66. Anatomia d'un abraç (III)

No creus que és hora
de deixar de fer certes coses?

De deixar d'esperar-te per dinar,
parar a raonar abans de posar la taula
i adonar-me que eixa cadira mai l'ocuparàs?
Sobrarà un plat al damunt de la taula,
sobrarà un got ple d'aigua que és tornarà calenta,
un filet de carn que es quedarà fred i inert,
mig cru, demanant foc a crits.

De deixar d'esperar-te per les vesprades,
quan romane assegut esperant sorpreses
que jo mateixa he imaginat.
Escoltant lladrucs a la llunyania,
mirant al carrer que es va tornant fosc,
com l'esperança que vingues.

De deixar d'enraonar com et contaré
les coses que em succeixen.
Són avorrides fins l'extenuació,
però, sempre les escoltaves.
Em mire cara a l'espill i se'm van les ganes
de que em senyalares inclus defectes de pronuncia.
Les ganes de que t'emprenyes amb mi,
per poder discutir i que em capgires els pensaments.

Podré deixar de fer moltes coses, però,
no podré deixar d'esperar la nit,
perque tu sempre venies amb la nit,
i els nostres moments encara viuen allí.
No podré deixar d'esperar la foscor,
expectant perque em marques l'hora de dormir
o l'hora de pegar voltes al llit
amb el teu calor pegat a mi.
No podré deixar de fer-te lloc al llit,
encara que no vingues en tota la nit.
No podré d'eixar d'esperar que, al obrir els ulls,
tot allò que veja sigues tu.

Scherbatsky

65. Anatomia d'un abraç (II)

Com et trobe a faltar.
Baix la pluja, baix el seu reflex.
Baix els llençols.
La teva risa i el teu plor.
Els sentiments que a cops amagaves
entre la boira de la foscor.

Com trobe a faltar quan no recordaves 
ni tan sols que jo era amb tu,
i que quan t'adonaves, 
corregueres demanant perdó
sent mil cops tu.

Com trobe a faltar veure els teus ulls,

que em diguen tot allò que voldries fer amb mi,

encara que fora impossible, 

encara que no es puguera,

i que porten un "et necessite" 

gravat al teu iris obscur.

Com trobe a faltar els teus abraços,

com una mena d'habitació càlida 

on els records no existeixen,

només puc sentir la teva respiració entretallada

i sentir com el temps es dispara.

Ara reste adormilat al saló,
fred i inert.
S'apaga la llum i ningú em desperta.
Com trobe a faltar que em despertes
amb un càlid bes als llavis
i un anhelant "t'estime"
contingut al somriure.

Desitjaria que em despertares,
necessitada de carícies incompletes,
i que em portares ràpid de la mà al llit,
en lloc d'estar oblidat aquí,
estant tan lluny de mi.

Mai vaig imaginar, noia,
que em faria tan de mal
que no em trobares a faltar
tant com jo ho faig ara.
Et trobe a faltar,
en definitiva.

Scherbatsky

Miscelànea

"Somos instantes, pienso luego estorbo. Soy la forma vacía que te inventa. Besarte hasta que te extingas, pintar en tu cara sonrisas; tu rostro es otro cielo. Guardo lo que me dabas sin darme nada. Que la sorpresa nos encuentre juntos".


"Usted suele sentir lo que otros llaman nostalgia. No siempre, siempre trata de reír y estar alegre, per a veces -qué le vamos a hacer- le agarra eso de la nostalgia, animal ofendido. Y entonces es como un dolor muy poco inteligente que le va avanzando sin ton ni son por el cuerpo y que no oprime allí donde debería oprimir un dolor cualquiera. Como esos dolores de los que ni vale la pena hablar, los que todo el mundo sufre: la falta de amor o el dolor de cabeza o las tripas de estopa. Cosa de todos y de todos los días. Lo que mata es lo otro: la añoranza de aquello que nunca llegará tan siquiera a dejarse entrever, a sugerirse".

64. Anatomia d'un abraç

Jaume va recordar de sobte el llit desfet amb la brisa gelada pegada als llançols  pulcrament. Va girar el cap de sobte, perque esperava trobar-la alli, mig nua, com tantes altres voltes havia estat. I semblava impossible que la noia hagués viatjat i ara estiguera esperant-lo per jugar amb ell entre els colors que es reflectien al llit.

