58. (I)

Es miraren mentre semblava que el temps s'aturara i deixara d'avançar, centrat en ells; mentre semblava que la distància entre ells deixava de ser dies, mesos, inclús temps. Semblava que entre ells només havia passat un segón des d'aquell últim cop, un segón etern, càlid i dolç, igual que aquest mateix segón que ara s'aturava per deixar-los acolpar a la ment milers de records, milers de moments i sensacions que s'estenien per les seues mirades, allí d'empeus; mentre semblava que entre ells el temps no els haguera fet mal, mentre semblava que el temps haguera passat de puntetes, canviant el dubte per l'anhel.


Saps?Apareix de sobte, quan us mireu, ni tan sols jo puc explicar-ho amb paraules o amb fets, per molt que m'aprope. És una mena de connexió, si es pot anomenar així, i t'emplena les hores,el cap i els moments. I quan saps que forma part de tu, ja no pots obviar-la i intentes atreure-la. 
És magnifica quan us mireu als ulls, saps que està ahi, sense escoltar-la ni veure-la; notant com es rebel·la, delitosa per sortir, demostrar i cridar tot allò que guardes a dins.
Us passarieu hores mirant-vos als ulls, fins que us fera mal el no poder ser part de la llum que transmeten. Series part de cada somriure oblidat, viuries en cada mirada amagada que aconsegueixes descobrir, faries parlar cada silenci mentre seguiu mirant-vos als ulls... per hores, per dies, per molt de temps, intentant trobar una resposta a allò que no veus.

57. Amics

Amics

Ja fa estona que ha sortit el sol

entre les muntanyes que brollen

per l’horitzó de més enllà,

i sembla que ens espera amagat

mig endormiscat, després de tota la nit,

entre el fred gèlid de la matinada

que s’estén pels nostres òssos.

Veiem passar els matolls molt ràpidament,

donant una ombra suau i fosca,

i els acariciem mentre els sentim crèixer

 baix els nostres dits.

Ens mirem i riem,

tot ens fa gràcia, de cop i volta,

el moment s’allarga mentre parlotejem

de borinades, mentre s’extasiem

en un somriure que mai s’acaba.

Tot pareix infinitament menys dur,

menys difícil, amb vosaltres.

Tot flueix com el vent entre els dits,

tot surt fàcil i còmode.

Tanque els ulls i desitge

allargar el moment, la sensació completa

de sentir que pertanyem a un mateix lloc,

a una mateixa existència.

I em fa por pensar que després

dels moments que acomiadem,

no en vinguen altres.

I pareix mentida que després

d’aquestos, en vinguen de millors.

Però, ahí estan, encara que intangibles.

Açò acaba de començar, i visc amb la esperança

que encara ens quede molt per acabar.

Fa temps que deixarem de repetir paraules,

ja fa temps que passarem a obviar allò que es diu

i allò que sempre es pensa.

Mentre caminem per la mateixa via,

mentre consumim aquest dia,

entre rises, entre moments que apareixen

i altres que desapareixen.

Pot ser hi ha paraules que es dilueixen

poc a poc, en el temps, però,

el significat es queda a la memòria.

I pot ser les paraules ja no estiguen,

ja no es diguen, però, el significat es queda.

Scherbatsky.

56. A JM

A JM.

Ja no ens podem mirar als ulls
però, el sentiment no es dilueix.
Reste aseguda davant la porta
on un dia, tancarem allò
entre promeses i records,
entre galtes a llàgrima viva,
entre la polseguera del camí
que ens allunyà.
No s'esborra la cara, encara que
passen anys en aquesta vida
que anomenem eterna,
quan en realitat és fugaç.
I et trobe a cada racó del meu cap,
a cada moment viscut,
en cada gest fet força adins,
en allò aprés de tu,
perque mai podrem ser dos estranys
que s'obliden mutuament.
No es pot dir d'altra manera,
només que et faig de menys.
Com el primer dia, com el segon,
i així fins arribar a aquest moment.
Massa temps per elegir les paraules,
en lloc d'actuar.
S'han acabat les oportunitats
mentre mate el temps
recordant allò dit, allò viscut,
allò parlat.
I m'adone que res pot canviar el passat.
No poder ensenyar-te
allò aconseguit perque estigues orgullós,
perque estigues content,
perque estigues en pau.
Que no pugues veure què vindrà,
què faré, qui no coneixeràs,
em mata de ràbia.
I és trist, i no és just.
Allò que determina qui resta
o qui marxa, a qui volem al nostre cantó,
deuriem de poder ser nosaltres mateixa.

Ningú t'oblida.

Scherbatsky.