Nosaltres
“...contestant les teues paraules,
visc una ègloga dolcíssima”.
Vicent Andrés Estellés.
A cops
només em fa falta
imaginar
el teu somriure
o la
teua manera de mirar.
Cada
dia que passa,
passe cada
minut vivint
una vida
imàginaria,
feta d’il·lusions
i del·liris,
només amb
la teua companyia.
Cada cop
em costa més
pensar que
allò que faig
no està
gens bé.
M’oblide
de tot
i em
tanque al meu món
on no
hi ha conseqüències
i puc
imaginar
com seria
un nosaltres.
Cada
cop que tanque
els ulls
plens de temors,
la meua
ment
sense voler,
vola sola
i ràpid
cap al
teu record.
Què puc
fer
si m’agradaria
que
tots els dies
foren
anar al parc amb tu,
i
compartir llargues xarrades
a la
vora d’alguna gespa
que ens
convidara a seure
i a
rodolar per damunt,
com si
forem petits de nou?
No sé
molt bé com explicar
açò que
passa,
per què
sempre espere
que tingues
una estona per a mi,
unes poques
paraules dolces.
Com
eludir el pensar
en
deixar allò de
de ser
tu i jo
i passar
a ser nosaltres?
Tanta és
la meua estima,
tant és
el meu deliri,
que m’agradaria
no ser
propietat
de ningú
per poder-me
entregar
d’una
forma més néta i pura
a allò
que construïm.
Cada
dia que passe al teu costat,
més em
costa esquivar
allò
que sé, més em costa saber
allò
del que estic fugint,
més em
costa obviar
que m’agradaria
ser nosaltres.
Em dona
por estar sent
una
noia petita,
i que
açò que senc s’acabe
perdent
entre la sorra.
M’agradaria
poder llegir-te sencer,
fer que
les teues pors
amb mi,
desapareguin,
fer-te
sentir que amb mi
sempre estaràs
tranquil.
Molt
més! M’agradaria
poder llegir
més enllà
d’allò
que només veig
quan et
mire,
m’agradaria
saber
tota la
teua història,
ser
part de tu,
passar
a ser un nosaltres.
I plore
per poder saber
si eixe
somriure que
s’emescapa
quan pense en tu
és
normal o
vol dir,
potser,
alguna cosa
més.
I m’encabote
en
saber si
un nosaltres
funcionaria
a pesar de
totes
les circumstàncies
que ens
resten oportunitats.
I
lluite per poder saber
cada dia
si t’oblidaràs
de mi,
si el
vent se’n durà
aquestos
sentiments
tan fàcilment
com el
sòl eixuga
els
carrers ploguts
de la
nit anterior.
Em senc
mal,
sóc a
punt de
cridar que
claudique,
que vull
saber si
podríem
ser un nosaltres
passant
per damunt
sdels sentiments
d’altres
persones.
No estaria
bé,
però comence
a pensar
que ens
ens obliga
alguna cosa
més.
A cops
sembla
que ens
coneixem
des de
fa ja molts anys.
que tot
allò
que senc
per tu,
vinguera
marcat ja
des d’abans.
Saps?
És pur allò
que
senc per tu,
però
també és
eròtic.
M’imagine
el teu
cos i el meu
rodolant
llençol avall.
Sense
presses, com una
mena de
mestre
que
ensenya la seua alumna
emplenant-la
de besos.
Com una
mena de mestre,
que
examina la seva alumna
amb
paciència i dedicació
cada
dia, fent-la sentir
desitjada.
Fent-la sentir
un nosaltres.
Estant
entregada
al teu
cos delitós
em
passaria les hores,
veient
com els teus ulls
em
miren, veient com
passa
la vida
als
teus braços.
Però,
acabe tenint por
d’anar
massa ràpid,
de que
tot açò
siga
una il·lusió
que vaga
insistentment.
Però,
estic quasi segura
que el
dia que et veja
refer la
teua vida
i
viure-la sense que jo
no et
faja falta,
una part
del meu cor
que et
dedique
s’enlairarà
per no tornar.
I el
dia que no trobe
un abraç
teu,
tremolaré
d’impotència,
tremolaré
de dolor,
de pena,
amb totes
aquestes
llàgrimes
que s’emescapen
ara mateixa.
No puc,
no em deixe,
m’obligue
a no seguir,
a oblidar-ho.
Però no
puc,
tot em
recorda
que potser
podríem
ser
nosaltres.
