14.11.09

35. La ràbia ja se'n va sola.


Camine tranquil pel carrer de la tristessa.
Aquell que fa cantó amb el de la ràbia i la impotència.
És llarg, però, sempre arriba a aquella espurna.
L'espurna de llàgrimes que moren al mar de la incertessa.

Camine tranquil, perquè la ràbia ja se'n va sola.
Repeteixo aquet camí tants cops que ja me'l sé de memòria.
Quants cops he volgut eixir d'aquest camí sense sortida.
Però, no puc. Crec que en el fons m'agrada.

En el fons m'agrada recordar el silenci absolut que et rodejava.
Els llavis tancats insistenment en un somris idiota.
La mirada vacilant d'uns ulls en calma.
Era com si estiguerem els dos cegats pel sol de la més terna primavera.

M'oblide de tot aquell tema.
De la gelosia que em perseguia quan mirava el teu cabell llarg
que em caia per l'esquena.
I oblide que cada pas que feies al meu costat significava menys distància.

La distància que es regia per besos robats a la matinada.
La distància amarga del saber esperar, alimentant aquella esperança,
deixant enrere les pors i els deliris cap a altra persona.
Saber donar-nos la mà estant lluny un de l'altre.

I era aquella distància qui ens ofegava,
però, que ens mantenia junts per plantar-li cara.
Li feiem ofenses estimant-nos més cada vegada,
mentre passavem de la pena a l'alegria.

És difícil mirar enrere i no vore't de peu en el cantó de la bogeria.
Riente de la distància, del temps, del saber o el no saber.
Què sabiem els dos d'aquella ximpleria?
Només que omplia una gran part de la nostra insignificant vida.

Què estrany és passejar per la carretera.
I no veure que passejes entre els meus sentiments.
Ara ja no dorm a la teua vera,
ara que estic sol dorm en el banc de la soletat.

Què estrany és alçar-me i no veure't.
Pareix que t'has amagat entre la boira de fer-me riure.
I encara a hores d'ara
pense que tornaràs.

Dona'm motius per no oblidar-me de la teua cara
que se'm fa estranya per moments.
Dona'm motius per creure en tu passada la una,
quan no et trobe enlloc ni de nit ni de dia.

Les ferides noves es curen enseguida.
Però, aquelles velles les porte clavades en el pit com una estaca.
Són allò que empijorava el nostre saber oblidar i la paciència,
i es carregava sense dubtar-ho el perpetu sentiment.

Petit tresor de nits en vela.
M'aixecares el cor amb carícies al alba.
I ara que no estas se'm morirà el cor,
que duu impregnat per sempre el teu record.

Petit tresor de nits en vela.
Ja no tornaré a dormir tranquil cap nit,
sabent que per molt que et busque,
ja no vols estar al meu cantó...

29.10.09

34.Sempre dormint.

