49. L’amistat.
No podria
definir-ho amb paraules.
No podria sentir
el sentiment
més del que el senc,
més del que el
visc,
més del que m’importa.
Tu, jo, ells...
Tots nosaltres.
Tots ho tenim,
sense
donar-li cap mena
de respecte
a això, tan escàs
hui en dia.
Jo ho arribe a
sentir al meu cor,
de veres. La
felicitat,
els pulmons plens
d’aire lluent i
pur.
El cap pensant,
lliure,
un somriure curt
als llavis,
que no s’esborra.
I se’n va, s’escapa.
I em colpeja
l’opressió dura
del remordiment
de la negació,
de no fer-me ser
personatge
d’açò, d’aquest
sentiment
que s’estén per l’horitzó
que perduda en
les nits,
en les gelades,
en els cors
de tots els grans
homes.
I respires, i l’opressió
de veure que se’n
van,
que els perds,
que allò
tan important
desapareix baix
la sorra,
baix el cúmul de
sentiments enfoscats
pel rancor, per l’odi,
baix tota la
merda,
baix tot allò que
ets i
que
lamentablement
no pots canviar.
Tu ets així, i no
lluiten per tu,
per necessitar-ho
tant,
per estimar-ho
tant,
per acabar boja i
sense cap mena d’ilusió.
I allò se’n va, i
desapareix,
i et quedes sola,
petita en un munt
d’estreles
que et vigilen, i
es riuen
per no poder
aconseguir allò
que per tots és
tan fàcil.
I em ferisc cada
dia a preguntes,
amb les paraules
de perquè,
perquè és
necessari trencar
allò que m’importa
tant.
A càs sóc jo? A
cas sóc així,
sense poder-ho
evitar.
Què fer, què
intentar
per poder-ho canviar.
Scherbatsky.
5 comentaris:
I on es diu que quan estem sols estem sense res? A la solitud d'una habitació, d'un camp obert o d'una platja deserta, u es troba a si mateix.
I, no val a negar-ho, eixe "u mateix" està replet d'altres. D'amics.
Les persones que passen pel nostre camí deixen emprempta. Potser ens semble petita, però segurament n'és ben gran.
I defugir d'ella és un error.
No es pot desaprendre allò que les grans amistats ens dónen.
Per sort, així és.
I no passarà el dia en que deixe d'agraïr a aquells i aquelles que m'han aportat alguna coseta, tot i que siga una xicoteta frase. I tu no n'has aportat poques, així com estic segur que n'has recollit moltes altres per ser com eres.
En definitiva, és incorrecte pensar que un fort vent pot emportar-se tot el constructe d'anys com si d'una finíssima capa de sorra es tractara.
Així com el vent sempre bufa al desert, hi ha massa sorra com per a que se l'emporte tota d'una ventada, oi?
"Tot el que som és pols al vent", deia la cançó. Però a mi m'agrada imaginar que contenim tanta pols com un gran desert: és bo que el vent bufe i ens desestabilitze de tant en tant; sols així sentirem la preocupació de continuar cap endavant, granet a granet...
És veritat el que dius, però és dur vore marxar els amics.
Aleshores, el que jo dic és, que els amics (en un sentit un poc espiritual) no marxen mai.
Però t'entenc :(
La solitut és estar sols? és fugir?sentir-se allunyat? deixat? Estem en nosaltres mateixos, el nostre jo, que sempre pensa una cosa que no fem o diem.
Estic d'acord, els amics no marxen mai. Pot ser canvien i ja no siguen eixos amics, però la seua emprempta d'amistat ens haura marcat. Solament la traició d'una amistat por aconseguir-ho.
I com s'ha dit ací, els canvis sobtats, de vegades, ens fan veure altres perspectives mai pensades. Tot depen de la força com els asumim a la nostra vida. Com diu el proverbi xinés: l'home és un animal de constums, creat una de nova.
I tu. ets d'un tipus d'amic que deixa emprempta, qualsevol que et lliga, parle en tu o et conega ho aprecia.
Publica un comentari a l'entrada