El nostre orgull...

Avuí he vist una pel·lícula que fa temps em recomanaren. S'anomena Persuació, basada en la novel·la de l'autora Jane Austen.

Amb eixa pel·lícula i junt a una altra anomenada Orgull i prejudici que vaig veure també fa unes dies, acaba el temps de les pel·lícules romàntiques aquet mes. Crec que ja he acabat farta de plorar.

Encara que en eixos temps -pel 1800- no era el mateix que avuí en dia, no puc eixar de comprobar que tots sofrim sempre d'una manera o una altra...

Sobre tot a la pel·lícula Persuació, on se li dona un tracte molt especial a l'amistat.

Tot açò, sumat a que fa més de catorze mesos que ens coneixem, m'ha recordat a un poema que vaig ferte fa uns mesos. No te'l vaig donar pensant que era una ximpleria. Però, en realitat, no ho és tant.

Aquí va.

Llàgrimes.

Avuí sense adonar-me'n,

he tornat a recordar-te.

Sense recordar què va passar,

sense recordar perquè ja no estàs al meu costat.

Ha passat tant de temps ja...

Avuí sense adonar-me'n,

t'he recordat.

A tu. Al teu somrís.

A la teua mirada càlida.

A les teues paraules engronsadores.

A la teua risa que m'alegrava el dia.

Al teu primer i estúpid hola.

A aquell primer i últim abraç que ens donarem.

Et recorde, i et faig de menys. Encara no t'he oblidat,

no puc. Impossible. M'has marcat.

Després plore, però, no com altres vegades.

Ara ja només cau una llàgrima.

Una llàgrima perquè sé que estàs ací però,

no per a mi.

Perquè sé que mai més ens veurem.

Perquè vaig intentar que no m'oblidares.

Perquè vaig intentar que m'estimares altre cop.

Però, tot fou en va.

I cau una altra llàgrima.

Per tot el mal que ens férem,

per tot allò que ens diguérem.

Perquè no m'agrada fer-te de menys,

però, tampoc m'agradaria oblidar-te.

Oblidar-te seria com dir que mai t'he conegut,

com fer-te fóra de la meua vida en un segón.

I no vull, no puc. L'esperança encara no m'ha deixat,

per desgràcia o per sort.

I cau l'última llàgrima.

Perqè sóc una estúpida.

Perquè encara em lamente pel que passà,

quan tu ja m'hauras oblidat. Sense esforç, sense aflicció.

Vull donr-te totes aquestes llàgrimes

que han cauen i han caigut per tu.

Perquè són petites, però, boniques.

Perquè demostren moltíssimes coses.

Totes aquelles coses que ens quedaren per demostrar l'un a l'altre

que tan poc importaven.

Maria.

Tinc necessitat de tu...

Si bé no, qualsevol persona no és necessària per a nosaltres fins que no la coneixem.

Pots anar per la vida tenint els teus amics que són de tota la vida, els del poble, que per a tu ja són de fet, amics de sempre.

Però, un dia sense esperar-t'ho coneixes persones noves, persones noves que normalment, passen a ser necessàries a la teva vida. Necessites d'elles.

Algunes d'elles només seran persones a les quals poder demanar algún favor de tant en tant, altres passaran a ser més que persones que et poden oferir favors al llarg del temps.

Aquestes persones que romanen són amics. Amics que passen a ser igual d'importants com els teus amics de tota la vida, igual que els amics del poble. I que, com pot ser no veus o no parles amb ells amb tanta freqüència com els teus amics de sempre; tindras més necessitat d'ell que dels altres, però, no significarà que apartes a un costat una de les dues parts.

Pot ser penses que mai aconseguiras persones tan especials com les que avuí en dia tens, però, algún dia sortiras a la realitat, on coneixeras persones reals lluny de la xarxa d'internet. Milers de persones les quals seran necessessàries per a tu.

Però, això, al mateix cop, comporta implicació, constància i respecte per part dels dos.

I el perill de caure en la necessitat més absoluta, de no poder viure si no està l'altra persona.

Gràcies papà.

M.

El Manga com a font d'inspiració.

El Manga com a font d'inspiració ...

El manga és una paraula japonesa utilitzada per a designar a la historieta general, còmics, etc...

Un dels productes més populars és la serie Naruto, una serie japonesa creada per Masashi Kishimoto i que narra la història d'un jove ninja que vol arribar al més alt.

L'altre dia estava mirant un capitol per casualitat, fent zapping el vaig trobar i contava les vivències del noi a l'esquerra de la fotografia -Sasuke- que, a més, és elmeu personatge preferit.

I em va sorgir una idea com a base d'una petita història.

Espere que us agrade :)

30. LA TERRA

M'aturo al davant de l'entrada. Tot en silenci, tot en calma. No sento ningún soroll, ninguna porta obrint-se, ningun noi venint a saludar-me.

Entro i camino per l'empedrat del carrer suaument, sentint la brisa del aire tocant les fulles dels ametllers.

Miro cap al majestuos pont del poble, encara mantenint-se dret damunt del riuet que corre.

Plou; les gotes de pluja lluiten per fer-se un lloc en el seu llit i dormir per sempre.

Només la brisa dels arbres bellugant-se i el transcurs del riu...

Continuo endavant, poc a poc, mirant només l'empedrat del carrer, no puc, no vull, no vull mirar cap al cel.

Els núvols grisos descarreguen tota la seva tristor a sobre meu...miro cap amunt. Cap al cel.

Tot està destruït i maltret. No ho reconec.

Les tendes del cantó, la biblioteca, les cases dels meus amics, el parc... Tot per terra.

Al pont hi destingeixo les marques dels projectils en la pedra.

Tot per la terra.

Tot per l'inútil guerra.

Camino seguint la serpentejant vorera, m'aturo al costat de la tenda on comprava tots els dies les meves llepolies. Miro la porta del marc desencaixada, les finestres apedregades, està tot ple de cristalls pel terra. Tanco els ulls i sembla que senta la veu aguda del botiguer preguntant-me per la meva mare.

Però, no sento res, és la meva imaginació.

M'aturo al costat de la biblioteca, els llibres pel terra, cultura morta, poble mort.

M'aturo al costat de la casa d'Anna. Les parets pintades, la porta tancada. El sostre enderrocat al damunt de la casa.

M'aturo al davant del parc. L'herba cremada, clots en el terra. Arbres sense fulles, el soroll mort dels gronxadors a l'aire.

Sembla que veig als meus amics i jo jugant per terra. Faig un somrís i després desperto.

Ni els veig, ni els sento. Són només les meves ganes de que tornen.

No queda res en peu.

Tot per la terra.

Tot per l'estúpida guerra.

Vaig desfent el camí, tornant cap a casa. M'aturo al davant de casa nostra, la porta oberta de bat a bat, tot obscur, ningún soroll.

Vaig fins el marc de la porta. Semblo un estrany visitant una tomba. Noto l'aigua que es filtra pel terra.

Sento un soroll en la cuina. Córrec allí esperant veure-us, però, només és l'ombra d'un gat que té por dels rajos.

Recorro la casa, pas a pas, entro a la habitació meva i dels meus germans. Llits desfets, pobres nens aixecats a mitja nit. El meu llit intacte, jo no estava allí quan tot allò succeí. Colpejo el matalàs amb fúria. Ni un estúpid acomiadament els hi vaig poder fer als petits nens.

Vaig cap al saló, les parets pintades se sang. Sang meva, dels meus germans. Arribo fins el llindar. M'arrimo a la tauleta, miro cap al terra.

Us busco, però, els vostres cossos no estan, se'ls han emportat.

Només queda el vostre últim perfum, de mort.

Només em queda que agenollar-me. Noto encara el terra calent allí on haveu estat.

Ploro; ploro per vosaltres, els meus germans; pel pare; per tú, mamà.

M'acomiado de vosaltres per fi.

Formareu part de la terra que tant ens estimàvem per sempre.

Tot per la terra.

Tot per la nostra guerra.

M.

15. Un cop.

Aquest és el premi de poesia del 2009 fet el 8/04/08

UN COP.

Queia aleshores plutja d’or i roses,
de les que es confundeixen a l’estiu,
i que, sense cap dubte,
moririen a l’hivern vençut.

S’escoltava de nou la brisa marina,
que els cabells t’acaronanava com la primera vegada,
i que et feia ser captor dels somnis i deliris
que moltes vegades deixares com impossibles.

L’olor dels cristalls blancs que t’engrossava,
el sol càlid que et cobria i et buscava,
el paisatge paradisiac de cel celest i aigua verda.
Recorda, sempre veníem junts aquí, fes memòria.

Si pugueres entreveure entre el meu cabell castany,
i arribar fins els ulls obscurs i vigilants,
et donaries compte, potser,
de tot el mal que a la llarga ens hem fet.

Els mots d’amistat i tendressa,
es feren malbé com la rosa darrerenca,
i els besos i les carícies que tenien que ser meus,
fugiren com sospirs esgarrifats entre la pluja primaverenca.

Només una timida somrisa se t’escapa,
només de vegades, i l’amagues de la meva mirada,
perque deu ser així,
i fora preguntes innecesàries.

I de vegades, només de vegades, una mirada,
un gest inconfundible, com vingut de tramuntana,
se t’escapa, i vola fins la memòria d’aquesta ment turbada,
Recordant-me que un cop forem més que coneguts.

22.Camí fustrat

Aquest és el premi de narrativa del 2009.

CAMÍ FRUSTRAT.

Camí frustrat, sense tornada. Sense poder tornar enrere ni mirar la darrera passa. Com un gos perdut caminant sense rumb entre la boira. Que va i ve i no s’atura.Perdut entre el desig de la melangia, en el camí de la tristesa, en el dubte inconfessable de voler tornar a aquell moment,a aquell minut,a aquella hora.Sense comprendre a la gent ni escoltar què parlen, em mou la rutina del dia a dia. Perdut en el camí de la joventut, amb la innocència furtada en aquet colp de la batalla, perdut en el camí de la incertesa: del com continuar i del què fer. No obtinc resposta.El perquè i el com de ser ací perdut entre la boira. No sé dir-lo.No m’agrada córrer però, no ho puc evitar. Com en un carrer sense sortida.Com a les vies del tren, còrrec endavant sense saber on anar.Mai vaig voler fer-te mal, ni ho vaig intentar. Com fer mal una persona a la qual vols tant? Per això còrrec en mig d’aquest passadís que per a mi és tan llarg. Per no tornar enrere ni fer-te més mal. Saps que encara et recorde com aquell que es trobava amb mi quan jo despertava; encara que sigues només la presència d’un fantasma que per tots està oblidada.Però, espera, no te’n vages encara, i si ho fas, promet que et trobaràs amb mi a l’altre costat; a l’altra part de la ratlla. Només ara que ja no despertaràs més amb mi a la matinada.M’assedegues i et busque. Et demane que et quedes, encara que siga a la meva memòria, encara que te’n vulgues anar; però és massa tard. Tu com tots, te n’has anat.Espere trobar-te quan jo desperte, com sempre féiem; i si no és així, recorda la promesa que em feres: troba’m, busca’m a l’altre costat; a l’altra part de la ratlla i tornarem a ser junts...Finalment crec que ho he comprés, m’ha vingut al cap sense saber perquè. Aquell dia, aquella hora, aquell moment. Corba i res. Corba sense bes, corba sense adéu, corba sense voler... Tu te n’has anat i jo m’he quedat a aquell camí frustrat; sense tornada, sense esperança.M’he quedat esperant que tornes a casa, esperant que entres per la porta, esperant que em contes com t’ha anat el dia, esperant que ens gitem junts i al matí següent trobar-te de la mateixa manera; al meu costat.Si tan sols haguera pogut donar-te un últim abraç, un últim bes...un últim bes que no fos d’acomiadament...

Tant de bo haguera sigut jo, així ara no hauria de demanar-te perdó: per aquell dia, per aquella corba, per aquell moment.
Per la teva mort.
Corba i res.

10. Indiferent.

Aquest és el primer premi de narrativa de l'any 2008, fet el 24/01/08

INDIFERENT.

Ara que cau la vesprada llarga i taronja sobre aquest mantell de verda terra nostra, que invita a contemplar-la mentre els últims pardals alçen el vol, i es perden de vista entre els matolls de més enllà, ara que els arbres respiren cap al cel gris que comença a tornar-se obscur, i les hores passen llargues i humides com la mar blava que s’esten a l’horitzó; contemple seguda a una cadira vella i rovellada els ultims rajos de sol que tinyen de groc els camps verds amb retalls taronges, i que fa sentir el fresc vent que arriva de la mar.Més enllà, un pont, gran i majestuós però, mig enderrocat; que trasspassa el poble de la mateixa manera que trasspassava la meva vida, i que m’impedía eixir d’ací.Torna a passar un hora, i després un altra, i el temps no es deforma, i penso que potser sería menys avorrit si encara seguires ací, a la meva vora, mig adormit com solíes estar, silenciós, encara que posaves la radio i sonava alguna cançó passada de moda, dels anys cinquanta. La rosada que comença ara a caure damunt del terra, damunt dels geranis, els tulipans i les margarides que plantares quaranta anys enrrere; em recorden a tu i als teus besos, que eren frescos i dolços, mentre caia al damunt de nosaltres la eterna tardor que tant ens encissava.No patíem per res mentre erem junts i rodolàvem en aquella furgoneta pels camins de la nostra vida, i que ens obligava a permanèixer cautius al poble, per poder pagar-la.Encara la conserve, encara que ja no funciona, perque feia temps que ja no l’agafaves, feia temps que em deies que se t’havia olvidat conduir, i no se t’ocurría una excusa més barata.Ara, que tornen a vindre els nostres néts, i pregunten per tu, i no et senten; em senc sola i desvalida, i demanen que vagis amb ells a passejar, però, ja no estàs, i hi vaig jo amb ells; i els porto a la mar, on t’agradava tant anar abans, inclús al mes d’octobre, perque t’agradava gelar-te com un pardal, i jo t’ho consentía; i els ho conte als netets i ells també volen entrar ara, a l’octobre, creu-me, i no els deixe, perque sé que si tu pugueres dir-los-ho, tampoc els hi deixaríes, encara que siguen tan valents com ho vares ser tu.Quan torne a casa nostra, i et salude, i et dono un bes i veig que no estàs, no m’amoïne perque sé que així potser es millor, i no et tinc perque contar que sóc mal.lalta des de fa uns quants mesos, perque sé que si em sentires dir-t’ho, patiríes molt.I em torno a seure a la cadira rovellada, i senc que la radio és engegada, i que l’escoltes sense estar, i que contemples el paisatge sense estar, com jo.I pobra de mi, que sóc una iaia vella amb por a la mort; mentre que tu ets un record oblidat pel temps que no en té, de por; que no saps quan es fa de dia, ni quan es fa de nit; que ja no recordes el que significava aquesta vesprada per a tu i per a mi...I em dic, potser t’envejo, perque com ets tu, un record, ni parles, ni sents, ni comprens; ningú et pot dir res, i sort que encara puga parlar amb tu, encara que sé que no em sents, que no em mires, que ets un xafogós record que té pintada una cara presa d’un encís que mai acabarà fins que et porte la mort...! I jo l’espere, la mort, amb l’indeformable temps que passa lent...Què faràs quan jo m’envaja i et deixe sol?! Què faràs quan no em tingues ací per cuidar-te?! Què faràs per dir que ets trist i solitari?!Em calme i m’assosegue, i em dic, potser t’envejo perque ni sentiràs que et deixo sol, ni t’enrecordaràs del que he fet per tu tots aquests anys, ni sabràs que és estar trist i sol... potser ni t’enrecordaràs, em dic, de que em vares estimar una vegada.No t’enrecordes, no. Ja fa temps que no t’enrecordes; i per fí he comprés que això no és només una excusa barata.I em dic, potser t’envejo perque estant, no hi estas ni estaràs mai.I mire al cel, i em fico a esperar com tu, indeferent, la mort.