Ací us presente unes poesies que vaig trobar fa unes dies. Són dels anys 2007 i 2008, és a dir, quan no contava amb més de 14 o 15 anys. En aquella época vaig passar per canvis, com tot el món; i la majoria de les voltes que em posava a esciure ho feia quan estava decepcionada per alguna cosa.
En fi, no espere que us agraden, són només retalls de tot allò que he construit, retalls de situacions que m'han fet escriure com ho faig ara i convertir-me en allò que sóc.
Dame mi medicina 15/04/2007
Me siento
vivo, aunque parece que estoy muerto,
Sonrío
sinceramente, como cuando era pequeño.
Me sumerjo
entre mis sueños, dejo que el dolor se vaya,
Abro los
ojos y de nuevo te encuentro a mi lado.
No quiero
que vuelva la oscuridad a mi corazón,
No podría
volver a aguantar ése sentimiento.
Quiero
despejar mi mente y abrir mis sentidos,
Dame mi
medicina, te lo pido.
No me mires
con ésos ojos, tampoco me regañes,
Sabes que no
soy yo el que lo pide.
Te quiero y
eres lo primero,
Pero
compréndelo, lo sigo necesitando.
Dame más de
mi medicina dulce,
Esa de la
cual no importa el nombre.
Sabes que
necesito volver a sonreír.
No me quites
la esperanza de volver a ser feliz.
Viajaré
entre mis recuerdos, vagaré entre ellos,
Me deleitaré
con la sensación, mi sensación.
Ya no habrá
problemas ni discusiones,
Volaré por
encima de mis preocupaciones.
Dime que no
apruebas esto y que no debería hacerlo.
Dame un beso
de buenas noches y todo estará bien,
Luego dame
mi medicina
Y márchate.
No te quedes
a mi lado,
No me
susurres pidiendo clemencia,
Sabes en qué
me convierte mi medicina
Vete,
escóndete, y al amanecer, vuelve.
Dejaré
entonces esta sobrecogedora sensación,
Que me
absorbe, que me llena y me acaricia.
Poco a poco
volveré a mi vida,
Despertaré
de mi profundo sueño, que todavía dura.
No éramos iguales 19/04/07
No éramos
iguales, pero tampoco diferentes.
Sólo eras un
pobre niño al que le arrancaron la libertad,
Un niño que
nunca supo cuando era el momento oportuno para llorar.
Nunca tuviste
ninguna oportunidad para soñar.
Nunca conocí
a nadie tan especial.
Ése aire de
misterio que daban tus ojos penetrantes,
Siempre
fijos esperando la señal que te hiciese libre.
Destacando
contra el molde.
Y confieso
que me divertía.
Me gustaba
aquella manera de vivir junto a ti,
Sin tener
que pensar en el despiadado futuro,
Abrazada a
tu pecho, deseando que nos quedáramos así para siempre.
No
necesitamos a ninguna persona que se preocupase,
Y la verdad
es que nunca hubo ninguna.
Pero las
sombras te acechaban cada vez más,
Hasta que te
llevaron con ellas.
En tu rostro
nunca vi destello alguno de preocupación o arrepentimiento.
Tenía miedo
de que me dejaras olvidada.
Quería
despertar y volver a la vida.
Quería vivir
aquello pero tú nunca dejabas que te siguiera.
Poco a poco,
entré en la desesperación.
No le
encontraba sentido a nada.
¿Por qué te
sumergiste entre aquella tierra mojada?
Deseaba irme
contigo, pero era más grande el miedo a no volver.
No éramos
iguales, pero tampoco diferentes.
Sólo que,
aquello que nos separaba,
Era la
muerte.
Where have
they gone? 05/05/2007
Can you explain me where have they gone?
Just answer the question, it’s all I want.
It’s an easy question,
But you can’t understand it, I’m I wrong?
Listening to no sense conversations,
Looking to them and no recognizing any face.
Just standing like a street sign.
Waiting for somebody or to go somewhere.
To look inside me and see anything,
To be alive and don’t beating,
To think about me and not in you.
That keeps me alive, like you know.
To run to hope,
And stumble in hate.
To believe in a thing
That will never become okay.
I just don’t want to think that.
I can’t support that I’ll never be happy.
I don’t have faith, I don’t need that.
I just believe in whatever I want.
But now, I’ve lost my friends.
Now that I thought I wouldn’t feel more pain.
Just right now I thought I could do it,
My friends have gone to nowhere.
I won’t cry and then clean my tears,
I won’t fight and then apologize.
I won’t be what they want to turn me.
I just will face the truth.
To run to hope,
And stumble in hate.
To believe in a thing
That will never became okay.
I will be what I am.
I won’t cry!
I won’t lie!
I don’t have any excuses to be what I am.
When darkness
falls 15/05/2007
Cries and pains are better here.
Without no one that could ever see me.
In my darkness, my sweet darkness,
All is better.
Camouflaged in my darkness,
No one can see me.
Here I cry, here I die.
And no one seems to care.
Here, I’m invisible.
My soul is the only thing that shines.
No one can help me,
And I want it like that.
They can’t see the tears from my face,
Or the pain that lives in my heart.
They can’t feel my sadness.
They can’t taste my agony.
This darkness keeps me alive.
But when darkness falls,
My nightmare becomes true.
My fate drags me down.
I’ve been holding on tonight,
Thinking about my fucking broken heart.
The worst that I take,
It’s out of my mind.
I am so far from every one of you.
You can’t understand me.
You are not near for help me.
But I really don’t care.
This darkness keeps me alive.
But when darkness falls,
My nightmare becomes true.
My fate drags me down.
But when darkness falls,
I put my false smile.
One day I will be prepared to make
My sweet revenge.
Fragancia azabache 02/12/2007
Sinuoso y
azabache cabello, suave fragancia que llenaba mi espíritu y hacía palpitar mi
corazón, hecho de besos tiernos y tiernas caricias. Acompañada de su soledad
rondaba por los viejos pianos intentando arrancar una nota de la armonía que en
su interior palpitaba y la hacía arder en una rabia inusual y potente. Manos
frías como las de un ser sin vida que se arremolinaban nerviosas, escurridizas
y que algo movieron en mi interior. Acogiéndolas las puse en mis mejillas, y
con mis propias manos acaricié los vehementes labios que allí se me
presentaban. Eran mullidos y rojos como la sangre que se movía impetuosa por mi
cuerpo, que hervía y brillaba, como la suya. Reparé en sus ojos sombríos y en
su mirada poseedora de una fuerza taciturna escandalosa, sin saber porque,
triste y melancólica. Sólo sé que cerró sus ojos, se apresuró su aliento hasta
entonces dormido, rebelando su deseo, llameante de pasión contenida que nacía
en su mente y en su corazón habitaba. En mi mejilla volvió a tocar su pelo
hazabache, me llevó a sus brazos y me protegió mientras su aliento y el mío
chocaban. Cerramos los ojos, nuestra complicidad se hizo más grande.
Los años
pasaron y ahora que me siento en el alféizar de la ventana, y me reflejo en la
empañada ventana, veo que mis ojos azules han perdido su matiz vivo que gustaba
tanto antaño, y que mi pelo dorado se ha vuelto amarillento y sucio. Me da pena
contemplar esto. Me da pena estar desierta, abatida y añeja. Cierro los ojos y
me acuerdo de aquella tarde, de tus ojos negros, de tus labios rojos, y de
cuando susurraste por primera vez un te
quiero.
No, mai t’estimaria 14/07/2008
Si pugués ser
conscient mentre somniara,
Si pugués ser
captora dels somnis que travessen,
Si pugués veure
entre ells la meua veu invisible,
Tin per segur que
t’estimaria.
Si pugués dibuixar
el cel estrel·lat cada migdia,
Si pugués contar
les estreles que per la foscor dancen,
Si pugués pintar
la lluna d’inquietant ternura,
Tin per segur que
t’estimaria.
Si pugués
descobrir el significat del teu somriure,
Si pugués
trobar-te quan t’amagues de les meues mirades,
Si pugués
acariciar-te per hores el rostre vermell d’enamorat,
Tin per segur que
t’estimaria.
Si pugués saber a
quin lloc oblidat m’esperes,
Si pugués encendre
els teus ulls de tendressa malenconiosa,
Si pugués saber
que de debò existeixes,
Tin per segur que
t’estimaria.
Però, ni sóc
conscient mentre somnie,
Ni puc dibuixar el
cel estrel·lat a mig dia,
Ni puc decifrar el
significat del teu somriure,
Ni tampoc sé a
quin lloc olidat m’esperes.
Així, doncs, com
no conec la teva ànima,
Ni tampoc encenc
els teus ulls de tendresa malenconiosa,
I és més, com
tampoc sé si existeixes,
Desenganyat, no
mai t’estimaria.
Petita Titella
21/11/2008
Estic
cansada de seure ací,
Pressa dels
meus pors i deliris.
Veig la
vida passar pel meu costat
Com un vell
i estrambòtic huracà.
Sóc portada
d’un lloc a un altre
Però, sense
tindre ni veu ni vot,
Com una
petita titella,
A mans del
vent tronador.
No puc
somriure ni parlar,
La
impotència em fa callar.
Tampoc puc
plorar, però,
Les
llàgrimes se m’escapen com una gota que desemboca a la mar.
No puc
avançar ni detindrem tampoc,
Per més que
vulga, sempre sóc al mateix lloc.
M’agradaria
mourem alguna volta,
Però, si ho
fera no aniria enlloc.
Em fa por ser
només una petita titella,
Amb els
ulls ben oberts
No sentint
ni la mínima carícia
I la pols
acumulant-se’m al cervell.
T’he trobat
a cops observant-me,
I la
il·lusió s’apodera de la meua ment.
Però, jo
seguisc sense adonar-me,
Silenci on
deuria de estar el meu cor.
Quan gire
el coll per mirar-te,
I m’apartes
els teus ulls verd-blaus,
Els ulls se
m’envidreeixen
I torne a
restar freda i pensativa, com una petita titella.
Torne
aleshores, al meu rincó,
Plé de
teranyines, papers i vells mitjons.
M’acomode i
obric els ulls,
Torne a
convertir-me en allò que en realitat sóc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada