Em donaren la noticia un dimarts qualsevol del mes de Gener; i després de rebre-la només vaig ser capaç de prendre una dutxa d'aigua calenta per calentar el meu cos.
Mentre veia les gotes deformes escapar per la paret i sentia la pluja de milers de gotes que queien sobre el meu cap i m'invadien d'una sensació d'absolut plaer, no podia pensar en res més que no fora l'aire gelat que colpejava les finestres. No podia pensar, de cap manera, en allò que acabaven de dir-me. De cap manera.
Tot i això, quan vaig acabar, em vaig vestir de pulcre blanc i vaig anar cap a l'hospital amb pas ferm.
Fins que no vaig arribar al principi del corredor i vaig avistar l'habitació de Jaume, no vaig sentir que allò que anava a fer era una estupidessa. Vaig aturar-me mirant cap a la porta. Estava tancada. En aquell corredor de la mort només es veia la meva ombra que destacava contra el pis com una sentència de mort.
Vaig fer una passa. I darrere d'eixa, una altra. Vaig fer-ne centenars, perquè d'una manera o altra, no volia arribar a l'habitació d'en Jaume; no volia arribar alli i comprobar que allò que m'havien dit era veritat; perquè encara que la meva ment ja ho havia acceptat, el meu cor es negava a sentir el dolor que allò comportava.
Finalment, sense voler, vaig arribar fins la porta, i amb la mà pàlida vaig fer girar la manivel·la. La porta es va obrir poc a poc mostrant-me la escena en penumbres.
Abans que la meva pupil·la pogués enfocar ninguna figura, vaig sentir uns plors ofegats que venien de dintre de l'habitació.
Encara de peu, sense atrevir-me a entrar del tot, vaig distingir a la dreta els pares d'en Jaume que ploraven mentre s'abraçaven. I a l'esquerra, com sempre, en Jaume gitat al llit sense moure's.
Pareixia que tot fora normal, pareixia una més de les meves visites. Pareixia que al tocar la porta, les meves esperançes es recobrarien com feien sempre. Pareixia que en quan anara a deixar l'habitació d'en Jaume, esperaria fins que ell despertara.
Pero no aquet cop.
Aquet cop, quan tocara la porta, les meves esperançes desapareixerien, i quan deixara l'habitació, seria l'últim cop que el veuria a ell.
Unes poques llàgrimes vingueren de cop als meus ulls i vaig sentir ràbia sense voler.
La culpa de tot allò era dels pares d'en Jaume.
Vaig mirar-los amb un despreci ferotge.
Anava a ser el últim cop que voria en Jaume per culpa d'ells. No aplegava a entendre com els seus propis pares havien abandonat tan fàcilment les esperançes de que el seu fill despertara. No entenia com podien matar-lo. Jaume estava viu, només calia esperar. I ells s'havien cansat molt prompte. Massa prompte per Jaume.
Vaig anar a seure en un dels petits banquets que estaven a l'altre costat del corredor. No volia acomiadar-me d'en Jaume amb ells davant, mentre ploraven a llàgrima viva, fent-se les víctimes, sabedors de que la seva mort es podia evitar.
Feia quatre mesos que Jaume estava en coma. Va ser després que un cotxe l'atropellara violentament després de saltar-se un semàfor en roig. Jaume va quedar inconscient segons després d'aterrar al terra. El metge que el va atendre va dir que no podiem fer més que esperar a que despertara. Al principi tots manteniem esperança. Estavem quasi convençuts que Jaume despertaria aviat. Tothom venia a l'hospital per visitar-lo, i rebia rams de flors cada dia. A penes tres setmanes després, ja quasi tots l'havien oblidat. I quatre mesos després, només el visitàvem la seva familia i jo. Jo, que em negava a creure que Jaume no podia despertar-se. Però, ahi estava l'evidència, i encara no li havia fet front.
Al cap de cinc minuts i quan la ràbia ja quasi havia desaparegut, vaig veure que sortien; i quan desaparegueren del corredor vaig alçar-me lentament.
Alli estava jo, en mig d'aquell corredor. Entre mi i Jaume només quedava una estreta paret de formigó.
Amb pas decidit, vaig entrar a dins de l'habitació.
