en la nostra aleshores petita consciència.

No n’érem només quatre, n’érem més, però, nosaltres érem especials, úniques. Les quatre empàtiques. Sí. També abans fórem més que quatre, però, la vida, la experiència, ens va ensenyar que per aquest camí es perd a molta gent que queda enrere. Quan la infantessa va deixar pas a l’adolescència més mísera s'adonarem que no podiem controlar-ho tot, que hi havia problemes que escapaven de les nostres mans i de la nostra comprensió. Que, a cops, era impossible veure més enllà de la impotència, de no poder tornar al passat. Les mentires acabaren fent-nos tant de mal, que era impossible obviar la situació. Però, com ja dic, érem especials, érem les úniques que pensàvem que encara podiem passar-ho bé sense parlar de nois, ni de problemes, ni de coses que escapaven el nostre context. Passarem tant de temps juntes, compartirem tants moments, tantes sensacions, tantes llàgrimes...Quan ens veiem després de molt de temps, no paràvem de xerrar, de contar-nos coses, de preguntar...Li donàrem tanta impotència a coses irrellevants i molt poca a aquelles vertaderament importants... No podíem descriure amb paraules allò que teníem.

Els ulls es desfan en llàgrimes al adonar-me que no les tinc al meu costat. Mire per la finestra, però, no les trobe enlloc. Em venen a la memòria les promeses que ens férem de no separar-nos, de seguir sempre juntes, de quedar per sopar cada quinzena... I ara no ho trobe.

Que ens separarem fou inevitable; cada una amb les seues circumstàncies, sense temps... Però, ara totes aquelles raons em semblen excuses.

M’agradaria haver pensat cada acció més temps, haver pogut dir-los a la cara que amb elles el temps passava ràpid, còmode, amb rises...Després de tot...que les vaig arribar a estimar de debò.

De totes aquelles persones que vaig perdre, de tots els moments que no vaig repetir mai més, aquestos, els de les quatre empàtiques, són aquells que amb més ràbia i tristesa em venen. Saber que no estan, que formen part del passat.

Gire la fotografia i veig un nombre de telèfon escrit ràpid, sense gaire gana, que sembla ser del nom escrit més avall. S’accelera el cor, vaig cap al telèfon. Pense, en els segons abans què vaig a fer. Pot ser eixe nombre no siga ja ningú, potser al recordar qui sóc no recorden res de mi. Però, les ganes de veure la esperança tan a prop, em fan marcar poc a poc, i esperar pacientment, fins que un fil de veu em pregunta qui és. Sols em surt una cosa a dir.

-Marcianita empàtica...?

I el fil de veu em respon, segons després, quasi sense creure-ho.

-Marcianita Maria?

I ara, després de tants anys, recorde el significat de la paraula empàtica.

Maria Sáez.

Tu m'estimes de veritat?

- Tu m'estimes de veritat?

-Clar que t'estime.

-A cops no vols a una persona, només li tens apreci...

-Jo sé que t'estime.

(...)

-Si se lia amb una altra xica segur que l'oblida.

-És trist estimar una persona i oblidar-la d'eixa manera.

-M'ha dit textualment: "Cada cop tinc més clar que no la volia. No m'importava quan s'enutjava perque no m'importava tant com jo pensava. Només era que li tenia apreci i me sabia mal deixar-la".

-I com diferencies l'apreci de quan estimes una persona?

-No ho sé...Això és lo que ell m'ha dit...

37.Born Again.

http://www.youtube.com/watch?v=8T4J5Z08-sg&feature=related

"-Vull nàixer de nou, tindre tota la vida per davant. Saber disfrutar el primer moment en que vaig notar una llàgrima de plutja rodar pel meu cos. Estar nét, sense cap secret; amb el cos pur i lluent, com acabat de treure del ventre matern. Vull repetir totes aquelles coses que no vaig saber apreciar en el moment oportú. El primer cop que vaig surar sobre l'aigua, el primer perfum que vaig saber olorar, la primera carícia que em feren, el primer plor davant la primera tristessa, el primer somriure...

No vull llistes d'errades, només vull viure un altre cop per disfrutar açò de nou... No vull que s'escape tan aviat, vull que es quede amb mi... Saber si la meva vida haguera sigut diferent, si haguera comés menys errades, si haguera conegut a la mateixa gent... Segur que si.

Després tornaria a aquesta vida, a la gastada, a la plena de sentiments i persones que duc cada dia amb mi. No la puc deixar, ara no... és massa prompte... Sacrificis, sofriments i esforços, però, després de tot, meva... No tinc cap altra, no puc tornar a nàixer..."

Note que el vent em mou el cabell, i m'enric.

Fem tocar els nostres muscles de manera suau, mentre una mirada de reull s'escapa cap a l'horitzó. Tu també t'enrius. Les puntes del nas es toquen, com en un bes imaginari.

Crec que aquesta vida no està tan mal.

36. Abans i després.

Quantes diferències poden haver-hi entre l'abans i el després?

És el temps qui esborra la nostra relació, ó són els sentiments envoltats de paraules dures?

Quants cops hem passat de l'abans al després? Quants cops ens hem perdut en el després oblidant l'amistat i vivint en el silenci?

Vivia en l'abans. Era perfecte, estable, controlable...M'agafava a l'abans sense voler oblidar-lo, però, el després sempre arribava implacable i acabava amb nosaltres...

Vivia en el després. En l'esperança de retrobar-nos, de recordar tots els nostres moments, de perdonar i oblidar...Però, res era igual. Enyorava tant l'abans...

Visc en el present, crec que ja és hora d'oblidar l'abans i deixar el després per a més endavant.

M'he cansat de mirar enrere, de perdonar i oblidar, de intentar que tot siga com abans i no rebre resposta...

Crec que ja és hora de seguir endavant perquè tu ja fa temps que ho has fet.

Maria.

Ràbia, foc i destrucció!

Em senc ridícula anant darrere de gent que no li importa una merda què pense. Ser el centre del món està sobrevalorat, però, la gent no se n'adona... Estic més que farta. De les històries a mitjes i dels relats inacabats que em fan sofrir tonta i injustament.

Preferixen els secrets, les males cares, els crits i els enfrontaments; i rebutjen qualsevol persona disposta a fer un esforç i intentar solucionar els problemes. Rebutjen a gent com jo.

Sabeu què? Que cada vegada, tinc menys ganes d'enterar-me i d'ajudar a la gent en els seus problemes, perquè l'únic que obtinc és marginació i pors. Com he de dir que l'amistat per a mi és el més important? Que no jutge a ningú prematurament?

Cada vegada més m'agradaria viure en la ignorancia. Pot ser és un sentiment cobard... però, s'està tan bé en la ignorancia, sense saber els problemes dels demés i sense poder jutjar a la gent...

En els amics s'allarga la paciència, però, a mi se m'està acabant per moments...

Promet que per a la pròxima hi haurà una bona entrada.

Maria.

Acomiadament.

Després de tantíssim de temps, torne amb un poema que m'agrada molt. És d'Enrique Marín, un amic meu, i originalment està en castellà. Ací us deixe la versió en català:

Acomiadament.

Amarga paraula

per a qui està tan lluny

com tu i com jo.

El no saber

quan tornaré a veure't.

Els dies lents sense tu,

massa curts amb tu.

La falta del teu calor

Del teu somrís

Del teu bon amor.

Necessite la teua inteligència

la teua comprensió.

I el fet se saber que no estàs aquí...

Del buit que senc

me fan adonar-me

de lo molt que t'estime.

De que sense tu no sóc feliç.

Cride el teu nom al sol

i la seua resposta ardent

se pareix al meu ardent desig de tu,

de les teues carícies, del teu carinyo.