55. Açò

Açò

Gota a gota,

segon segon,

cau, inexorablement

al fons sense fons,

al fons invisible,

del calaix que es manté obert.

Es va amuntegant,

cada cop més,

des de fa temps,

adherint-se al fons sense fons,

donant forma.

S’amuntega aquí a dins,

a dins del calaix,

a dins meu,

tot açò per donar,

i acaba en mans de

qui no s’ho mereix.

I s’amuntega aquí

on ni arribe a vore-ho.

I fa mal, i colpeja contra el pit,

i quan es troba amb l’aire

l’apresa, el condemna

sense cap contemplació,

i surt, esvaït, entre gemecs

de tristesa absurda, que ni tan sols

jo comprenc,

caminant per un carrer

que jo mateix vaig escollir.

El pensar que no hi ha res

a qui donar açò,

a qui deixar açò,

que perdurarà en el temps

sense ningú, sense destí concret,

que vagarà en aquest

camí, solitari.

Açò, que ni tan sols té nom,

que ni tan sols pot explicar-se,

no hi ha ningú que ho vulga.

És una mena de crosta dura,

plena de sentiments incòmodes,

dura com una roca

que escora a la mar.

Sense poder abandonar

aquesta part de mi,

aquest calaix obert,

segon a segon,

al fons sense fons,

al fons invisible,

afecte i estima

en forma de gota eterna.

Scherbatsky.

54. Paradís imperfecte

Paradís imperfecte.

Anem a algun lloc

lluny d'ací, on ningú puga veure

què fem, què diem.

Anem a un secret amagat,

on ningú puga saber 

com ens sentim.

Anem on ens porten

els nostres ulls envenats,

els nostres cors silenciats.

Anem on pugam elegir

en qualsevol moment

si és dia o si és nit.

Anem a rondar els límits

d’allò anomenat raó

on no importa què hem fet

ni com som.

Anem on només importe

ara i pugam deixar 

enrere el passat,

entre camins de boira suspesa,

entre camins de vegetació indecent.

Anem on pugam 

palpar els sentiments

que cada dia amaguem,

que no sen’s escapen de les mans,

que no sen’s escapen de l’enteniment.

On no importe 

que els nostres desitjos

siguen cruels, on no importe

que es manifesten 

els apetits més immorals.

Allí seràn benvinguts i escoltats.

Anem on les decisions que prenem

no tinguen conseqüències,

ni mirades cruels com a resposta.

Anem on no es ferixen 

els sentiments purs

entre mentides, entre veritats,

arrossegant-se maltractats 

per seguir endavant.

Que no siga el paradís,

que siga imperfecte,

tan imperfecte com nosaltres som,

tan imperfecte com volem que siga.

Que la terra ens estime i que

ens deixe seure a sobre.

Que el cel ens regale estreles

per poder somniar 

cada nit recordant-les.

Que el vent ens porte sentiments

escrits en somriures i en llàgrimes,

i que els recite entre murmuris.

Que la solitud siga part de nosaltres

i que no ens faja por, 

que siga una més i ens acompanye 

en les vesprades mentre xarrem.

Que la llum siga tèbia, i que banye

tot el nostre cos mentre surt per l’horitzó.

Que ens desperte l'herba

acaronant-nos la cara 

com si forem petits de nou

estesos en un prat ple de colors.

Anem lluny d’aquí,

sense explicacions, sense arguments,

només perquè sí.

No vols?

És això veritat?

Si no vols, no pateixes,

tornaré d’aquell paradís imperfecte,

on viuria construint un demà

per ells, per nosaltres.

Si no vols, no pateixes,

tornaré algún dia

per portar-te de la mà

i mostrar-te la troballa

del paradís imperfecte.

Scherbatsky.

53. Gra de sorra

Gra de sorra

Hi ha més grans de sorra,
hi ha més platges on arribar,
hi ha de més forts,
hi ha de més dolents,
tota una varietat més enllà.
No s'està tan sol com pareix
mentre es perd en la dolçor
d'un més enllà,
mentre desapareix, mentre somnia
arribar a una platja deserta,
mentre espera que es faça l'hora
que tinga ganes de tornar a casa.
Mentre espera oblidar tot allò
que darrere ha deixat,
mentre espera que l'obliden
amb fàcilitat, a un racó allunyat.
I podria viure de memòries petites,
de records que no esborrarà,
de ràbies, de plors i llàgrimes,
de somriures, d'estels passats,
d'abraços sincers, de besos furtats,
de paraules mai dites, d'actes mai realitzats,
de persones que no pot oblidar.
Un petit gra de sorra
que rodola fins la mar,
i es dissol mentre nada,
mentre lluita per mantindre's
mentre lluita per arribar al lloc,
mentre lluita per no perdre res.
Però, s'acaba dissolent, inevitablement.
Es perd en l'aigua barrejada
en rancor, en odi, entre tanta gent,
entre tantes coses.
I es sent menut, invisible,
mentre va perdent-se poc a poc,
mentre perd l'identitat, mentre observa
expectant l'aigua en calma.
Pataleja, es resisteix,
lluita per no abandonar.
Però, es desorienta,
perd la noció del temps,
de l'espai, d'allò que és important,
d'allò pel que lluita,
d'allí on vol arribar.
I es cansa. Claudica. S'abandona
a allò que el desfà, a allò
que li resta oportunitats.
I ja no lluita, ja no pot,
se'l enduu l'aigua
a algún racó secret,
per esdevindre
un altre gra de sorra diferent.

Scherbatsky.

52. Rialla

Rialla

És un colp tallant

a la boca de l’estómac,

és un de repent

que se te’n duu l’aire.

Un sospir que

surt de tot tu,

un sospir que s’escapa

pel cos castigat.

Unes llàgrimes que

surten dels ulls secs i apagats,

unes galtes que tremolen

amb els soroll.

A cops un soroll que és un escàndol.

De cops, un soroll sec

que entra i ix amb ritme creixent.

T’oblides de parpellejar,

de viure i de fins i tot respirar.

Només sents el moment,

només sents allò que arriba sense voler

i que quan passa fas de menys.

I sense voler, acaba,

es retira silenciosament, a espasmes,

et deixa buit d’aire,

buit de totes aquelles coses

que et feien mal a dins.

Et deixa atontat, mig endormiscat,

intentant recuperar l’aire oblidat.

Un somriure queda després,

esperant que allò torne

en qualsevol moment.

Una rialla, un petit moment

on ets tu mateix.

Scherbatsky.

Scherbatsky/Stinson

                                                                                                               Desitjaria que la nit passada no haguera ocorregut, li va dir Robin a Barney.

Jo no, va contestar ell. I si resulta que tot açò no és la història de com els dos vam cometre un error horrible i vam destruir les nostres relacions? I si realment és la història de com vam tornar a estar junts?, li va dir Barney a Robin. Tu mai has deixat de pensar en mi, i jo mai he deixat de pensar en tu.

HIMYM

51. Glaçaria el temps

Glaçaria el temps

Encara m’enrecorde,

no crec que escape de la meua memòria

la sensació; el sentiment de

l’adrenalina i l’emoció

de tornar a veure’t.

El cor es torna boig

i batega com si fera temps

que t’esperara, endormiscat.

I s’escapen somriures i mirades

de les carícies,

i s’escorren venes avall

emplenant el cos.

Deixem empremta allà

on parlem, on ens mirem,

on riem, on bromejem.

I podria ser que s’alimentarem

de les ganes de veure’s,

de les ganes de tocar les nostres pells,

de mirar els estels 

que ens esperen a l'horitzó.

I podria ser que arribara un dia

que no ens fera falta res més.

Cada minut, cada segon que es desprèn,

fixe la teua cara i els ulls

a foc en la meua memoria.

No sabria descriure com em senc,

només voldria que no te’n anares mai,

que no arribara mai l’alba,

que es glaçara el temps.

I a cops pense,

que només em valdrien

els teus braços per poder viure.

I em tancaria dins d’ells,

en un abraç perpetu,

amb la calidesa que t’envolta.

I a cops m’és absurd pensar

que hi ha un altre lloc

on podria somniar, que no foren

els teus braços.

Glaçaria els somriures,

les mirades, les respiracions agitades.

Fins i tot glaçaria el temps

en un dels teus abraços.

Scherbatsky.