Em donaren la noticia un dimarts qualsevol del mes de Gener; i després de rebre-la només vaig ser capaç de prendre una dutxa d'aigua calenta per calentar el meu cos.
Mentre veia les gotes deformes escapar per la paret i sentia la pluja de milers de gotes que queien sobre el meu cap i m'invadien d'una sensació d'absolut plaer, no podia pensar en res més que no fora l'aire gelat que colpejava les finestres. No podia pensar, de cap manera, en allò que acabaven de dir-me. De cap manera.
Tot i això, quan vaig acabar, em vaig vestir de pulcre blanc i vaig anar cap a l'hospital amb pas ferm.
Fins que no vaig arribar al principi del corredor i vaig avistar l'habitació de Jaume, no vaig sentir que allò que anava a fer era una estupidessa. Vaig aturar-me mirant cap a la porta. Estava tancada. En aquell corredor de la mort només es veia la meva ombra que destacava contra el pis com una sentència de mort.
Vaig fer una passa. I darrere d'eixa, una altra. Vaig fer-ne centenars, perquè d'una manera o altra, no volia arribar a l'habitació d'en Jaume; no volia arribar alli i comprobar que allò que m'havien dit era veritat; perquè encara que la meva ment ja ho havia acceptat, el meu cor es negava a sentir el dolor que allò comportava.
Finalment, sense voler, vaig arribar fins la porta, i amb la mà pàlida vaig fer girar la manivel·la. La porta es va obrir poc a poc mostrant-me la escena en penumbres.
Abans que la meva pupil·la pogués enfocar ninguna figura, vaig sentir uns plors ofegats que venien de dintre de l'habitació.
Encara de peu, sense atrevir-me a entrar del tot, vaig distingir a la dreta els pares d'en Jaume que ploraven mentre s'abraçaven. I a l'esquerra, com sempre, en Jaume gitat al llit sense moure's.
Pareixia que tot fora normal, pareixia una més de les meves visites. Pareixia que al tocar la porta, les meves esperançes es recobrarien com feien sempre. Pareixia que en quan anara a deixar l'habitació d'en Jaume, esperaria fins que ell despertara.
Pero no aquet cop.
Aquet cop, quan tocara la porta, les meves esperançes desapareixerien, i quan deixara l'habitació, seria l'últim cop que el veuria a ell.
Unes poques llàgrimes vingueren de cop als meus ulls i vaig sentir ràbia sense voler.
La culpa de tot allò era dels pares d'en Jaume.
Vaig mirar-los amb un despreci ferotge.
Anava a ser el últim cop que voria en Jaume per culpa d'ells. No aplegava a entendre com els seus propis pares havien abandonat tan fàcilment les esperançes de que el seu fill despertara. No entenia com podien matar-lo. Jaume estava viu, només calia esperar. I ells s'havien cansat molt prompte. Massa prompte per Jaume.
Vaig anar a seure en un dels petits banquets que estaven a l'altre costat del corredor. No volia acomiadar-me d'en Jaume amb ells davant, mentre ploraven a llàgrima viva, fent-se les víctimes, sabedors de que la seva mort es podia evitar.
Feia quatre mesos que Jaume estava en coma. Va ser després que un cotxe l'atropellara violentament després de saltar-se un semàfor en roig. Jaume va quedar inconscient segons després d'aterrar al terra. El metge que el va atendre va dir que no podiem fer més que esperar a que despertara. Al principi tots manteniem esperança. Estavem quasi convençuts que Jaume despertaria aviat. Tothom venia a l'hospital per visitar-lo, i rebia rams de flors cada dia. A penes tres setmanes després, ja quasi tots l'havien oblidat. I quatre mesos després, només el visitàvem la seva familia i jo. Jo, que em negava a creure que Jaume no podia despertar-se. Però, ahi estava l'evidència, i encara no li havia fet front.
Al cap de cinc minuts i quan la ràbia ja quasi havia desaparegut, vaig veure que sortien; i quan desaparegueren del corredor vaig alçar-me lentament.
Alli estava jo, en mig d'aquell corredor. Entre mi i Jaume només quedava una estreta paret de formigó.
Amb pas decidit, vaig entrar a dins de l'habitació.
Només entrar, i veure'l alli, sabent que seria l'últim cop, vaig notar com una part del meu cor desapareixia junt amb les meves esperançes de vore'l altre cop somriure. De veure'l altre cop aixecar-se. De sentir-lo altre cop pronunciar el meu nom.
Pareixia que entre el primer cop que havia anat a veure'l i aquet no havia passat temps. Seguia amb el mateix tall de pèl, la mateixa barbeta quasi inexistent, la mateixa bata blanca que amagava un cos ple de ferides per estar tant de temps en la mateixa posició.
Jo era l'única persona que es preocupava per ell.
Cada cop que anava, li canviava un braç de posició, o li canviava el cap de postura. Només per que quan jo anara altre cop, pareixera que s'aguera mogut, i que dins d'eixe cos aparentment sense vida, s'amagava el meu Jaume.
També era jo aquella persona que li canviava les flors. Cada dia que anava a veure'l li portava de noves, i mai havia repetit un tipus de flors.
A dintre meu sabia que aquelles coses només les feia per entrentindre'm i passar alli més temps, perquè un cop m'asseïa al costat del llit, no podia fer molt més que somriure a cops.
Aquella vegada vaig posar-lo en la posició en la qual el vaig trobar el primer cop que vaig anar a veure'l, i per primera vegada repetia flors. Margarides, com la primera vegada.
Volia simular que entre aquella primera vegada i eixe dia, no havien passat quatre mesos de vanes esperançes i de plors sense sentit. Volia pensar, tanmateix, que la seva mort, era inevitable.
Em resistia a creure com tantes persones m'havien dit, que Jaume estava alli, però, que al mateix cop, mai tornaria.
Vaig seure per primer cop aquella vesprada al costat del llit. Vaig cridar-lo suaument. Després una mica més fort. Però, Jaume no contestava. Sabia que no m'ignorava voluntariament com en aquelles bromes que soliem fer-nos. Aquet cop no podia més que ignorar-me.
Les llàgrimes van tornar als meus ulls, i vaig fer un intent de fer-les tornar a dins.
Mai havia plorat al seu davant, i aquella vesprada no ho anava a fer. Per a mi, mantindrem impassible, era com una mena de respecte cap a ell. Una mena de respecte per part meva. L'única persona que no li havia fallat mai ni li havia tirat en cara totes aquelles vesprades al seu costat xerrant amb el més absolut silenci.
Quan vaig notar que el desig de plorar era massa fort per contindre'l per més temps, vaig aixecar-me de la cadira i vaig mirar-lo per últim cop.
Vaig fer un somriure allargat i vaig donar-li un petó a la galta.
Volia dir-li adéu d'una manera especial, per demostrar-li que tots els moments viscuts al seu costat havien sigut per a mi importants. Però, al mateix temps, contar-li tot allò no anava a servir de res. No li havia dit mai allò que significava per a mi i eixa vesprada no era el moment.
-Adéu Jaume.
Vaig sortir d'aquella habitació mentre em corria una llàgrima per la galta.
Aquella nit vaig plorar molt. Sabia que eren llàgrimes sense sentit, perquè no podia fer més que allò que ja estava fet. Però, així i tot vaig plorar i no vaig dormir gaire. Només feia que recordar promesses que s'haviem fet l'un a l'altre i per més que vulguera la seva imatge no se me n'anava del cap.
Quan per fi va vindrem un alé de respiració, vaig anar deixant de plorar poc a poc fins quedar-me buida.
I poc a poc, un sentiment de relaxació va anar instal·lant-se al llarg del meu cos, fins que em vaig quedar dormint.
Al mateix temps abans de perdre la consciència i començar a somniar, Jaume moria en aquell hospital.

Quan vaig despertar al matí següent vaig ser conscient que el meu amic, el meu germà, ja no estava.
En aquells moments aquelles paraules em pareixien termins massa suaus per descriure allò que Jaume significava per a mi. Però, a vegades estimes una persona amb un sentiment tan fort, que eres incapaç de nomenar eixe sentiment amb un sol mot.
Aquell matí vaig adonar-me que ja feia quatre mesos que Jaume estava mort, però, per alguna raó, per negar-me a acceptar que si perdia les esperançes en ell, perdria una de les persones més importants de la meva vida; encara no m'havia adonat.
Tot i així, és difícil saber què fer quan res pot fer canviar un fet.
I la mort de Jaume res la podia fer canviar.

