59. Sense més

Sense més

I un dia, sense més,

caus en el compte

i t'adones quasi sense voler

d'aquelles coses que no volies veure,

d'aquelles coses que et tiren pel terra,

entre escopinyades i arraps.

Entre mentides bojes que acaben sortint,

entre paraules dites amb la més pura ràbia,

paraules que sembla que siguen mentida

entre tant d'argument incoherent.

I les dius, i les repeteixes sense vacilar,

doncs tin en compte els teus actes,

i la responsabilitat que es desprén d'ells.

Una ment que ja no és innocent,

després d'haver sigut maltractada,

una ment que ja no és víctima,

després d'haver dit tanta merda.

Incongruent. Egoïsta. Hipòcrita.

Arrossegant veritats pel terra.

I és això el que t'acaba cosint les ferides

quasi amb crueltat, inclús amb pressa,

i és la veritat la que acaba pegant-te la bofetada.

El gust amarg de la ràbia, dels sentiments

lliscant entre impotència.

I un dia, sense més,

t'adones que prengueres la decisió correcta,

i ha costat, i t'ha dut el teu temps,

i t'ha fet dubtar a cops, però res és tan agraït

com saber que has pres la decisió correcta.

Scherbatsky

58. (I)

Es miraren mentre semblava que el temps s'aturara i deixara d'avançar, centrat en ells; mentre semblava que la distància entre ells deixava de ser dies, mesos, inclús temps. Semblava que entre ells només havia passat un segón des d'aquell últim cop, un segón etern, càlid i dolç, igual que aquest mateix segón que ara s'aturava per deixar-los acolpar a la ment milers de records, milers de moments i sensacions que s'estenien per les seues mirades, allí d'empeus; mentre semblava que entre ells el temps no els haguera fet mal, mentre semblava que el temps haguera passat de puntetes, canviant el dubte per l'anhel.


Saps?Apareix de sobte, quan us mireu, ni tan sols jo puc explicar-ho amb paraules o amb fets, per molt que m'aprope. És una mena de connexió, si es pot anomenar així, i t'emplena les hores,el cap i els moments. I quan saps que forma part de tu, ja no pots obviar-la i intentes atreure-la. 
És magnifica quan us mireu als ulls, saps que està ahi, sense escoltar-la ni veure-la; notant com es rebel·la, delitosa per sortir, demostrar i cridar tot allò que guardes a dins.
Us passarieu hores mirant-vos als ulls, fins que us fera mal el no poder ser part de la llum que transmeten. Series part de cada somriure oblidat, viuries en cada mirada amagada que aconsegueixes descobrir, faries parlar cada silenci mentre seguiu mirant-vos als ulls... per hores, per dies, per molt de temps, intentant trobar una resposta a allò que no veus.

57. Amics

Amics

Ja fa estona que ha sortit el sol

entre les muntanyes que brollen

per l’horitzó de més enllà,

i sembla que ens espera amagat

mig endormiscat, després de tota la nit,

entre el fred gèlid de la matinada

que s’estén pels nostres òssos.

Veiem passar els matolls molt ràpidament,

donant una ombra suau i fosca,

i els acariciem mentre els sentim crèixer

 baix els nostres dits.

Ens mirem i riem,

tot ens fa gràcia, de cop i volta,

el moment s’allarga mentre parlotejem

de borinades, mentre s’extasiem

en un somriure que mai s’acaba.

Tot pareix infinitament menys dur,

menys difícil, amb vosaltres.

Tot flueix com el vent entre els dits,

tot surt fàcil i còmode.

Tanque els ulls i desitge

allargar el moment, la sensació completa

de sentir que pertanyem a un mateix lloc,

a una mateixa existència.

I em fa por pensar que després

dels moments que acomiadem,

no en vinguen altres.

I pareix mentida que després

d’aquestos, en vinguen de millors.

Però, ahí estan, encara que intangibles.

Açò acaba de començar, i visc amb la esperança

que encara ens quede molt per acabar.

Fa temps que deixarem de repetir paraules,

ja fa temps que passarem a obviar allò que es diu

i allò que sempre es pensa.

Mentre caminem per la mateixa via,

mentre consumim aquest dia,

entre rises, entre moments que apareixen

i altres que desapareixen.

Pot ser hi ha paraules que es dilueixen

poc a poc, en el temps, però,

el significat es queda a la memòria.

I pot ser les paraules ja no estiguen,

ja no es diguen, però, el significat es queda.

Scherbatsky.

56. A JM

A JM.

Ja no ens podem mirar als ulls
però, el sentiment no es dilueix.
Reste aseguda davant la porta
on un dia, tancarem allò
entre promeses i records,
entre galtes a llàgrima viva,
entre la polseguera del camí
que ens allunyà.
No s'esborra la cara, encara que
passen anys en aquesta vida
que anomenem eterna,
quan en realitat és fugaç.
I et trobe a cada racó del meu cap,
a cada moment viscut,
en cada gest fet força adins,
en allò aprés de tu,
perque mai podrem ser dos estranys
que s'obliden mutuament.
No es pot dir d'altra manera,
només que et faig de menys.
Com el primer dia, com el segon,
i així fins arribar a aquest moment.
Massa temps per elegir les paraules,
en lloc d'actuar.
S'han acabat les oportunitats
mentre mate el temps
recordant allò dit, allò viscut,
allò parlat.
I m'adone que res pot canviar el passat.
No poder ensenyar-te
allò aconseguit perque estigues orgullós,
perque estigues content,
perque estigues en pau.
Que no pugues veure què vindrà,
què faré, qui no coneixeràs,
em mata de ràbia.
I és trist, i no és just.
Allò que determina qui resta
o qui marxa, a qui volem al nostre cantó,
deuriem de poder ser nosaltres mateixa.

Ningú t'oblida.

Scherbatsky.

55. Açò

Açò

Gota a gota,

segon segon,

cau, inexorablement

al fons sense fons,

al fons invisible,

del calaix que es manté obert.

Es va amuntegant,

cada cop més,

des de fa temps,

adherint-se al fons sense fons,

donant forma.

S’amuntega aquí a dins,

a dins del calaix,

a dins meu,

tot açò per donar,

i acaba en mans de

qui no s’ho mereix.

I s’amuntega aquí

on ni arribe a vore-ho.

I fa mal, i colpeja contra el pit,

i quan es troba amb l’aire

l’apresa, el condemna

sense cap contemplació,

i surt, esvaït, entre gemecs

de tristesa absurda, que ni tan sols

jo comprenc,

caminant per un carrer

que jo mateix vaig escollir.

El pensar que no hi ha res

a qui donar açò,

a qui deixar açò,

que perdurarà en el temps

sense ningú, sense destí concret,

que vagarà en aquest

camí, solitari.

Açò, que ni tan sols té nom,

que ni tan sols pot explicar-se,

no hi ha ningú que ho vulga.

És una mena de crosta dura,

plena de sentiments incòmodes,

dura com una roca

que escora a la mar.

Sense poder abandonar

aquesta part de mi,

aquest calaix obert,

segon a segon,

al fons sense fons,

al fons invisible,

afecte i estima

en forma de gota eterna.

Scherbatsky.

54. Paradís imperfecte

Paradís imperfecte.

Anem a algun lloc

lluny d'ací, on ningú puga veure

què fem, què diem.

Anem a un secret amagat,

on ningú puga saber 

com ens sentim.

Anem on ens porten

els nostres ulls envenats,

els nostres cors silenciats.

Anem on pugam elegir

en qualsevol moment

si és dia o si és nit.

Anem a rondar els límits

d’allò anomenat raó

on no importa què hem fet

ni com som.

Anem on només importe

ara i pugam deixar 

enrere el passat,

entre camins de boira suspesa,

entre camins de vegetació indecent.

Anem on pugam 

palpar els sentiments

que cada dia amaguem,

que no sen’s escapen de les mans,

que no sen’s escapen de l’enteniment.

On no importe 

que els nostres desitjos

siguen cruels, on no importe

que es manifesten 

els apetits més immorals.

Allí seràn benvinguts i escoltats.

Anem on les decisions que prenem

no tinguen conseqüències,

ni mirades cruels com a resposta.

Anem on no es ferixen 

els sentiments purs

entre mentides, entre veritats,

arrossegant-se maltractats 

per seguir endavant.

Que no siga el paradís,

que siga imperfecte,

tan imperfecte com nosaltres som,

tan imperfecte com volem que siga.

Que la terra ens estime i que

ens deixe seure a sobre.

Que el cel ens regale estreles

per poder somniar 

cada nit recordant-les.

Que el vent ens porte sentiments

escrits en somriures i en llàgrimes,

i que els recite entre murmuris.

Que la solitud siga part de nosaltres

i que no ens faja por, 

que siga una més i ens acompanye 

en les vesprades mentre xarrem.

Que la llum siga tèbia, i que banye

tot el nostre cos mentre surt per l’horitzó.

Que ens desperte l'herba

acaronant-nos la cara 

com si forem petits de nou

estesos en un prat ple de colors.

Anem lluny d’aquí,

sense explicacions, sense arguments,

només perquè sí.

No vols?

És això veritat?

Si no vols, no pateixes,

tornaré d’aquell paradís imperfecte,

on viuria construint un demà

per ells, per nosaltres.

Si no vols, no pateixes,

tornaré algún dia

per portar-te de la mà

i mostrar-te la troballa

del paradís imperfecte.

Scherbatsky.

53. Gra de sorra

Gra de sorra

Hi ha més grans de sorra,
hi ha més platges on arribar,
hi ha de més forts,
hi ha de més dolents,
tota una varietat més enllà.
No s'està tan sol com pareix
mentre es perd en la dolçor
d'un més enllà,
mentre desapareix, mentre somnia
arribar a una platja deserta,
mentre espera que es faça l'hora
que tinga ganes de tornar a casa.
Mentre espera oblidar tot allò
que darrere ha deixat,
mentre espera que l'obliden
amb fàcilitat, a un racó allunyat.
I podria viure de memòries petites,
de records que no esborrarà,
de ràbies, de plors i llàgrimes,
de somriures, d'estels passats,
d'abraços sincers, de besos furtats,
de paraules mai dites, d'actes mai realitzats,
de persones que no pot oblidar.
Un petit gra de sorra
que rodola fins la mar,
i es dissol mentre nada,
mentre lluita per mantindre's
mentre lluita per arribar al lloc,
mentre lluita per no perdre res.
Però, s'acaba dissolent, inevitablement.
Es perd en l'aigua barrejada
en rancor, en odi, entre tanta gent,
entre tantes coses.
I es sent menut, invisible,
mentre va perdent-se poc a poc,
mentre perd l'identitat, mentre observa
expectant l'aigua en calma.
Pataleja, es resisteix,
lluita per no abandonar.
Però, es desorienta,
perd la noció del temps,
de l'espai, d'allò que és important,
d'allò pel que lluita,
d'allí on vol arribar.
I es cansa. Claudica. S'abandona
a allò que el desfà, a allò
que li resta oportunitats.
I ja no lluita, ja no pot,
se'l enduu l'aigua
a algún racó secret,
per esdevindre
un altre gra de sorra diferent.

Scherbatsky.