10. Indiferent.

Aquest és el primer premi de narrativa de l'any 2008, fet el 24/01/08

INDIFERENT.

Ara que cau la vesprada llarga i taronja sobre aquest mantell de verda terra nostra, que invita a contemplar-la mentre els últims pardals alçen el vol, i es perden de vista entre els matolls de més enllà, ara que els arbres respiren cap al cel gris que comença a tornar-se obscur, i les hores passen llargues i humides com la mar blava que s’esten a l’horitzó; contemple seguda a una cadira vella i rovellada els ultims rajos de sol que tinyen de groc els camps verds amb retalls taronges, i que fa sentir el fresc vent que arriva de la mar.Més enllà, un pont, gran i majestuós però, mig enderrocat; que trasspassa el poble de la mateixa manera que trasspassava la meva vida, i que m’impedía eixir d’ací.Torna a passar un hora, i després un altra, i el temps no es deforma, i penso que potser sería menys avorrit si encara seguires ací, a la meva vora, mig adormit com solíes estar, silenciós, encara que posaves la radio i sonava alguna cançó passada de moda, dels anys cinquanta. La rosada que comença ara a caure damunt del terra, damunt dels geranis, els tulipans i les margarides que plantares quaranta anys enrrere; em recorden a tu i als teus besos, que eren frescos i dolços, mentre caia al damunt de nosaltres la eterna tardor que tant ens encissava.No patíem per res mentre erem junts i rodolàvem en aquella furgoneta pels camins de la nostra vida, i que ens obligava a permanèixer cautius al poble, per poder pagar-la.Encara la conserve, encara que ja no funciona, perque feia temps que ja no l’agafaves, feia temps que em deies que se t’havia olvidat conduir, i no se t’ocurría una excusa més barata.Ara, que tornen a vindre els nostres néts, i pregunten per tu, i no et senten; em senc sola i desvalida, i demanen que vagis amb ells a passejar, però, ja no estàs, i hi vaig jo amb ells; i els porto a la mar, on t’agradava tant anar abans, inclús al mes d’octobre, perque t’agradava gelar-te com un pardal, i jo t’ho consentía; i els ho conte als netets i ells també volen entrar ara, a l’octobre, creu-me, i no els deixe, perque sé que si tu pugueres dir-los-ho, tampoc els hi deixaríes, encara que siguen tan valents com ho vares ser tu.Quan torne a casa nostra, i et salude, i et dono un bes i veig que no estàs, no m’amoïne perque sé que així potser es millor, i no et tinc perque contar que sóc mal.lalta des de fa uns quants mesos, perque sé que si em sentires dir-t’ho, patiríes molt.I em torno a seure a la cadira rovellada, i senc que la radio és engegada, i que l’escoltes sense estar, i que contemples el paisatge sense estar, com jo.I pobra de mi, que sóc una iaia vella amb por a la mort; mentre que tu ets un record oblidat pel temps que no en té, de por; que no saps quan es fa de dia, ni quan es fa de nit; que ja no recordes el que significava aquesta vesprada per a tu i per a mi...I em dic, potser t’envejo, perque com ets tu, un record, ni parles, ni sents, ni comprens; ningú et pot dir res, i sort que encara puga parlar amb tu, encara que sé que no em sents, que no em mires, que ets un xafogós record que té pintada una cara presa d’un encís que mai acabarà fins que et porte la mort...! I jo l’espere, la mort, amb l’indeformable temps que passa lent...Què faràs quan jo m’envaja i et deixe sol?! Què faràs quan no em tingues ací per cuidar-te?! Què faràs per dir que ets trist i solitari?!Em calme i m’assosegue, i em dic, potser t’envejo perque ni sentiràs que et deixo sol, ni t’enrecordaràs del que he fet per tu tots aquests anys, ni sabràs que és estar trist i sol... potser ni t’enrecordaràs, em dic, de que em vares estimar una vegada.No t’enrecordes, no. Ja fa temps que no t’enrecordes; i per fí he comprés que això no és només una excusa barata.I em dic, potser t’envejo perque estant, no hi estas ni estaràs mai.I mire al cel, i em fico a esperar com tu, indeferent, la mort.