Maria.

9.10.09

Per sempre, amic.

Tenia els cabells negres com la nit i uns ulls verds que brillaven en la foscor més absoluta. Quan em visitava per les nits, creia xerrar només amb dues esferes blanques i verdes que em miraven fixament un poc més amunt dels meus propis ulls.Mai vaig fixar-me en la roba que duia a sobre, ni en res més respecte a la seua anatomia. Sabia que tenia dos braços, dos cames, però, res em cridava l'atenció. Només a cops em ve a la memòria un somrís mig tort que feia de vegades.Tampoc vaig preguntar-li mai l'edat, pèro, estava segura que ell va crèixer al mateix cop que jo.
La primera vegada que vaig ser conscient que parlava amb ell, no comptava jo amb més de set anys. És clar que ja feia temps que mantenia converses amb ell, però, fins que els meus pares no em preguntaren si tenia un amic imaginari, no vaig donar-li importància.Poc a poc, vaig anar creant-me la seva imatge i personalitat al meu gust; ja no era només una veu que contestava els meus raonaments infantils. Allò que mai vaig poder crear va ser la seua veu, ja que la seua meu era la meua, i només sonava a dins del meu cap. Per això mai vaig saber ben be com era.Vaig anomenar-lo Jack. Per res en especial.
Durant els anys següents al nostre primer encontre formal i conscient, passarem per diverses etapes. A cops el veia a totes hores quan estava sola i m'agradava que ell estigués amb mi; com que em sentia rara per veure'l i l'apartava dels meus pensaments. Però, allò mai va impedir que sempre tornara a aparèixer.Mai vaig pensar que Jack apareixia perquè jo em sentira sola o perquè no tingués amics; sinó que, simplement, era per a mi com un dels meus millors amics. A més, tenia l'adient de que mai em jutjava, ja que sempre apareixia quan jo el cridava i només parlavem de temes que a mi m'interesaven. En eixe sentit, era un exel·lent amic, i mai es va queixar.
Recorde amb un somrís als llavis que en els llargs viatges en cotxe, ell viatjava sempre amb mi, pujat a la baca o anant amb monopatí pel damunt del "llevapor" de les carreteres, fent piruetes per l'asfalt mentre jo el mirava bocabadada i feia carasses d'admiració.També recorde que els seus llocs preferits per aparèixer eren les llargues estones per la vesprada mentre feia els treballs de classe, o mentre anava o tornava a algun lloc. Però, mai, només que en contades ocasions, s'apareixia en ma casa per la nit. Mai vaig preguntar-li on vivia ni d'on era.
Al llarg del temps, vaig anar creixent i ell amb mi. Quan vaig complir els catorze anys, ell ja hauria fet els setze de bon tros, i feia que ja xerravem bastant poc.Simplement perquè cada cop li dedicava menys temps a estar sola o a pensar en ell, sense voler.
Dies abans que s'enanara per sempre, tinguérem una forta discussió. A sovint discutiem sobre coses que jo veia injustes o que m'atreien l'atenció, però, no com aquell dia. Estava enutjadissima perquè encara que ell només intentava que jo vera els diferents punts de vista del tema, sabia que jotenia raó i ell s'empenyava en dur-me la contraria. Així que sense més ni més, el vaig manar a pondre. Mai ho havia fet, i em vaig penedir el mateix segon que ho vaig fer. Però, pobre d'ell, va explotar després de set anys i va cridar-me a meitat del carrer que s'enanava a pondre per sempre.Tres dies després, mentre restava en casa una estona, va aparèixer de sobte. La meva pena va desaparèixer de sobte, però, va tornar al veure la seva cara. No em va donar temps a dir-li que estava penedida, que per a mi ell era molt especial; perquè ell amb un somriure mig tort es va limitar a dir-me que els meus somnis es farien realitat.Va girar sobre seu, i abans de que desapareixera del tot, vaig preguntar-li amb veu quasi inteligible:-Tornaràs?La seva resposta va ser clara i concisa.-No.
I de fet, fa tres anys que compleix la seua promessa. Ara em sorprenc recordant-lo a cops mentre pense en tonteries i s'emescapa un somrís al pensar que el meu millor amic durant molt anys, he sigut jo mateixa disfressada dels anhels, somnis i pors de la infantessa i que, a hores d'ara, ja no tenen cabuda en el meu món.Adéu, amic, adéu...T'he deixat enrere...Per sempre.

11.9.09

Perquè?


"No et demane més que els petits detalls et recorden a mi quan no sóc amb tu.

Quan veig una gota de pluja que es deforma en la gran cristalera de vidre, recorde les nits que hem passat a la seua vora desfent amb els nostres dits les gotes que queien després d'una nit de tormenta.
Quan veig els petits vaixells sortint mar end dins, recorde les vesprades que hem segut a l'herba i que només amb mirades ens hem dit quant ens estimem.
Quan veig un noi cridaner que reclama un somriure de la mare, recorde els cops que mentre ens besavem, ens miravem i somreiem l'un per l'altre.
Quan mire al cel i veig la lluna, recorde els teus ulls brillant en la seua foscor.

No et demane ni que m'estimes més, ni que em beses més, només et demane que tot allò et recorde una mica a mi."


I ara no sé perquè, a aquest punt em pare de sobte, i començe a plorar, sense remei.
Note com els pensaments s'aglopen a la meua ment, com una mena de trencaclosques que no té solució, i m'impedeix pensar amb claritat.
Un soroll que no s'estingueix absorbeix la resta del món, i em deixa en una mar de soletat perpètua a la deriva, mentre no veig més enllà de la tristesa.
Em vens a la ment, sense remei. I no vull que tornes, però, done la volta i ahi segueixes estant, com una estàtua a la plaça dels meus records.
Se'm cau a terra el paper on havies escrit les teues últimes voluntats i caic a terra de genolls.
Les campanes repiquen i tot el món t'ha dit ja adéu, menys jo...
No puc entendre-ho. Per a mi és tan incomprensible com que la terra siga plana.
Però, ahi esta la veritat i no la vull mirar. No ho vull acceptar. Potser si no ho accepte encara estaràs aqui amb mi...

Com m'has deixat així...?
Com has pogut fer-ho de sobte...?
Sense voler...?

Un dia com altre qualsevol t'he perdut per a sempre. He perdut allò que més estimava en aquest món.
La teua experiència s'ha quedat a mig camí d'arribar a bon port; la teua saviesa mai arribarà a ser coneguda per tothom;
però les teues caricies i els teus besos s'han quedat a dins meu. Al cor al qual li costa tant bategar.
M'agradaria odiar-te per deixar-me sola aquí, però, era incapaç d'enutjar-me amb tu abans i ara sóc incapaç d'odiar-te. Perquè quan ho intente recorde el teu somrís, les teues bromes i la teua cara de noi juganer i se'm desfan els esquemes.
Perquè no puc intentar canviar tot l'amor que senc per tu per odi irracional ni en cinc segons ni en cinc mil anys.
I ara aquest amor que és només teu, es perdrà entre els llançols del meu llit impregnat en totes les llàgrimes que deixaré caure.
Tardaré en oblidar-me de que t'estime sense remei.

No ho veus un poc injust?
No ho veus un poc idiota?
Perquè m'has deixat?
Perquè m'has deixat a aquell brut hospital, en lloc d'esperar i deixar-me després de besar-me per últim cop?
Supose que una cosa tan important com la mort no atén a raons tan estúpides com l'amor...

M'alçe a poc a poc amb energia renovada i camine fins la teua tomba, i em deixe caure damunt d'ella...
Perquè? Perquè? Perquè?

Maria.

5.9.09

White Sparrows - Teuladins Blancs


Una de les millors balades d'amor que s'han escrit mai. Ací teniu la versió en anglés i en castellà.

WHITE SPARROWS - BILLY TALENT

Today I walked down our old street
Past the diner where we'd meet
Now I dine alone in our old seats
The cold wind blows right through my bones
And I feel like I'm getting old
But I wish I was getting old with you
I held your hand when we took shelter from the rain
She laughed as we picked out our children's names

White sparrows fell from heaven and carried her away
Black arrows cut the strings of my
heart, I kneel and pray

Her clothes hang in the closet still
The phone sits on the windowsill
And every time it rings it gives me chills
My heart just stopped when I was told
Doctor, doctor, on the phone
Said my love was never coming home
I hold your casket gently walking to the grave
Dark clouds eclipse the sun won't shine again

White sparrows fell from heaven and carried her away
Black arrows cut the strings of my
heart, I kneel and pray

They gave her one more day
To say the words I couldn't say
I'm crying in pain, crying in pain

And I'm not looking for answers
No, I'm not looking for answers
But dear God, why did you choose her?

White sparrows fell from heaven and carried her away
Black arrows cut the strings of my
heart, I kneel and pray

They gave her one more day
To say the words I couldn't say
I'm crying in pain (crying in pain)
Crying in pain
Our love will remain
I'm crying in pain. www.youtube.com/watch?v=Y3AE52DwXxY

TEULADINS BLANCS - BILLY TALENT

Avui he passejat pel nostre antic carrer
he passat pel restaurant en el qual ens vam conèixer
ara sopo sol en els nostres antics seients.
El vent fred em travessa fins als ossos,
i m'adone que m'estic fent vell,
però tant de bo pogués envellir al teu costat.
Et vaig agafar de la mà mentre ens refugiavem de la pluja,
ella reia mentre escollíem els noms dels nostres fills...

Teuladins blancs van caure del cel i se la van endur.
Fletxes negres tallen les cordes del meu cor,
m'agenollo i rés.

La seva roba encara està penjada en l'armari,
El telèfon està en el ampit, i cada vegada que sona, em donen calfreds.
El meu cor es va parar quan em van dir doctor, doctor, al telèfon.
Va dir que el meu amor mai anava a tornar a casa.
Subjecte amb delicaletza el teu taüt de camí cap a la tomba,
els núvols foscs eclipsen el sol que no brillarà de nou.

Teuladins blancs van caure del cel i se la van endur.
Fletxes negres tallen les cordes del meu cor,
m'agenollo i rés.
Li van donar un dia més per a dir les paraules que jo no vaig poder dir.
Ploro de dolor, ploro de dolor.
I no busco respostes, no, no estic buscant respostes.
Però, Déu, perquè la vas triar a ella?

Teuladins blancs van caure del cel i se la van endur.
Fletxes negres tallen les cordes del meu cor,
m'agenollo i rés.
Li van donar un dia més per a dir les paraules que jo no vaig poder dir.
Ploro de dolor,
ploro de dolor.
Quedarà el nostre amor,
ploro de dolor...

2.9.09

Ara que tinc força...


Tot em recorda a tu: les mirades de reüll, els somriures amagats, les nits al llit sense dormir, les fulles seques que es revoliquen pel terra i les rises histèriques que sonen pels carrers.

Tot em recorda a tu amb una oblidada enyorança que es passeja de tant en tant pel meu cap, i que, malgrat tot, no em fa sentir més que un lleu sentiment de tristesa.
Quan pense en tu, no senc res.
Poc a poc l'estima va deixar pas a la ràbia més rotunda, i aquesta, més prompte del que jo esperava, va deixar pas a la indiferència més feridora.
Una indiferència feridora propia de la infantesa més propera i que, sense cap dubte, em fa adonar-me que ja t'he oblidat.
I m'adone també, que tot el temps viscut al teu costat, inclus les discussions més ximpletes, no foren mai una pèrdua de temps.

Ara que tinc força, puc afirmar que et vaig estimar molt.
Però, ara que tinc força, també puc dir que jo no t'estime.

Malgrat que ara tinc força, encara no entenc perquè has mort.

Maria.

30.8.09

Ignorancia.

" I ara és quan, entre llàgrimes, suspires i mires al teu davant i t'adones que la gent que et feia sentir especial es desenmarasca i t'ensenya una nova cara. I és ahi on entens que aquells qui pensaves que eren especials, s'uneixen al grup dels ignorats, un grup on tu et sents dia a dia.
Dia a dia ".


Maria.

23.8.09

T'estime en el silenci.

Des de fa anys em fico a la finestra cada dia a les dos de la vesprada de dilluns a divendres exepte festius per veure't tornar del treball.

Aquell dia d'octubre havia plogut a bots i barrals durant tot el dia, pero ara que anaves a aparèixer tu pel cantó del carrer de davant semblava que la pluja volia donar-li una petita tregua al sol.
Vaig veure't aparèixer a les dos i cinc. Una mica més tard de l'habitual. Però, no em va semblar important.
Vaig veure que a una mà portaves un ram de roses rojes, mig trencades i amb les quals intentaves protegir-te els cabells de l'aigua malgrat que anaves calat fins els ossos.
A l'altra mà portaves el maletí de cuir negre que t'emportaves sempre. Era un regal d'empresa.
Vaig somriure quan feres una ràpida vista cap al bloc de pissos i em va semblar que somreies baix eixa mirada de confussió.
Caminares lentament cap al creuament del carrer i et ficares a esperar fins que el semàfor canviara de color.
De cop i volta vares veure un antic amic d'institut, també company meu, que et saludava. Feia al menys un any que no el veies i rapidament començareu una conversa amigable mentre seguies tenint un ull posat en el semàfor per si de cas canviava de color. Volies tornar a casa. Només volies tornar a casa per a veurem.
Vaig observar-te una estona mentre xerraves amb el teu antic amic. No paraves de gesticular i l'altre ximplet no parava de riure.
Vaig recordar de cop i volta la poca gràcia que em feia eixe noi a l'institut.
Era un noi flac i punxegut que quan s'enterà de que sortiem junts en els ultims anys d'institut no ens deixava ni un moment d'intimitat sols. L'odiava només perquè no m'havia deixat estar amb tu més estones sols.
I ara s'havia convertit en un home gros que no parava de riure. Al teu costat es feia ridicul. Sempre havies sigut un noi extremadament precios, i ara que havies arribat a la maduressa ho havies fet sense perdre un poc del teu encant.
I encara que en eixe moment et veia deformat per culpa de les gotes que s'havien quedat a la finestra, no m'importava.
El semàfor va canviar de color i t'acomiadares del teu amic amb un sec i fugaç adeu que vaig poder llegir dels teus llavis carnosos. Vaig enrecordar-me en eixe moment de tots els besos que ens donarem. I del primer, a uns carrers del lloc on ara viviem.

Vares crusar el carrer amb pas lleuger i a la meitat tropesares amb una dona entrada en anys que et va tirar el ram de roses a terra. Deixares el ram de roses i anares a demanar disculpes a la dona que ja havia escapat feta un basilisc.
Vares permaneixer uns segons més plantat i tornares per buscar les roses que a eixes hores ja havien perdut quasi tots els petals. Però, no t'importava, els ficaries al balcó, com tots els rams que portaves.
T'ajupires per agafar el ram i t'alçares amb temor al donar-te conte de que el color del semàfor havia canviat i es mostrava roig per als vianants.
Caminares a pas ràpid i t'aturares secament davant un cotxe que no va esperar per a que passares.
No pugueres ni veure el cotxe que et va llençar al davant del gran portalo de ferro del bloc de pissos.

Vaig sentir com la tassa de conyac que duia a les mans s'escurria i queia, però, no vaig sentir els trossos de ceramica trencant-se a terra perquè es varen confundir amb les meues llàgrimes i la gent cridanera que anava ràpidament on jeies tu.
Vaig quedar-me plantada mirant per la finestra i vaig distingir entre tota la gent, una dona, que anava corrent cap a tu desesperadament mentre plorava tant com jo.
La teua vidua.
La dona que corria cap allà era aquella que plorava damunt de la teva cara desencaixada i demanava a crits que algu et reanimara. Però, jo sabia, al igual que tots, que estaves mort.

Vaig retrocedir lentament cap a dins del saló i vaig seure a una cadira.
Aquella era la dona a la qual li havies donat els ultims deu anys de la teva vida. I jo,a la qual li havies donat cinc, no tenia dret a plorar sobre teu.
No tenia dret a donar-li un últim bes al teu cadàver.
Ni tampoc de poder plorar-te publicament.
Ho faria, però, en silenci. Com ho havia fet els últims deu anys.
Havia suportat tota classe d'indignacions. Coses per les quals la majoria de gent t'hauria oblidat. Però jo no.
T'havia sentit dir-li mil vegades a la teua esposa que l'estimaves com mai havies estimat a una altra. I allò em feia mal.
Havia suportat veure com posava al balcó que estava a baix del meu, les roses que cada setmana li portaves. Sempre eren rojes.
Havia suportat sentir com jeies amb ella cada nit, sentint crits de plaer.
I ho havia suportat només perquè t'estimava.
I conservava l'esperança de tornar a dir-te a cau d'orella que t'estimava.
Però, no ho podria esperar mai més.
I és ara quan surto al carrer i crido que sóc culpable d'estimar-te en silenci durant molt de temps.
Cosa que no deuria d'haver fet.

Maria.

31.7.09

El nostre orgull...




Avuí he vist una pel·lícula que fa temps em recomanaren. S'anomena Persuació, basada en la novel·la de l'autora Jane Austen.

Amb eixa pel·lícula i junt a una altra anomenada Orgull i prejudici que vaig veure també fa unes dies, acaba el temps de les pel·lícules romàntiques aquet mes. Crec que ja he acabat farta de plorar.

Encara que en eixos temps -pel 1800- no era el mateix que avuí en dia, no puc eixar de comprobar que tots sofrim sempre d'una manera o una altra...



Sobre tot a la pel·lícula Persuació, on se li dona un tracte molt especial a l'amistat.

Tot açò, sumat a que fa més de catorze mesos que ens coneixem, m'ha recordat a un poema que vaig ferte fa uns mesos. No te'l vaig donar pensant que era una ximpleria. Però, en realitat, no ho és tant.


Aquí va.


Llàgrimes.

Avuí sense adonar-me'n,
he tornat a recordar-te.
Sense recordar què va passar,
sense recordar perquè ja no estàs al meu costat.
Ha passat tant de temps ja...


Avuí sense adonar-me'n,
t'he recordat.
A tu. Al teu somrís.
A la teua mirada càlida.
A les teues paraules engronsadores.
A la teua risa que m'alegrava el dia.

Al teu primer i estúpid hola.
A aquell primer i últim abraç que ens donarem.
Et recorde, i et faig de menys. Encara no t'he oblidat,
no puc. Impossible. M'has marcat.
Després plore, però, no com altres vegades.
Ara ja només cau una llàgrima.
Una llàgrima perquè sé que estàs ací però,
no per a mi.
Perquè sé que mai més ens veurem.
Perquè vaig intentar que no m'oblidares.
Perquè vaig intentar que m'estimares altre cop.
Però, tot fou en va.
I cau una altra llàgrima.
Per tot el mal que ens férem,
per tot allò que ens diguérem.
Perquè no m'agrada fer-te de menys,
però, tampoc m'agradaria oblidar-te.
Oblidar-te seria com dir que mai t'he conegut,
com fer-te fóra de la meua vida en un segón.
I no vull, no puc. L'esperança encara no m'ha deixat,
per desgràcia o per sort.
I cau l'última llàgrima.
Perqè sóc una estúpida.
Perquè encara em lamente pel que passà,
quan tu ja m'hauras oblidat. Sense esforç, sense aflicció.


Vull donr-te totes aquestes llàgrimes
que han cauen i han caigut per tu.
Perquè són petites, però, boniques.
Perquè demostren moltíssimes coses.
Totes aquelles coses que ens quedaren per demostrar l'un a l'altre
que tan poc importaven.


Maria.

11.7.09

Tinc necessitat de tu...





Si bé no, qualsevol persona no és necessària per a nosaltres fins que no la coneixem.








Pots anar per la vida tenint els teus amics que són de tota la vida, els del poble, que per a tu ja són de fet, amics de sempre.




Però, un dia sense esperar-t'ho coneixes persones noves, persones noves que normalment, passen a ser necessàries a la teva vida. Necessites d'elles.




Algunes d'elles només seran persones a les quals poder demanar algún favor de tant en tant, altres passaran a ser més que persones que et poden oferir favors al llarg del temps.








Aquestes persones que romanen són amics. Amics que passen a ser igual d'importants com els teus amics de tota la vida, igual que els amics del poble. I que, com pot ser no veus o no parles amb ells amb tanta freqüència com els teus amics de sempre; tindras més necessitat d'ell que dels altres, però, no significarà que apartes a un costat una de les dues parts.






Pot ser penses que mai aconseguiras persones tan especials com les que avuí en dia tens, però, algún dia sortiras a la realitat, on coneixeras persones reals lluny de la xarxa d'internet. Milers de persones les quals seran necessessàries per a tu.



Però, això, al mateix cop, comporta implicació, constància i respecte per part dels dos.



I el perill de caure en la necessitat més absoluta, de no poder viure si no està l'altra persona.






Gràcies papà.






M.

9.7.09

El Manga com a font d'inspiració.

El Manga com a font d'inspiració ...



El manga és una paraula japonesa utilitzada per a designar a la historieta general, còmics, etc...


Un dels productes més populars és la serie Naruto, una serie japonesa creada per Masashi Kishimoto i que narra la història d'un jove ninja que vol arribar al més alt.


L'altre dia estava mirant un capitol per casualitat, fent zapping el vaig trobar i contava les vivències del noi a l'esquerra de la fotografia -Sasuke- que, a més, és elmeu personatge preferit.

I em va sorgir una idea com a base d'una petita història.


Espere que us agrade :)


30. LA TERRA


M'aturo al davant de l'entrada. Tot en silenci, tot en calma. No sento ningún soroll, ninguna porta obrint-se, ningun noi venint a saludar-me.

Entro i camino per l'empedrat del carrer suaument, sentint la brisa del aire tocant les fulles dels ametllers.

Miro cap al majestuos pont del poble, encara mantenint-se dret damunt del riuet que corre.

Plou; les gotes de pluja lluiten per fer-se un lloc en el seu llit i dormir per sempre.

Només la brisa dels arbres bellugant-se i el transcurs del riu...

Continuo endavant, poc a poc, mirant només l'empedrat del carrer, no puc, no vull, no vull mirar cap al cel.

Els núvols grisos descarreguen tota la seva tristor a sobre meu...miro cap amunt. Cap al cel.

Tot està destruït i maltret. No ho reconec.

Les tendes del cantó, la biblioteca, les cases dels meus amics, el parc... Tot per terra.

Al pont hi destingeixo les marques dels projectils en la pedra.

Tot per la terra.

Tot per l'inútil guerra.


Camino seguint la serpentejant vorera, m'aturo al costat de la tenda on comprava tots els dies les meves llepolies. Miro la porta del marc desencaixada, les finestres apedregades, està tot ple de cristalls pel terra. Tanco els ulls i sembla que senta la veu aguda del botiguer preguntant-me per la meva mare.

Però, no sento res, és la meva imaginació.

M'aturo al costat de la biblioteca, els llibres pel terra, cultura morta, poble mort.

M'aturo al costat de la casa d'Anna. Les parets pintades, la porta tancada. El sostre enderrocat al damunt de la casa.

M'aturo al davant del parc. L'herba cremada, clots en el terra. Arbres sense fulles, el soroll mort dels gronxadors a l'aire.

Sembla que veig als meus amics i jo jugant per terra. Faig un somrís i després desperto.

Ni els veig, ni els sento. Són només les meves ganes de que tornen.

No queda res en peu.

Tot per la terra.

Tot per l'estúpida guerra.


Vaig desfent el camí, tornant cap a casa. M'aturo al davant de casa nostra, la porta oberta de bat a bat, tot obscur, ningún soroll.

Vaig fins el marc de la porta. Semblo un estrany visitant una tomba. Noto l'aigua que es filtra pel terra.

Sento un soroll en la cuina. Córrec allí esperant veure-us, però, només és l'ombra d'un gat que té por dels rajos.

Recorro la casa, pas a pas, entro a la habitació meva i dels meus germans. Llits desfets, pobres nens aixecats a mitja nit. El meu llit intacte, jo no estava allí quan tot allò succeí. Colpejo el matalàs amb fúria. Ni un estúpid acomiadament els hi vaig poder fer als petits nens.

Vaig cap al saló, les parets pintades se sang. Sang meva, dels meus germans. Arribo fins el llindar. M'arrimo a la tauleta, miro cap al terra.

Us busco, però, els vostres cossos no estan, se'ls han emportat.

Només queda el vostre últim perfum, de mort.

Només em queda que agenollar-me. Noto encara el terra calent allí on haveu estat.

Ploro; ploro per vosaltres, els meus germans; pel pare; per tú, mamà.

M'acomiado de vosaltres per fi.

Formareu part de la terra que tant ens estimàvem per sempre.

Tot per la terra.

Tot per la nostra guerra.


M.

5.7.09

15. Un cop.

Aquest és el premi de poesia del 2009 fet el 8/04/08

UN COP.

Queia aleshores plutja d’or i roses,
de les que es confundeixen a l’estiu,
i que, sense cap dubte,
moririen a l’hivern vençut.

S’escoltava de nou la brisa marina,
que els cabells t’acaronanava com la primera vegada,
i que et feia ser captor dels somnis i deliris
que moltes vegades deixares com impossibles.

L’olor dels cristalls blancs que t’engrossava,
el sol càlid que et cobria i et buscava,
el paisatge paradisiac de cel celest i aigua verda.
Recorda, sempre veníem junts aquí, fes memòria.

Si pugueres entreveure entre el meu cabell castany,
i arribar fins els ulls obscurs i vigilants,
et donaries compte, potser,
de tot el mal que a la llarga ens hem fet.

Els mots d’amistat i tendressa,
es feren malbé com la rosa darrerenca,
i els besos i les carícies que tenien que ser meus,
fugiren com sospirs esgarrifats entre la pluja primaverenca.

Només una timida somrisa se t’escapa,
només de vegades, i l’amagues de la meva mirada,
perque deu ser així,
i fora preguntes innecesàries.

I de vegades, només de vegades, una mirada,
un gest inconfundible, com vingut de tramuntana,
se t’escapa, i vola fins la memòria d’aquesta ment turbada,
Recordant-me que un cop forem més que coneguts.

22.Camí fustrat

Aquest és el premi de narrativa del 2009.

CAMÍ FRUSTRAT.

