A JM.
Ja no ens podem mirar als ulls
però, el sentiment no es dilueix.
Reste aseguda davant la porta
on un dia, tancarem allò
entre promeses i records,
entre galtes a llàgrima viva,
entre la polseguera del camí
que ens allunyà.
No s'esborra la cara, encara que
passen anys en aquesta vida
que anomenem eterna,
quan en realitat és fugaç.
I et trobe a cada racó del meu cap,
a cada moment viscut,
en cada gest fet força adins,
en allò aprés de tu,
perque mai podrem ser dos estranys
que s'obliden mutuament.
No es pot dir d'altra manera,
només que et faig de menys.
Com el primer dia, com el segon,
i així fins arribar a aquest moment.
Massa temps per elegir les paraules,
en lloc d'actuar.
S'han acabat les oportunitats
mentre mate el temps
recordant allò dit, allò viscut,
allò parlat.
I m'adone que res pot canviar el passat.
No poder ensenyar-te
allò aconseguit perque estigues orgullós,
perque estigues content,
perque estigues en pau.
Que no pugues veure què vindrà,
què faré, qui no coneixeràs,
em mata de ràbia.
I és trist, i no és just.
Allò que determina qui resta
o qui marxa, a qui volem al nostre cantó,
deuriem de poder ser nosaltres mateixa.
Ningú t'oblida.
Scherbatsky.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada