11.11.11

Escrits 2007/2008


Ací us presente unes poesies que vaig trobar fa unes dies. Són dels anys 2007 i 2008, és a dir, quan no contava amb més de 14 o 15 anys. En aquella época vaig passar per canvis, com tot el món; i la majoria de les voltes que em posava a esciure ho feia quan estava decepcionada per alguna cosa.  
En fi, no espere que us agraden, són només retalls de tot allò que he construit, retalls de situacions que m'han fet escriure com ho faig ara i  convertir-me en allò que sóc.


Dame mi medicina 15/04/2007
Me siento vivo, aunque parece que estoy muerto,
Sonrío sinceramente, como cuando era pequeño.
Me sumerjo entre mis sueños, dejo que el dolor se vaya,
Abro los ojos y de nuevo te encuentro a mi lado.

No quiero que vuelva la oscuridad a mi corazón,
No podría volver a aguantar ése sentimiento.
Quiero despejar mi mente y abrir mis sentidos,
Dame mi medicina, te lo pido.

No me mires con ésos ojos, tampoco me regañes,
Sabes que no soy yo el que lo pide.
Te quiero y eres lo primero,
Pero compréndelo, lo sigo necesitando.

Dame más de mi medicina dulce,
Esa de la cual no importa el nombre.
Sabes que necesito volver a sonreír.
No me quites la esperanza de volver a ser feliz.

Viajaré entre mis recuerdos, vagaré entre ellos,
Me deleitaré con la sensación, mi sensación.
Ya no habrá problemas ni discusiones,
Volaré por encima de mis preocupaciones.

Dime que no apruebas esto y que no debería hacerlo.
Dame un beso de buenas noches y todo estará bien,
Luego dame mi medicina
Y márchate.

No te quedes a mi lado,
No me susurres pidiendo clemencia,
Sabes en qué me convierte mi medicina
Vete, escóndete, y al amanecer, vuelve.

Dejaré entonces esta sobrecogedora sensación,
Que me absorbe, que me llena y me acaricia.
Poco a poco volveré a mi vida,
Despertaré de mi profundo sueño, que todavía dura.

No éramos iguales 19/04/07
No éramos iguales, pero tampoco diferentes.
Sólo eras un pobre niño al que le arrancaron la libertad,
Un niño que nunca supo cuando era el momento oportuno para llorar.
Nunca tuviste ninguna oportunidad para soñar.

Nunca conocí a nadie tan especial.
Ése aire de misterio que daban tus ojos penetrantes,
Siempre fijos esperando la señal que te hiciese libre.
Destacando contra el molde.

Y confieso que me divertía.
Me gustaba aquella manera de vivir junto a ti,
Sin tener que pensar en el despiadado futuro,
Abrazada a tu pecho, deseando que nos quedáramos así para siempre.

No necesitamos a ninguna persona que se preocupase,
Y la verdad es que nunca hubo ninguna.
Pero las sombras te acechaban cada vez más,
Hasta que te llevaron con ellas.

En tu rostro nunca vi destello alguno de preocupación o arrepentimiento.
Tenía miedo de que me dejaras olvidada.
Quería despertar y volver a la vida.
Quería vivir aquello pero tú nunca dejabas que te siguiera.

Poco a poco, entré en la desesperación.
No le encontraba sentido a nada.
¿Por qué te sumergiste entre aquella tierra mojada?
Deseaba irme contigo, pero era más grande el miedo a no volver.

No éramos iguales, pero tampoco diferentes.
Sólo que, aquello que nos separaba,
Era la muerte.

Where have they gone? 05/05/2007
Can you explain me where have they gone?
Just answer the question, it’s all I want.
It’s an easy question,
But you can’t understand it, I’m I wrong?

Listening to no sense conversations,
Looking to them and no recognizing any face.
Just standing like a street sign.
Waiting for somebody or to go somewhere.

To look inside me and see anything,
To be alive and don’t beating,
To think about me and not in you.
That keeps me alive, like you know.

To run to hope,
And stumble in hate.
To believe in a thing
That will never become okay.

I just don’t want to think that.
I can’t support that I’ll never be happy.
I don’t have faith, I don’t need that.
I just believe in whatever I want.

But now, I’ve lost my friends.
Now that I thought I wouldn’t feel more pain.
Just right now I thought I could do it,
My friends have gone to nowhere.

I won’t cry and then clean my tears,
I won’t fight and then apologize.
I won’t be what they want to turn me.
I just will face the truth.

To run to hope,
And stumble in hate.
To believe in a thing
That will never became okay.


I will be what I am.
I won’t cry!
I won’t lie!
I don’t have any excuses to be what I am.

When darkness falls 15/05/2007
Cries and pains are better here.
Without no one that could ever see me.
In my darkness, my sweet darkness,
All is better.

Camouflaged in my darkness,
No one can see me.
Here I cry, here I die.
And no one seems to care.

Here, I’m invisible.
My soul is the only thing that shines.
No one can help me,
And I want it like that.

They can’t see the tears from my face,
Or the pain that lives in my heart.
They can’t feel my sadness.
They can’t taste my agony.

This darkness keeps me alive.
But when darkness falls,
My nightmare becomes true.
My fate drags me down.

I’ve been holding on tonight,
Thinking about my fucking broken heart.
The worst that I take,
It’s out of my mind.

I am so far from every one of you.
You can’t understand me.
You are not near for help me.
But I really don’t care.

This darkness keeps me alive.
But when darkness falls,
My nightmare becomes true.
My fate drags me down.

But when darkness falls,
I put my false smile.
One day I will be prepared to make
My sweet revenge.

Fragancia azabache 02/12/2007
Sinuoso y azabache cabello, suave fragancia que llenaba mi espíritu y hacía palpitar mi corazón, hecho de besos tiernos y tiernas caricias. Acompañada de su soledad rondaba por los viejos pianos intentando arrancar una nota de la armonía que en su interior palpitaba y la hacía arder en una rabia inusual y potente. Manos frías como las de un ser sin vida que se arremolinaban nerviosas, escurridizas y que algo movieron en mi interior. Acogiéndolas las puse en mis mejillas, y con mis propias manos acaricié los vehementes labios que allí se me presentaban. Eran mullidos y rojos como la sangre que se movía impetuosa por mi cuerpo, que hervía y brillaba, como la suya. Reparé en sus ojos sombríos y en su mirada poseedora de una fuerza taciturna escandalosa, sin saber porque, triste y melancólica. Sólo sé que cerró sus ojos, se apresuró su aliento hasta entonces dormido, rebelando su deseo, llameante de pasión contenida que nacía en su mente y en su corazón habitaba. En mi mejilla volvió a tocar su pelo hazabache, me llevó a sus brazos y me protegió mientras su aliento y el mío chocaban. Cerramos los ojos, nuestra complicidad se hizo más grande.

Los años pasaron y ahora que me siento en el alféizar de la ventana, y me reflejo en la empañada ventana, veo que mis ojos azules han perdido su matiz vivo que gustaba tanto antaño, y que mi pelo dorado se ha vuelto amarillento y sucio. Me da pena contemplar esto. Me da pena estar desierta, abatida y añeja. Cierro los ojos y me acuerdo de aquella tarde, de tus ojos negros, de tus labios rojos, y de cuando susurraste por primera vez un te quiero.

No, mai t’estimaria 14/07/2008

Si pugués ser conscient mentre somniara,
Si pugués ser captora dels somnis que travessen,
Si pugués veure entre ells la meua veu invisible,
Tin per segur que t’estimaria.

Si pugués dibuixar el cel estrel·lat cada migdia,
Si pugués contar les estreles que per la foscor dancen,
Si pugués pintar la lluna d’inquietant ternura,
Tin per segur que t’estimaria.

Si pugués descobrir el significat del teu somriure,
Si pugués trobar-te quan t’amagues de les meues mirades,
Si pugués acariciar-te per hores el rostre vermell d’enamorat,
Tin per segur que t’estimaria.

Si pugués saber a quin lloc oblidat m’esperes,
Si pugués encendre els teus ulls de tendressa malenconiosa,
Si pugués saber que de debò existeixes,
Tin per segur que t’estimaria.

Però, ni sóc conscient mentre somnie,
Ni puc dibuixar el cel estrel·lat a mig dia,
Ni puc decifrar el significat del teu somriure,
Ni tampoc sé a quin lloc olidat m’esperes.

Així, doncs, com no conec la teva ànima,
Ni tampoc encenc els teus ulls de tendresa malenconiosa,
I és més, com tampoc sé si existeixes,
Desenganyat, no mai t’estimaria.

Petita Titella 21/11/2008
Estic cansada de seure ací,
Pressa dels meus pors i deliris.
Veig la vida passar pel meu costat
Com un vell i estrambòtic huracà.

Sóc portada d’un lloc a un altre
Però, sense tindre ni veu ni vot,
Com una petita titella,
A mans del vent tronador.

No puc somriure ni parlar,
La impotència em fa callar.
Tampoc puc plorar, però,
Les llàgrimes se m’escapen com una gota que desemboca a la mar.

No puc avançar ni detindrem tampoc,
Per més que vulga, sempre sóc al mateix lloc.
M’agradaria mourem alguna volta,
Però, si ho fera no aniria enlloc.

Em fa por ser només una petita titella,
Amb els ulls ben oberts
No sentint ni la mínima carícia
I la pols acumulant-se’m al cervell.

T’he trobat a cops observant-me,
I la il·lusió s’apodera de la meua ment.
Però, jo seguisc sense adonar-me,
Silenci on deuria de estar el meu cor.

Quan gire el coll per mirar-te,
I m’apartes els teus ulls verd-blaus,
Els ulls se m’envidreeixen
I torne a restar freda i pensativa, com una petita titella.

Torne aleshores, al meu rincó,
Plé de teranyines, papers i vells mitjons.
M’acomode i obric els ulls,
Torne a convertir-me en allò que en realitat sóc.

Mis datos.