Glaçaria el temps
Encara
m’enrecorde,
no crec que
escape de la meua memòria
la sensació; el
sentiment de
l’adrenalina i
l’emoció
de tornar a
veure’t.
El cor es torna
boig
i batega com si
fera temps
que t’esperara, endormiscat.
I s’escapen
somriures i mirades
de les carícies,
i s’escorren venes avall
emplenant el cos.
Deixem empremta
allà
on parlem, on ens
mirem,
on riem, on bromejem.
I podria ser que
s’alimentarem
de les ganes de
veure’s,
de les ganes de
tocar les nostres pells,
de mirar els
estels
que ens esperen a l'horitzó.
I podria ser que
arribara un dia
que no ens fera
falta res més.
Cada minut, cada
segon que es desprèn,
fixe la teua cara
i els ulls
a foc en la meua
memoria.
No sabria
descriure com em senc,
només voldria que
no te’n anares mai,
que no arribara
mai l’alba,
que es glaçara el
temps.
I a cops pense,
que només em
valdrien
els teus braços
per poder viure.
I em tancaria
dins d’ells,
en un abraç perpetu,
amb la calidesa
que t’envolta.
I a cops m’és
absurd pensar
que hi ha un
altre lloc
on podria
somniar, que no foren
els teus braços.
Glaçaria els
somriures,
les mirades, les
respiracions agitades.
Fins i tot glaçaria
el temps
en un dels teus
abraços.
Scherbatsky.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada