48. Nosaltres

Nosaltres

“...contestant les teues paraules,

visc una ègloga dolcíssima”.

Vicent Andrés Estellés.

A cops només em fa falta

imaginar el teu somriure

o la teua manera de mirar.

Cada dia que passa,

passe cada minut vivint

una vida imàginaria,

feta d’il·lusions i del·liris,

només amb la teua companyia.

Cada cop em costa més

pensar que allò que faig

no està gens bé.

M’oblide de tot

i em tanque al meu món

on no hi ha conseqüències

i puc imaginar

com seria

un nosaltres.

Cada cop que tanque

els ulls plens de temors,

la meua ment

sense voler,

vola sola i ràpid

cap al teu record.

Què puc fer

si m’agradaria

que tots els dies

foren anar al parc amb tu,

i compartir llargues xarrades

a la vora d’alguna gespa

que ens convidara a seure

i a rodolar per damunt,

com si forem petits de nou?

No sé molt bé com explicar

açò que passa,

per què sempre espere

que tingues una estona per a mi,

unes poques paraules dolces.

Com eludir el pensar

en deixar allò de

de ser tu i jo

i passar a ser nosaltres?

Tanta és la meua estima,

tant és el meu deliri,

que m’agradaria no ser

propietat de ningú

per poder-me entregar

d’una forma més néta i pura

a allò que construïm.

Cada dia que passe al teu costat,

més em costa esquivar

allò que sé, més em costa saber

allò del que estic fugint,

més em costa obviar

que m’agradaria ser nosaltres.

Em dona por estar sent

una noia petita,

i que açò que senc s’acabe

perdent entre la sorra.

M’agradaria poder llegir-te sencer,

fer que les teues pors

amb mi, desapareguin,

fer-te sentir que amb mi

sempre estaràs tranquil.

Molt més! M’agradaria

poder llegir més enllà

d’allò que només veig

quan et mire,

m’agradaria saber

tota la teua història,

ser part de tu,

passar a ser un nosaltres.

I plore per poder saber

si eixe somriure que

s’emescapa quan pense en tu

és normal o

vol dir, potser,

alguna cosa més.

I m’encabote en

saber si un nosaltres

funcionaria a pesar de

totes les circumstàncies

que ens resten oportunitats.

I lluite per poder saber

cada dia

si t’oblidaràs de mi,

si el vent se’n durà

aquestos sentiments

tan fàcilment

com el sòl eixuga

els carrers ploguts

de la nit anterior.

Em senc mal,

sóc a punt de

cridar que claudique,

que vull saber si

podríem ser un nosaltres

passant per damunt

sdels sentiments

d’altres persones.

No estaria bé,

però comence a pensar

que ens ens obliga

alguna cosa més.

A cops sembla

que ens coneixem

des de fa ja molts anys.

que tot allò

que senc per tu,

vinguera marcat ja

des d’abans.

Saps? És pur allò

que senc per tu,

però també és

eròtic. M’imagine

el teu cos i el meu

rodolant llençol avall.

Sense presses, com una

mena de mestre

que ensenya la seua alumna

emplenant-la de besos.

Com una mena de mestre,

que examina la seva alumna

amb paciència i dedicació

cada dia, fent-la sentir

desitjada. Fent-la sentir

un nosaltres.

Estant entregada

al teu cos delitós

em passaria les hores,

veient com els teus ulls

em miren, veient com

passa la vida

als teus braços.

Però, acabe tenint por

d’anar massa ràpid,

de que tot açò

siga una il·lusió

que vaga insistentment.

Però, estic quasi segura

que el dia que et veja

refer la teua vida

i viure-la sense que jo

no et faja falta,

una part del meu cor

que et dedique

s’enlairarà per no tornar.

I el dia que no trobe

un abraç teu,

tremolaré d’impotència,

tremolaré de dolor,

de pena, amb totes

aquestes llàgrimes

que s’emescapen

ara mateixa.

No puc, no em deixe,

m’obligue a no seguir,

a oblidar-ho.

Però no puc,

tot em recorda

que potser

podríem ser

nosaltres.