Només entrar, i veure'l alli, sabent que seria l'últim cop, vaig notar com una part del meu cor desapareixia junt amb les meves esperançes de vore'l altre cop somriure. De veure'l altre cop aixecar-se. De sentir-lo altre cop pronunciar el meu nom.
Pareixia que entre el primer cop que havia anat a veure'l i aquet no havia passat temps. Seguia amb el mateix tall de pèl, la mateixa barbeta quasi inexistent, la mateixa bata blanca que amagava un cos ple de ferides per estar tant de temps en la mateixa posició.
Jo era l'única persona que es preocupava per ell.
Cada cop que anava, li canviava un braç de posició, o li canviava el cap de postura. Només per que quan jo anara altre cop, pareixera que s'aguera mogut, i que dins d'eixe cos aparentment sense vida, s'amagava el meu Jaume.
També era jo aquella persona que li canviava les flors. Cada dia que anava a veure'l li portava de noves, i mai havia repetit un tipus de flors.
A dintre meu sabia que aquelles coses només les feia per entrentindre'm i passar alli més temps, perquè un cop m'asseïa al costat del llit, no podia fer molt més que somriure a cops.
Aquella vegada vaig posar-lo en la posició en la qual el vaig trobar el primer cop que vaig anar a veure'l, i per primera vegada repetia flors. Margarides, com la primera vegada.
Volia simular que entre aquella primera vegada i eixe dia, no havien passat quatre mesos de vanes esperançes i de plors sense sentit. Volia pensar, tanmateix, que la seva mort, era inevitable.
Em resistia a creure com tantes persones m'havien dit, que Jaume estava alli, però, que al mateix cop, mai tornaria.
Vaig seure per primer cop aquella vesprada al costat del llit. Vaig cridar-lo suaument. Després una mica més fort. Però, Jaume no contestava. Sabia que no m'ignorava voluntariament com en aquelles bromes que soliem fer-nos. Aquet cop no podia més que ignorar-me.
Les llàgrimes van tornar als meus ulls, i vaig fer un intent de fer-les tornar a dins.
Mai havia plorat al seu davant, i aquella vesprada no ho anava a fer. Per a mi, mantindrem impassible, era com una mena de respecte cap a ell. Una mena de respecte per part meva. L'única persona que no li havia fallat mai ni li havia tirat en cara totes aquelles vesprades al seu costat xerrant amb el més absolut silenci.
Quan vaig notar que el desig de plorar era massa fort per contindre'l per més temps, vaig aixecar-me de la cadira i vaig mirar-lo per últim cop.
Vaig fer un somriure allargat i vaig donar-li un petó a la galta.
Volia dir-li adéu d'una manera especial, per demostrar-li que tots els moments viscuts al seu costat havien sigut per a mi importants. Però, al mateix temps, contar-li tot allò no anava a servir de res. No li havia dit mai allò que significava per a mi i eixa vesprada no era el moment.
-Adéu Jaume.
Vaig sortir d'aquella habitació mentre em corria una llàgrima per la galta.
Aquella nit vaig plorar molt. Sabia que eren llàgrimes sense sentit, perquè no podia fer més que allò que ja estava fet. Però, així i tot vaig plorar i no vaig dormir gaire. Només feia que recordar promesses que s'haviem fet l'un a l'altre i per més que vulguera la seva imatge no se me n'anava del cap.
Quan per fi va vindrem un alé de respiració, vaig anar deixant de plorar poc a poc fins quedar-me buida.
I poc a poc, un sentiment de relaxació va anar instal·lant-se al llarg del meu cos, fins que em vaig quedar dormint.
Al mateix temps abans de perdre la consciència i començar a somniar, Jaume moria en aquell hospital.
Quan vaig despertar al matí següent vaig ser conscient que el meu amic, el meu germà, ja no estava.
En aquells moments aquelles paraules em pareixien termins massa suaus per descriure allò que Jaume significava per a mi. Però, a vegades estimes una persona amb un sentiment tan fort, que eres incapaç de nomenar eixe sentiment amb un sol mot.
Aquell matí vaig adonar-me que ja feia quatre mesos que Jaume estava mort, però, per alguna raó, per negar-me a acceptar que si perdia les esperançes en ell, perdria una de les persones més importants de la meva vida; encara no m'havia adonat.
Tot i així, és difícil saber què fer quan res pot fer canviar un fet.
I la mort de Jaume res la podia fer canviar.
Maria.
