El lloc és sorra
sota els nostres
peus.
Són estels
estesos
damunt l’horitzó,
que passen
deixant
una cua inhòspita
darrere seu.
És silenci, però,
al mateix cop,
és vida
tranquil·la i relaxada.
És un cel
brillant
on els núvols no
troben lloc.
En realitat, el
lloc
no importa, però
se’l imaginem.
Dus-me amb tu.
Que se’m talle la
veu
per no poder dir
res,
per a no acabar
aquest sentiment,
per no diluir la
sensació.
Que es trenquen
les paraules,
i que s’ofeguen
les llàgrimes
que amaguen la
por i la solitud
abans inclús
d’arribar a la mar.
Que no arribe mai
demà,
que es quede en
l’oblit
d’aquells que
estimem.
Que les memòries
es queden
dins nostre, que
lluiten per
mantindre’s, per
no ser oblidades.
Que el temps
passe lent,
que cada dia
compte
com una sola
vida,
per poder
disfrutar
novament de tot
açò.
Els braços es
busquen,
suplicants i
anhelants,
i al trobar-se
sospiren, agraïts.
I mai es senten
sols ni perduts
com podem
sentir-nos nosaltres,
sempre es tenen
l’un a l’altre.
Es senten bé i no
necessiten més.
Què importància
té saber què fer,
o què pensar,
ara?
Tenim el lloc on
fugir
a la nostra
memòria.
Les nostres cares
són com un mapa,
Els ulls tenten,
les mirades
conviden,
els llavis
responen.
Deixa’m crear el
camí
que marcarà la
nostra història.
Donem-se temps,
algun dia sabrem
si estimar, és tot açò.
Scherbatsky.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada