Açò
Gota a gota,
segon segon,
cau,
inexorablement
al fons sense
fons,
al fons
invisible,
del calaix que es
manté obert.
Es va amuntegant,
cada cop més,
des de fa temps,
adherint-se al
fons sense fons,
donant forma.
S’amuntega aquí a
dins,
a dins del calaix,
a dins meu,
tot açò per
donar,
i acaba en mans
de
qui no s’ho
mereix.
I s’amuntega aquí
on ni arribe a
vore-ho.
I fa mal, i
colpeja contra el pit,
i quan es troba
amb l’aire
l’apresa, el condemna
sense cap contemplació,
i surt, esvaït,
entre gemecs
de tristesa
absurda, que ni tan sols
jo comprenc,
caminant per un
carrer
que jo mateix
vaig escollir.
El pensar que no
hi ha res
a qui donar açò,
a qui deixar açò,
que perdurarà en
el temps
sense ningú,
sense destí concret,
que vagarà en
aquest
camí, solitari.
Açò, que ni tan
sols té nom,
que ni tan sols pot
explicar-se,
no hi ha ningú
que ho vulga.
És una mena de
crosta dura,
plena de
sentiments incòmodes,
dura com una roca
que escora a la
mar.
Sense poder
abandonar
aquesta part de
mi,
aquest calaix obert,
segon a segon,
al fons sense
fons,
al fons
invisible,
afecte i estima
en forma de gota
eterna.
Scherbatsky.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada