L’escriptori.
A l’escriptori
lluent ple d’arraps, amb la fusta ennegrida pel temps, descansa tendrament el
teu cap, engronsat per la tènue llum de la lluna. A aquell escriptori, ple de
fulles doblegades sense sentit, de llibres oberts vomitant lletres a l’espai;
desordenat a més no poder, descansa el teu pit, turgent i vaporós. A aquell
escriptori, entre el caòtic silenci, semblava que es veia el testimoni brut de la impotència: les
ganes, les esperances i els somnis frustrats d’allò que esperant, no arriba.
Els cabells llargs es confonen i inunden l’esperit subtil del teu somriure. I
penses que aquells dèsset anys ja quasi passen de la vintena.
Però, tant em
dona, a mi; que et facis major, que pergues les ganes de ser com sempre has
sigut, que pergues allò que m’agradava de tu. Cada cop més m’adone que trobe a
faltar mirar-te als ulls i veure aquella il·lusió ganivetada per tants plors.
Per tanta por. Jo et cuidaré totes les nits fins que es faja l’hora de dormir,
i t’animaré a fer-te major. A descobrir que la vintena, la trentena, i tot allò
que ens espera, també és especial. T’ho dic per experiència. Jo et recordaré
els motius pels quals no pots deixar de lluitar encara, per seguir semblante
tot el que pugues a la noia de dèsset anys que ja no eres.
Ensopegues en
somnis, i sense despertar-te, t’agafe dels braços i replegue el teu cap i el
teu pit d’aquell escriptori, deixant-lo buit de idees. Sembla que vuigues despertar
mentre et porte al llit i t’acarone el pèl. Només vull que no tingues fred i
que no tingues por, mentre pense en tot allò que senc i no sé dir. Mentre pense
en tot allò que senc i no vull dir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada