22.Camí fustrat

Aquest és el premi de narrativa del 2009.

CAMÍ FRUSTRAT.

Camí frustrat, sense tornada. Sense poder tornar enrere ni mirar la darrera passa. Com un gos perdut caminant sense rumb entre la boira. Que va i ve i no s’atura.Perdut entre el desig de la melangia, en el camí de la tristesa, en el dubte inconfessable de voler tornar a aquell moment,a aquell minut,a aquella hora.Sense comprendre a la gent ni escoltar què parlen, em mou la rutina del dia a dia. Perdut en el camí de la joventut, amb la innocència furtada en aquet colp de la batalla, perdut en el camí de la incertesa: del com continuar i del què fer. No obtinc resposta.El perquè i el com de ser ací perdut entre la boira. No sé dir-lo.No m’agrada córrer però, no ho puc evitar. Com en un carrer sense sortida.Com a les vies del tren, còrrec endavant sense saber on anar.Mai vaig voler fer-te mal, ni ho vaig intentar. Com fer mal una persona a la qual vols tant? Per això còrrec en mig d’aquest passadís que per a mi és tan llarg. Per no tornar enrere ni fer-te més mal. Saps que encara et recorde com aquell que es trobava amb mi quan jo despertava; encara que sigues només la presència d’un fantasma que per tots està oblidada.Però, espera, no te’n vages encara, i si ho fas, promet que et trobaràs amb mi a l’altre costat; a l’altra part de la ratlla. Només ara que ja no despertaràs més amb mi a la matinada.M’assedegues i et busque. Et demane que et quedes, encara que siga a la meva memòria, encara que te’n vulgues anar; però és massa tard. Tu com tots, te n’has anat.Espere trobar-te quan jo desperte, com sempre féiem; i si no és així, recorda la promesa que em feres: troba’m, busca’m a l’altre costat; a l’altra part de la ratlla i tornarem a ser junts...Finalment crec que ho he comprés, m’ha vingut al cap sense saber perquè. Aquell dia, aquella hora, aquell moment. Corba i res. Corba sense bes, corba sense adéu, corba sense voler... Tu te n’has anat i jo m’he quedat a aquell camí frustrat; sense tornada, sense esperança.M’he quedat esperant que tornes a casa, esperant que entres per la porta, esperant que em contes com t’ha anat el dia, esperant que ens gitem junts i al matí següent trobar-te de la mateixa manera; al meu costat.Si tan sols haguera pogut donar-te un últim abraç, un últim bes...un últim bes que no fos d’acomiadament...

Tant de bo haguera sigut jo, així ara no hauria de demanar-te perdó: per aquell dia, per aquella corba, per aquell moment.
Per la teva mort.
Corba i res.