Amics
Ja fa estona que
ha sortit el sol
entre les
muntanyes que brollen
per l’horitzó de més
enllà,
i sembla que ens
espera amagat
mig endormiscat,
després de tota la nit,
entre el fred
gèlid de la matinada
que s’estén pels
nostres òssos.
Veiem passar els matolls
molt ràpidament,
donant una ombra
suau i fosca,
i els acariciem
mentre els sentim crèixer
baix els nostres dits.
Ens mirem i riem,
tot ens fa
gràcia, de cop i volta,
el moment s’allarga
mentre parlotejem
de borinades,
mentre s’extasiem
en un somriure
que mai s’acaba.
Tot pareix
infinitament menys dur,
menys difícil,
amb vosaltres.
Tot flueix com el
vent entre els dits,
tot surt fàcil i còmode.
Tanque els ulls i
desitge
allargar el
moment, la sensació completa
de sentir que
pertanyem a un mateix lloc,
a una mateixa existència.
I em fa por
pensar que després
dels moments que
acomiadem,
no en vinguen
altres.
I pareix mentida
que després
d’aquestos, en
vinguen de millors.
Però, ahí estan, encara
que intangibles.
Açò acaba de
començar, i visc amb la esperança
que encara ens
quede molt per acabar.
Fa temps que
deixarem de repetir paraules,
ja fa temps que
passarem a obviar allò que es diu
i allò que sempre
es pensa.
Mentre caminem
per la mateixa via,
mentre consumim
aquest dia,
entre rises,
entre moments que apareixen
i altres que desapareixen.
Pot ser hi ha
paraules que es dilueixen
poc a poc, en el
temps, però,
el significat es
queda a la memòria.
I pot ser les
paraules ja no estiguen,
ja no es diguen,
però, el significat es queda.
Scherbatsky.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada