19.12.11

50.


El lloc és sorra
sota els nostres peus.
Són estels estesos
damunt l’horitzó,
que passen deixant
una cua inhòspita darrere seu.
És silenci, però, al mateix cop,
és vida tranquil·la i relaxada.
És un cel brillant
on els núvols no troben lloc.
En realitat, el lloc
no importa, però se’l imaginem.
Dus-me amb tu.
Que se’m talle la veu
per no poder dir res,
per a no acabar aquest sentiment,
per no diluir la sensació.
Que es trenquen les paraules,
i que s’ofeguen les llàgrimes
que amaguen la por i la solitud
abans inclús d’arribar a la mar.
Que no arribe mai demà,
que es quede en l’oblit
d’aquells que estimem.
Que les memòries es queden
dins nostre, que lluiten per
mantindre’s, per no ser oblidades.
Que el temps passe lent,
que cada dia compte
com una sola vida,
per poder disfrutar
novament de tot açò.
Els braços es busquen,
suplicants i anhelants,
i al trobar-se sospiren, agraïts.
I mai es senten sols ni perduts
com podem sentir-nos nosaltres,
sempre es tenen l’un a l’altre.
Es senten bé i no necessiten més.
Què importància té saber què fer,
o què pensar, ara?
Tenim el lloc on fugir
a la nostra memòria.
Les nostres cares són com un mapa,
Els ulls tenten,
les mirades conviden,
els llavis responen.
Deixa’m crear el camí
que marcarà la nostra història.
Donem-se temps, algun dia sabrem
si estimar, és tot açò.

Scherbatsky.

12.12.11

49. L'amistat


49. L’amistat.

No podria definir-ho amb paraules.
No podria sentir el sentiment
més del que el senc,
més del que el visc,
més del que m’importa.
Tu, jo, ells...
Tots nosaltres.
Tots ho tenim, sense
donar-li cap mena de respecte
a això, tan escàs hui en dia.
Jo ho arribe a sentir al meu cor,
de veres. La felicitat,
els pulmons plens
d’aire lluent i pur.
El cap pensant, lliure,
un somriure curt als llavis,
que no s’esborra.
I se’n va, s’escapa.
I em colpeja
l’opressió dura
del remordiment
de la negació,
de no fer-me ser personatge
d’açò, d’aquest sentiment
que s’estén per l’horitzó
que perduda en les nits,
en les gelades, en els cors
de tots els grans homes.
I respires, i l’opressió
de veure que se’n van,
que els perds, que allò
tan important
desapareix baix la sorra,
baix el cúmul de sentiments enfoscats
pel rancor, per l’odi,
baix tota la merda,
baix tot allò que ets i
que lamentablement
no pots canviar.
Tu ets així, i no lluiten per tu,
per necessitar-ho tant,
per estimar-ho tant,
per acabar boja i
sense cap mena d’ilusió.
I allò se’n va, i desapareix,
i et quedes sola,
petita en un munt d’estreles
que et vigilen, i es riuen
per no poder aconseguir allò
que per tots és tan fàcil.
I em ferisc cada dia a preguntes,
amb les paraules de perquè,
perquè és necessari trencar
allò que m’importa tant.
A càs sóc jo? A cas sóc així,
sense poder-ho evitar.
Què fer, què intentar
per poder-ho canviar.

Scherbatsky.

2.12.11

48. Nosaltres


Nosaltres

“...contestant les teues paraules,
visc una ègloga dolcíssima”.
Vicent Andrés Estellés.

A cops només em fa falta
imaginar el teu somriure
o la teua manera de mirar.
Cada dia que passa,
passe cada minut vivint
una vida imàginaria,
feta d’il·lusions i del·liris,
només amb la teua companyia.
Cada cop em costa més
pensar que allò que faig
no està gens bé.
M’oblide de tot
i em tanque al meu món
on no hi ha conseqüències
i puc imaginar
com seria
un nosaltres.
Cada cop que tanque
els ulls plens de temors,
la meua ment
sense voler,
vola sola i ràpid
cap al teu record.
Què puc fer
si m’agradaria
que tots els dies
foren anar al parc amb tu,
i compartir llargues xarrades
a la vora d’alguna gespa
que ens convidara a seure
i a rodolar per damunt,
com si forem petits de nou?
No sé molt bé com explicar
açò que passa,
per què sempre espere
que tingues una estona per a mi,
unes poques paraules dolces.
Com eludir el pensar
en deixar allò de
de ser tu i jo
i passar a ser nosaltres?
Tanta és la meua estima,
tant és el meu deliri,
que m’agradaria no ser
propietat de ningú
per poder-me entregar
d’una forma més néta i pura
a allò que construïm.
Cada dia que passe al teu costat,
més em costa esquivar
allò que sé, més em costa saber
allò del que estic fugint,
més em costa obviar
que m’agradaria ser nosaltres.
Em dona por estar sent
una noia petita,
i que açò que senc s’acabe
perdent entre la sorra.
M’agradaria poder llegir-te sencer,
fer que les teues pors
amb mi, desapareguin,
fer-te sentir que amb mi
sempre estaràs tranquil.
Molt més! M’agradaria
poder llegir més enllà
d’allò que només veig
quan et mire,
m’agradaria saber
tota la teua història,
ser part de tu,
passar a ser un nosaltres.
I plore per poder saber
si eixe somriure que
s’emescapa quan pense en tu
és normal o
vol dir, potser,
alguna cosa més.
I m’encabote en
saber si un nosaltres
funcionaria a pesar de
totes les circumstàncies
que ens resten oportunitats.
I lluite per poder saber
cada dia
si t’oblidaràs de mi,
si el vent se’n durà
aquestos sentiments
tan fàcilment
com el sòl eixuga
els carrers ploguts
de la nit anterior.
Em senc mal,
sóc a punt de
cridar que claudique,
que vull saber si
podríem ser un nosaltres
passant per damunt
sdels sentiments
d’altres persones.
No estaria bé,
però comence a pensar
que ens ens obliga
alguna cosa més.
A cops sembla
que ens coneixem
des de fa ja molts anys.
que tot allò
que senc per tu,
vinguera marcat ja
des d’abans.
Saps? És pur allò
que senc per tu,
però també és
eròtic. M’imagine
el teu cos i el meu
rodolant llençol avall.
Sense presses, com una
mena de mestre
que ensenya la seua alumna
emplenant-la de besos.
Com una mena de mestre,
que examina la seva alumna
amb paciència i dedicació
cada dia, fent-la sentir
desitjada. Fent-la sentir
un nosaltres.
Estant entregada
al teu cos delitós
em passaria les hores,
veient com els teus ulls
em miren, veient com
passa la vida
als teus braços.
Però, acabe tenint por
d’anar massa ràpid,
de que tot açò
siga una il·lusió
que vaga insistentment.
Però, estic quasi segura
que el dia que et veja
refer la teua vida
i viure-la sense que jo
no et faja falta,
una part del meu cor
que et dedique
s’enlairarà per no tornar.
I el dia que no trobe
un abraç teu,
tremolaré d’impotència,
tremolaré de dolor,
de pena, amb totes
aquestes llàgrimes
que s’emescapen
ara mateixa.
No puc, no em deixe,
m’obligue a no seguir,
a oblidar-ho.
Però no puc,
tot em recorda
que potser
podríem ser
nosaltres.



20.11.11

47. Adéu

He pensat durant prou de temps, que mai sé bé com acomiadar-me de tu.
Em resulta difícil i sempre em dona peu a equivocar-me.
Sempre pense que em queda alguna cosa per dir, algún retall que no t'arriba i que queda sentenciat a esperar al pròxim cop.
M'agradaria no tindre't que dir mai adéu, continuar amb allò que cada nit deixem sense acabar.

M'agradaria trobar un adéu que surta del pur acomiadament, i que expresse en la seua totalitat els sentiments que s'escapen dels llavis i que, fets paraula, puguen donar-te una idea de tot allò que signifiques per a mi.

11.11.11

Escrits 2007/2008


Ací us presente unes poesies que vaig trobar fa unes dies. Són dels anys 2007 i 2008, és a dir, quan no contava amb més de 14 o 15 anys. En aquella época vaig passar per canvis, com tot el món; i la majoria de les voltes que em posava a esciure ho feia quan estava decepcionada per alguna cosa.  
En fi, no espere que us agraden, són només retalls de tot allò que he construit, retalls de situacions que m'han fet escriure com ho faig ara i  convertir-me en allò que sóc.


Dame mi medicina 15/04/2007
Me siento vivo, aunque parece que estoy muerto,
Sonrío sinceramente, como cuando era pequeño.
Me sumerjo entre mis sueños, dejo que el dolor se vaya,
Abro los ojos y de nuevo te encuentro a mi lado.

No quiero que vuelva la oscuridad a mi corazón,
No podría volver a aguantar ése sentimiento.
Quiero despejar mi mente y abrir mis sentidos,
Dame mi medicina, te lo pido.

No me mires con ésos ojos, tampoco me regañes,
Sabes que no soy yo el que lo pide.
Te quiero y eres lo primero,
Pero compréndelo, lo sigo necesitando.

Dame más de mi medicina dulce,
Esa de la cual no importa el nombre.
Sabes que necesito volver a sonreír.
No me quites la esperanza de volver a ser feliz.

Viajaré entre mis recuerdos, vagaré entre ellos,
Me deleitaré con la sensación, mi sensación.
Ya no habrá problemas ni discusiones,
Volaré por encima de mis preocupaciones.

Dime que no apruebas esto y que no debería hacerlo.
Dame un beso de buenas noches y todo estará bien,
Luego dame mi medicina
Y márchate.

No te quedes a mi lado,
No me susurres pidiendo clemencia,
Sabes en qué me convierte mi medicina
Vete, escóndete, y al amanecer, vuelve.

Dejaré entonces esta sobrecogedora sensación,
Que me absorbe, que me llena y me acaricia.
Poco a poco volveré a mi vida,
Despertaré de mi profundo sueño, que todavía dura.

No éramos iguales 19/04/07
No éramos iguales, pero tampoco diferentes.
Sólo eras un pobre niño al que le arrancaron la libertad,
Un niño que nunca supo cuando era el momento oportuno para llorar.
Nunca tuviste ninguna oportunidad para soñar.

Nunca conocí a nadie tan especial.
Ése aire de misterio que daban tus ojos penetrantes,
Siempre fijos esperando la señal que te hiciese libre.
Destacando contra el molde.

Y confieso que me divertía.
Me gustaba aquella manera de vivir junto a ti,
Sin tener que pensar en el despiadado futuro,
Abrazada a tu pecho, deseando que nos quedáramos así para siempre.

No necesitamos a ninguna persona que se preocupase,
Y la verdad es que nunca hubo ninguna.
Pero las sombras te acechaban cada vez más,
Hasta que te llevaron con ellas.

En tu rostro nunca vi destello alguno de preocupación o arrepentimiento.
Tenía miedo de que me dejaras olvidada.
Quería despertar y volver a la vida.
Quería vivir aquello pero tú nunca dejabas que te siguiera.

Poco a poco, entré en la desesperación.
No le encontraba sentido a nada.
¿Por qué te sumergiste entre aquella tierra mojada?
Deseaba irme contigo, pero era más grande el miedo a no volver.

No éramos iguales, pero tampoco diferentes.
Sólo que, aquello que nos separaba,
Era la muerte.

Where have they gone? 05/05/2007
Can you explain me where have they gone?
Just answer the question, it’s all I want.
It’s an easy question,
But you can’t understand it, I’m I wrong?

Listening to no sense conversations,
Looking to them and no recognizing any face.
Just standing like a street sign.
Waiting for somebody or to go somewhere.

To look inside me and see anything,
To be alive and don’t beating,
To think about me and not in you.
That keeps me alive, like you know.

To run to hope,
And stumble in hate.
To believe in a thing
That will never become okay.

I just don’t want to think that.
I can’t support that I’ll never be happy.
I don’t have faith, I don’t need that.
I just believe in whatever I want.

But now, I’ve lost my friends.
Now that I thought I wouldn’t feel more pain.
Just right now I thought I could do it,
My friends have gone to nowhere.

I won’t cry and then clean my tears,
I won’t fight and then apologize.
I won’t be what they want to turn me.
I just will face the truth.

To run to hope,
And stumble in hate.
To believe in a thing
That will never became okay.


I will be what I am.
I won’t cry!
I won’t lie!
I don’t have any excuses to be what I am.

When darkness falls 15/05/2007
Cries and pains are better here.
Without no one that could ever see me.
In my darkness, my sweet darkness,
All is better.

Camouflaged in my darkness,
No one can see me.
Here I cry, here I die.
And no one seems to care.

Here, I’m invisible.
My soul is the only thing that shines.
No one can help me,
And I want it like that.

They can’t see the tears from my face,
Or the pain that lives in my heart.
They can’t feel my sadness.
They can’t taste my agony.

This darkness keeps me alive.
But when darkness falls,
My nightmare becomes true.
My fate drags me down.

I’ve been holding on tonight,
Thinking about my fucking broken heart.
The worst that I take,
It’s out of my mind.

I am so far from every one of you.
You can’t understand me.
You are not near for help me.
But I really don’t care.

This darkness keeps me alive.
But when darkness falls,
My nightmare becomes true.
My fate drags me down.

But when darkness falls,
I put my false smile.
One day I will be prepared to make
My sweet revenge.

Fragancia azabache 02/12/2007
Sinuoso y azabache cabello, suave fragancia que llenaba mi espíritu y hacía palpitar mi corazón, hecho de besos tiernos y tiernas caricias. Acompañada de su soledad rondaba por los viejos pianos intentando arrancar una nota de la armonía que en su interior palpitaba y la hacía arder en una rabia inusual y potente. Manos frías como las de un ser sin vida que se arremolinaban nerviosas, escurridizas y que algo movieron en mi interior. Acogiéndolas las puse en mis mejillas, y con mis propias manos acaricié los vehementes labios que allí se me presentaban. Eran mullidos y rojos como la sangre que se movía impetuosa por mi cuerpo, que hervía y brillaba, como la suya. Reparé en sus ojos sombríos y en su mirada poseedora de una fuerza taciturna escandalosa, sin saber porque, triste y melancólica. Sólo sé que cerró sus ojos, se apresuró su aliento hasta entonces dormido, rebelando su deseo, llameante de pasión contenida que nacía en su mente y en su corazón habitaba. En mi mejilla volvió a tocar su pelo hazabache, me llevó a sus brazos y me protegió mientras su aliento y el mío chocaban. Cerramos los ojos, nuestra complicidad se hizo más grande.

Los años pasaron y ahora que me siento en el alféizar de la ventana, y me reflejo en la empañada ventana, veo que mis ojos azules han perdido su matiz vivo que gustaba tanto antaño, y que mi pelo dorado se ha vuelto amarillento y sucio. Me da pena contemplar esto. Me da pena estar desierta, abatida y añeja. Cierro los ojos y me acuerdo de aquella tarde, de tus ojos negros, de tus labios rojos, y de cuando susurraste por primera vez un te quiero.

No, mai t’estimaria 14/07/2008

Si pugués ser conscient mentre somniara,
Si pugués ser captora dels somnis que travessen,
Si pugués veure entre ells la meua veu invisible,
Tin per segur que t’estimaria.

Si pugués dibuixar el cel estrel·lat cada migdia,
Si pugués contar les estreles que per la foscor dancen,
Si pugués pintar la lluna d’inquietant ternura,
Tin per segur que t’estimaria.

Si pugués descobrir el significat del teu somriure,
Si pugués trobar-te quan t’amagues de les meues mirades,
Si pugués acariciar-te per hores el rostre vermell d’enamorat,
Tin per segur que t’estimaria.

Si pugués saber a quin lloc oblidat m’esperes,
Si pugués encendre els teus ulls de tendressa malenconiosa,
Si pugués saber que de debò existeixes,
Tin per segur que t’estimaria.

Però, ni sóc conscient mentre somnie,
Ni puc dibuixar el cel estrel·lat a mig dia,
Ni puc decifrar el significat del teu somriure,
Ni tampoc sé a quin lloc olidat m’esperes.

Així, doncs, com no conec la teva ànima,
Ni tampoc encenc els teus ulls de tendresa malenconiosa,
I és més, com tampoc sé si existeixes,
Desenganyat, no mai t’estimaria.

Petita Titella 21/11/2008
Estic cansada de seure ací,
Pressa dels meus pors i deliris.
Veig la vida passar pel meu costat
Com un vell i estrambòtic huracà.

Sóc portada d’un lloc a un altre
Però, sense tindre ni veu ni vot,
Com una petita titella,
A mans del vent tronador.

No puc somriure ni parlar,
La impotència em fa callar.
Tampoc puc plorar, però,
Les llàgrimes se m’escapen com una gota que desemboca a la mar.

No puc avançar ni detindrem tampoc,
Per més que vulga, sempre sóc al mateix lloc.
M’agradaria mourem alguna volta,
Però, si ho fera no aniria enlloc.

Em fa por ser només una petita titella,
Amb els ulls ben oberts
No sentint ni la mínima carícia
I la pols acumulant-se’m al cervell.

T’he trobat a cops observant-me,
I la il·lusió s’apodera de la meua ment.
Però, jo seguisc sense adonar-me,
Silenci on deuria de estar el meu cor.

Quan gire el coll per mirar-te,
I m’apartes els teus ulls verd-blaus,
Els ulls se m’envidreeixen
I torne a restar freda i pensativa, com una petita titella.

Torne aleshores, al meu rincó,
Plé de teranyines, papers i vells mitjons.
M’acomode i obric els ulls,
Torne a convertir-me en allò que en realitat sóc.

8.11.11

46. L'escriptori


L’escriptori.

A l’escriptori lluent ple d’arraps, amb la fusta ennegrida pel temps, descansa tendrament el teu cap, engronsat per la tènue llum de la lluna. A aquell escriptori, ple de fulles doblegades sense sentit, de llibres oberts vomitant lletres a l’espai; desordenat a més no poder, descansa el teu pit, turgent i vaporós. A aquell escriptori, entre el caòtic silenci, semblava que es veia el testimoni brut de la impotència: les ganes, les esperances i els somnis frustrats d’allò que esperant, no arriba. Els cabells llargs es confonen i inunden l’esperit subtil del teu somriure. I penses que aquells dèsset anys ja quasi passen de la vintena.
Però, tant em dona, a mi; que et facis major, que pergues les ganes de ser com sempre has sigut, que pergues allò que m’agradava de tu. Cada cop més m’adone que trobe a faltar mirar-te als ulls i veure aquella il·lusió ganivetada per tants plors. Per tanta por. Jo et cuidaré totes les nits fins que es faja l’hora de dormir, i t’animaré a fer-te major. A descobrir que la vintena, la trentena, i tot allò que ens espera, també és especial. T’ho dic per experiència. Jo et recordaré els motius pels quals no pots deixar de lluitar encara, per seguir semblante tot el que pugues a la noia de dèsset anys que ja no eres.
Ensopegues en somnis, i sense despertar-te, t’agafe dels braços i replegue el teu cap i el teu pit d’aquell escriptori, deixant-lo buit de idees. Sembla que vuigues despertar mentre et porte al llit i t’acarone el pèl. Només vull que no tingues fred i que no tingues por, mentre pense en tot allò que senc i no sé dir. Mentre pense en tot allò que senc i no vull dir.

26.10.11

45. Arrere



"Després de molt de temps, puc afirmar, triomfant, que açò ha acabat ja".


Ja fa temps que açò mostrava signes de mal·laltia crònica,  però, intentarem allargar-li la vida a aquesta relació fantasmagòrica.
I era fantasmagòrica perque desapareixies i apareixies tantes vegades i tan seguides, que cada cop que tornaves, em sorprenia fins la extenuació.

Açò era semblant a un cercle que no només era viciós, sinó repetitiu, i a més, pesat; que cada cop, calava més fort, més clar i més intensament, fins que la idea es va quedar integrada dins meu.

La il·lusió i les ganes del principi, els somriures i les ganes de veure't, voler parlar amb tu cada dia; s'aturaren en sec poc de temps després que començàrem a construir allò que acabarem per tindre, i que sense dubte, no era una amistat.

Aquells sentiments donàren pas a rencor, impotència i sobre tot, por de que allò tan intensament fatal es repetira i tornares a desaparèixer del meu costat.

I m'ho feres repetir, i no només un cop ni tan sols dos. I acabares, poc a poc, amb tot allò que es tan necessàri per a cada ser humà: sentir-se comprés i estimat.

I em feia mal, t'ho dic de debò, em feia mal de veritat, i mai em vaig queixar de vades; mentre tu veies ridícul que aquelles coses m'afectaren tant com ho feren.

Potser sí era una mica noia, massa petita encara com per entendre les relacions d'allò que tu anomenaves "adults" i que a cops, tan poc ho parèixen.

Tu, tan sabut, tenies les variables bàsiques d'aquesta fòrmula, allò que es sol entendre com important i que molta gent, com tu, no fa: confiança, ganes i sinceritat.

I el més a sovint possible, no quan et vinga en gana, ni quan necessites consol; l'amistat que tant aprècie, va més enllà de tot això, i arriba fins un punt on tu mai podràs arribar.

No entenc, sincerament, perquè ho deixares còrrer, perquè no intentares veure allò que t'oferia: sentiment pur. El cas és, que ho perguerem. En realitat, ens perguerem els dos, mai he negat que jo també vaig cometre errors, i finalment, ho vaig deixar còrrer.

Perquè vaig claudicar? Vaig tardar, i no va ser fàcil; però, les llàgrimes que corrien eren pura impotència, senzilla, clara.
Aquest escrit, potser tan poc convicent per a tu, duu l'última resta d'impotència que em queda impregnada en aquestes linies, perque veges que finalment, i amb molt d'esforç, per fi deixat enrere.

M.

11.10.11

44. Quelcom

Fa uns dies que hi ha algú a casa.

Fa uns dies que note quelcom vagant per corredor i mirant-se a l'espill ratllat de la meua habitació. I no el veig, ni tampoc el senc, però, sé que és ahí. Tampoc es mou, tampoc parla. Però, sé que quan no estic, ell es queda.

Fa uns dies no encertava a dir perquè estava, sense fer-me por ni dir-me cap cosa. Però, hi ha una sensació que desque arribà, no m'abandona. Cada nit, vaga fins la meua ment dormida: m'asfixia, m'agobia.

Fa uns dies, el vaig vore en somnis. Era petit i blanc, com una taca en la roba que no se'n va. Boca oberta i ulls grans, vigilant, es sentà en la terra de la meua memòria amb les cametes penjant.

Fa dies que no para de menjar quan està dins del meu cap. Tritura il·lusions amb les dentetes i pasmosament es traga les meues idees. Conceptes, memòries, tot desapareix baix la seua prescència.

Fa uns dies que s'ha tornat més gran i que cada cop el veig més clar. Em mira sorprés, amb els ulls ben oberts. Em dibuixa ganyotes esborrant els somriures i m'apaga la mirada acolorint-me els ulls de negre.

Fa un temps que ja és només, l'únic que pense i l'únic que veig. Fa temps que vaig abandonar els somriures  i em vaig posar l'angoixa de llençol. Ell es queda, ell em cuida.

Fa uns dies que em va dir el seu nom: Soledat.

28.5.11

43.Ell pensava que no es podia morir.

Ell pensava que no es podia morir.
I va esgotar el seu temps vivint la vida com estava escrit als llibres, amb la llibertat com a cant.
I va esgotar els camins, i els somriures, i els llocs, i les paraules, i la gent que l'estimava...
Sense voler se li va esgotar la vida, i es va trobar sol... Sense camins, ni somriures, ni llocs, ni paraules, ni gent que l'estimara...
Ell es pensava que no es podia morir.
I un dia, al veure's sol, ho va fer.

3.3.11

42.Sol rac

Ulls foscos com la nit que em persegueixen un cop i un altre i em fan ensopegar amb la llum que vull mantindre dins meu…

De nou, es creuen les mirades i apareix renovat el sentiment, una sensació que arriba però, no marxa, es queda sense més...

Ací està de nou...la mirada... la mirada magnètica que em fa tremolar tot el cos. I aleshores note el colp, que em deixa quasi sense respiració, que m’agafa i m’hipnotitza...i note l’atracció que em fa caure i mirar-te, dos segons, no més, perquè no vull que una mirada diga tot allò que intente callar...

I tu? Sents el mateix... o acàs m’equivoque?  Acàs quan ens troben les nostres mirades no sents el mateix;  no sents la sensació immortal que ens recorre, i que ens fa apartar la vista, temorosos de dir-nos coses silenciosament?
M’agradaria saber què penses, que sents; perquè alguns cops són somriures i altres mirades inexpressives, i al mateix cop tan sensuals...que em plenen de vida nova, que alimenten el meu esperit d’aventures, i que em facin  ganes d’aprendre coses noves, de desfer aquesta insensata rutina humanitzada que em doblega a caminar endavant, lluny de tu i les ganes de...

Una vesprada. Només demanaria una vesprada, primer al parc i després al llit; per conèixer més enllà d’aquesta mirada, i saber si valdria la pena o no... si les ganes que tinc de besar-te i de recórrer la teua pell mereixen la pena, o només ets una simple il·lusió que s’esvairia com les gotes de pluja...com un encanteri de màgia mal realitzat... Però, estic quasi segura que no és així i que tu també voldries una vesprada amb mi...

Fidelitat. Què és fidelitat? Tinc ganes de sentir-me lliure; però, no vull perdre allò que significa la paraula fidelitat... Coses diferents, i tanmateix, el mateix problema...

Senc que et necessite, que sense tu no seria el mateix........ i em fa por.

Mis datos.