500 dies...

"-Sempre fas allò que vols, no? (Riu i es miren). Mai volgueres ser la parella de ningú i ara ets la dona d'algú.
+També m'agafà per sorpresa.
-Crec que no ho vaig a entendre mai. Vull dir, no té sentit.
+Només va passar.
-Clar, però, és això allò que no entenc. Què és el que va passar?
+Un dia vaig despertar-me i ho vaig saber.
-Saber què?
+Allò que no vaig tindre mai clar amb tu.
(...)
-Saps què és el pijor? Adonar-te que allò en que creies és pur fem. Això sí és una merda.
+Què vols dir?
-Ja saps..., el destí, les ànimes bessones, l'amor vertader... i totes aquelles tonteries de contes de fades. Tenies raó.
+No...(Riu).
-Sí. Què? Per què somrius?
+Tom...
-Què? Per què em mires així?
+Bé, saps... és perque un dia estava sentada en una cafeteria llegint Dorian Gray i un xic s'apropa i em pregunta pel llibre... I ara és el meu marit.
-I això què té a veure?
+I si haguera anat a veure una pel·lícula? I si hagués anat a un altre lloc a dinar? I si hagués arribat deu minuts més tard? Estava... Estava predestinat. I tot el temps pensava: "Tom tenia raó".
+No...(Riu).
-Sí, ho pensava...(Riu). Només és que era sobre mi sobre qui no tenies raó. "

Les casualitats. Què fariem sense elles?

Scherbatsky.

63. Inseguretat

Inseguretat

La inseguretat.
Amarga sensació de despreniment,
que se't penja al pit.
Quants cops dessitjaria desfer-me de tu,
i cap ho aconseguisc.

Cada petit detall que ix de la normalitat absoluta,
cada paraula freda,
cada mirada distant,
cada bes negat,
la desperta a ganivetades.

Cada detall el pense mil i una voltes,
sense ser capaç de ser en res més.
Em destrossa i em comdemna,
m'apressa a l'interior de la meua ment,
aparentment sense cap raó.

I cada pregunta que es formula,
deixa de tindre sentit davant teu,
només troba silenci
perque acaba morint als llavis mullats
de llàgrimes enceses en impotencia.

No sé qui soc.
Qui sóc, en realitat?
Qui està ahi?
Qui m'estima?
Tot són preguntes sense resposta.

S'apodera dels somnis.
dels somriures,
i et perds en desilusions,
en promeses que escoltares un cop
pero que mai es realitzaren.

Et perds en plors desganats furiosos,
sabedor que allò del que tens por
acabarà passant
i no hi ha remei per aturar-ho,
sense saber realment, què passa.

Tens por, tens por de que no vagen bé les coses,
tens por de perdre-les,
i al mateix temps no les disfrutes.
I esborres sentiments
perque tens por que ningu els valore.

A la fi la teua ment és com un camp encés,
sense flors, plagat de silenci,
cremat per les mateixes flames
que tu encengueres,
sabedora de què podria passar.

Un somriure, un petit somriure,
creix en aquest cap cremat.
Apaga les inseguretats d'un cop.
Que no s'esborre el somriure,
ni les paraules que l'acompanyen.


Dis-m'ho,
vull escoltar sentiments,
tocar somriures i sentir mirades.
Vull reviure eixos moments
tots els dies, un cop i un altre.

Scherbatsky

Think #1

Being sincere, don't know. Being dishonest, don't know either. When you aren't need, and don't exactly know why the thought is going on.

Sick Mind

My mind is sick.
Sick is my mind.
If my mind's sick,
it's probabably
'cause u did a great job.

Scherbatsky.

Vaig tractar un cop de definir què era la poesia. Inclús vaig tractar de buscar una definició apropiada per a un concepte tan delicat, i ningu va saber donar una resposta acertada.

Després de temps escribint, ahí va la meua:

Poesia? Una forma irracional d'expressar sentiments, memòries, i fins i tot llàgrimes o somriures.

No és la millor, però, és aquella que em val.

Scherbatsky

62. Paraules/Peces

Em sembla increïble com ací, on jo reste aseguda, el sol ja ha marxat fa estona, deixant un estel d'obscuritat darrere seu; i com on tu restes tirat a sobre del llit, contemples els últims rajos, els últims moments del dia mentre mires al sostre i no veus res. Els ulls no et responen, els meus tampoc ho fan. Sembla que miren a un punt fixe de l'univers, però, en realitat suren entre memòries i cançons que ni tan sols han escoltat.
Pense en un dels teus somriures mentre el sol encara no s'ha amagat, en un racó amagat de la mar, i tanmateix al costat de la sorra. Pense en tot allò que no dic, i les raons moren abans de sortir. I em pregunte si tenen raó de ser, si calen, si no seria millor oblidar-les.
Penses en la silueta de les meues cames retallada contra la lluna, mentre una llum s'encén i no saps d'on ve, i tampoc vols saber-ho. Penses en les respiracions fent-se una sola. Penses en tot allò que no dius, i les raons moren abans de sortir. I penses en si importen. Penses en si importa alguna cosa més que seguir sentint els grills que canten en eixa nit sense estreles, sense futur, destinada a esborrar-se en la sorra des de la qual jo mire el teu somriure, i dibuixe paraules en la sorra. Paraules que he dit poc, i tanmateix signifiquen tant. Paraules de què? I passes la mà sobre les paraules. I les esborres, perque són paraules buides. Fas peces les paraules que escribim. Peces de què? Segueixen sent peces buides.

I torna a sortir el sol on reste aseguda, i et sorprén la obscuritat al llit. I penses en recuperar les paraules escrites a la sorra, i jo passe la mà a sobre d'elles i les faig peces, perque semblen buides.
I de cop i volta penses en mi, i jo pense en tu. I és graciós, perque ni tan sols ens coneixem.

61. S'esborra

S'esborra

I de cop mires al teu voltant,
a dreta i esquerra,
i trobes ningú.
I mires a terra
mentre la xafogor t'ofega,
mentre no pots evitar
mirar endavant i no veure res.
I surts fora,
i fa vent, un vent fred.
I no pots evitar pensar
en allò que s'estén al davant.
La lluna no surt aquesta nit,
no está per fer-te veure el camí,
per guiar-te en allò desconegut.
La llum que veus avuí
és la del carrer,
però, no et convida a sortir,
no et convida a somriure.
Entre tanta gent,
entre tantes coses,
les mirades es perden,
entre les hores
que passen inexorablement.
Restes asseguda enmig de tot,
al davant de dos camins
que escapen un de l'altre.
I mentre el silenci t'envolta
penses en escapar del camí marcat,
en deixar arrere l'endavant,
en deixar les preocupacions de banda,
i començar a viure.
Veus la mar, que s'estén fins l'horitzó
i penses en què hi haurà a l'altre costat.
I si agafara eixe horitzó com a eixida?
Si caminara fins la mar,
i entrara amb peu ferm,
deixant folcs d'aire entre les pedres;
i nadara pura entre l'aigua,
sense enfonsar-me
per molt de camí que fera;
si arribara a tocar l'horitzó
amb les mans mullades
fins l'altre costat;
què quedaria aquí,
qui quedaria aquí,
que volguera fer-me tornar enrere.

Però, estàs lluny de la mar.
Et trobes lluny d'eixe horitzó,
lluny de l'altre costat.
I segueix fent fred,
mentre penses en la mar
precedida de pedres.
S'esborra la mar,
s'esborra la sorra.
Sembla que la xafogor
també s'esborra.

Scherbatsky.