Camí frustrat, sense tornada. Sense poder tornar enrere ni mirar la darrera passa. Com un gos perdut caminant sense rumb entre la boira. Que va i ve i no s’atura.Perdut entre el desig de la melangia, en el camí de la tristesa, en el dubte inconfessable de voler tornar a aquell moment,a aquell minut,a aquella hora.Sense comprendre a la gent ni escoltar què parlen, em mou la rutina del dia a dia. Perdut en el camí de la joventut, amb la innocència furtada en aquet colp de la batalla, perdut en el camí de la incertesa: del com continuar i del què fer. No obtinc resposta.El perquè i el com de ser ací perdut entre la boira. No sé dir-lo.No m’agrada córrer però, no ho puc evitar. Com en un carrer sense sortida.Com a les vies del tren, còrrec endavant sense saber on anar.Mai vaig voler fer-te mal, ni ho vaig intentar. Com fer mal una persona a la qual vols tant? Per això còrrec en mig d’aquest passadís que per a mi és tan llarg. Per no tornar enrere ni fer-te més mal. Saps que encara et recorde com aquell que es trobava amb mi quan jo despertava; encara que sigues només la presència d’un fantasma que per tots està oblidada.Però, espera, no te’n vages encara, i si ho fas, promet que et trobaràs amb mi a l’altre costat; a l’altra part de la ratlla. Només ara que ja no despertaràs més amb mi a la matinada.M’assedegues i et busque. Et demane que et quedes, encara que siga a la meva memòria, encara que te’n vulgues anar; però és massa tard. Tu com tots, te n’has anat.Espere trobar-te quan jo desperte, com sempre féiem; i si no és així, recorda la promesa que em feres: troba’m, busca’m a l’altre costat; a l’altra part de la ratlla i tornarem a ser junts...Finalment crec que ho he comprés, m’ha vingut al cap sense saber perquè. Aquell dia, aquella hora, aquell moment. Corba i res. Corba sense bes, corba sense adéu, corba sense voler... Tu te n’has anat i jo m’he quedat a aquell camí frustrat; sense tornada, sense esperança.M’he quedat esperant que tornes a casa, esperant que entres per la porta, esperant que em contes com t’ha anat el dia, esperant que ens gitem junts i al matí següent trobar-te de la mateixa manera; al meu costat.Si tan sols haguera pogut donar-te un últim abraç, un últim bes...un últim bes que no fos d’acomiadament...

Tant de bo haguera sigut jo, així ara no hauria de demanar-te perdó: per aquell dia, per aquella corba, per aquell moment.
Per la teva mort.
Corba i res.

10. Indiferent.

Aquest és el primer premi de narrativa de l'any 2008, fet el 24/01/08

INDIFERENT.

Ara que cau la vesprada llarga i taronja sobre aquest mantell de verda terra nostra, que invita a contemplar-la mentre els últims pardals alçen el vol, i es perden de vista entre els matolls de més enllà, ara que els arbres respiren cap al cel gris que comença a tornar-se obscur, i les hores passen llargues i humides com la mar blava que s’esten a l’horitzó; contemple seguda a una cadira vella i rovellada els ultims rajos de sol que tinyen de groc els camps verds amb retalls taronges, i que fa sentir el fresc vent que arriva de la mar.Més enllà, un pont, gran i majestuós però, mig enderrocat; que trasspassa el poble de la mateixa manera que trasspassava la meva vida, i que m’impedía eixir d’ací.Torna a passar un hora, i després un altra, i el temps no es deforma, i penso que potser sería menys avorrit si encara seguires ací, a la meva vora, mig adormit com solíes estar, silenciós, encara que posaves la radio i sonava alguna cançó passada de moda, dels anys cinquanta. La rosada que comença ara a caure damunt del terra, damunt dels geranis, els tulipans i les margarides que plantares quaranta anys enrrere; em recorden a tu i als teus besos, que eren frescos i dolços, mentre caia al damunt de nosaltres la eterna tardor que tant ens encissava.No patíem per res mentre erem junts i rodolàvem en aquella furgoneta pels camins de la nostra vida, i que ens obligava a permanèixer cautius al poble, per poder pagar-la.Encara la conserve, encara que ja no funciona, perque feia temps que ja no l’agafaves, feia temps que em deies que se t’havia olvidat conduir, i no se t’ocurría una excusa més barata.Ara, que tornen a vindre els nostres néts, i pregunten per tu, i no et senten; em senc sola i desvalida, i demanen que vagis amb ells a passejar, però, ja no estàs, i hi vaig jo amb ells; i els porto a la mar, on t’agradava tant anar abans, inclús al mes d’octobre, perque t’agradava gelar-te com un pardal, i jo t’ho consentía; i els ho conte als netets i ells també volen entrar ara, a l’octobre, creu-me, i no els deixe, perque sé que si tu pugueres dir-los-ho, tampoc els hi deixaríes, encara que siguen tan valents com ho vares ser tu.Quan torne a casa nostra, i et salude, i et dono un bes i veig que no estàs, no m’amoïne perque sé que així potser es millor, i no et tinc perque contar que sóc mal.lalta des de fa uns quants mesos, perque sé que si em sentires dir-t’ho, patiríes molt.I em torno a seure a la cadira rovellada, i senc que la radio és engegada, i que l’escoltes sense estar, i que contemples el paisatge sense estar, com jo.I pobra de mi, que sóc una iaia vella amb por a la mort; mentre que tu ets un record oblidat pel temps que no en té, de por; que no saps quan es fa de dia, ni quan es fa de nit; que ja no recordes el que significava aquesta vesprada per a tu i per a mi...I em dic, potser t’envejo, perque com ets tu, un record, ni parles, ni sents, ni comprens; ningú et pot dir res, i sort que encara puga parlar amb tu, encara que sé que no em sents, que no em mires, que ets un xafogós record que té pintada una cara presa d’un encís que mai acabarà fins que et porte la mort...! I jo l’espere, la mort, amb l’indeformable temps que passa lent...Què faràs quan jo m’envaja i et deixe sol?! Què faràs quan no em tingues ací per cuidar-te?! Què faràs per dir que ets trist i solitari?!Em calme i m’assosegue, i em dic, potser t’envejo perque ni sentiràs que et deixo sol, ni t’enrecordaràs del que he fet per tu tots aquests anys, ni sabràs que és estar trist i sol... potser ni t’enrecordaràs, em dic, de que em vares estimar una vegada.No t’enrecordes, no. Ja fa temps que no t’enrecordes; i per fí he comprés que això no és només una excusa barata.I em dic, potser t’envejo perque estant, no hi estas ni estaràs mai.I mire al cel, i em fico a esperar com tu, indeferent, la mort.

Mis datos.