Semblava mentida, semblava impossible que a força de desitjar-ho la noia el mirara expectant des del llit. El somriure fet força adins, més enllà de en la pell pintat, tenia el somriure gravat al cor. Dolça innocència que la recorria suaument. Els ulls ben oberts, cridant entre gèmecs el que amb paraules no podia dir. Esperant per ell, mentre el mirava als ulls. Semblava tan de mentida que Jaume començà a sentir les llàgrimes fent força als ulls per sortir. Una mà s'escapà entre l'incredul·litat, i després tot el cos va avançar lentament cap a ella. Esperava que al arribar fins ella, tot fora només una il·lusió manifestada pels nervis, els dolors i les pors.

Els dits tocaren la seua pell, que sempre era tan suau i freda. I s'espantà. Havia d'estar boig per acaronar de nou els recovecs d'aquella noia. Però no s'ho pensà, no s'aturà. Estava allí, i podia sentir-la. Ella reia, es bellugava, i semblava que no havia passat gens de temps des de l'últim cop que es veren. El somriure es traspassava. Necessitava jugar amb ella, viure allò que tenien cada dia que compartiren i que havia deixat enrere. Va escapar entre els llençols i es va amagar baix els colors per ser trobat. Podia sentir les seues rialles i com l'envoltaven, com l'engronsaven cap la comoditat, la felicitat senzilla. I jugava baix els llençols, baix els seus plecs multicolors, esperant veure la seva cara rodejada de llum allí baix també. No l'importaria viure baix aquell llançol, simplement esperant perque el seu somriure aparegués per trobar-lo, vivint atrapat en eixe record com un nen petit.

Però ella no arribava mai. No s'escabusava en eixa vida preparada per ells. Les rialles havien parat de sobte. Ell reia, cridava el seu nom suaument. Estic ací, vine per mi. Xiulava i esperava. Preguntava i esperava. Encara somreia mentre es va desfer del llançol i va sortir a la superfície, per buscar-la.

Es trencà el somriure. Només hi havia un buit, allí on era el seu somriure. Un record, allí on estava la seua prescència. Una pressió esgarrifant allí on estava la calma. On ets, noia?

Va despertar de sobte, enmig de deliris i llàgrimes que mullaven les seues galtes. Va mira a un costat i a un altre. On deuria d'estar ella, només quedava pols muda que s'acumulava poc a poc. Sí estava boig per somniar aquella il·lusió, per somniar el tacte de la seua pell, el so de la seua rialla, fins i tot els sentiments que ella desprenia. Més que somniar, els tenia gravats a la memòria força a dins.

La noia només era un record, un somni, i fins i tot en somnis la perdia.

Com et trobe a faltar, noia...

Scherbatsky

Manifest Sexual

Manifest Sexual

He estat llegint alguns poemes

de Martí i Pol que descriuen

l'acte sexual

amb tot tipus d'adjectius

i metàfores inflamables

però, no he aconseguit

identificar-me,

no senyor! El sexe

no és exactament així.

És bell perque és real,

perque és versemblant,

no sé si m'entens.

No calen focs d'artifici

ni protocols solemnes

d'elegancia.

Tinc fe en la cúpula terrestre,

en el llenguatge auster dels cossos

i dels fluids en contacte.

Crec en les carícies 

sobre totes les coses.

Sóc una mena d'ateu

del sexe sacre.

Faig proselitisme

de la versemblança,

apologia de la realitat

real.

Sóc d'aquells que opinen

que el romanticisme edulcorat 

és una estafa.

Estic en contra de les muses 

que fan la funció de portes astrals,

en contra dels màrtirs poetes

que suen sang quan estimen.

Per a mi fer l'amor

és manifestar físicament 

els meus sentiments

profunds,

sense lloc per a l'exageració

ni per al teatre.

És pot ser un exercici

de sinceritat recíproca.

Literatura sense metàfores 

pretencioses.

Pau Alabajos

500 dies...

"-Sempre fas allò que vols, no? (Riu i es miren). Mai volgueres ser la parella de ningú i ara ets la dona d'algú.
+També m'agafà per sorpresa.
-Crec que no ho vaig a entendre mai. Vull dir, no té sentit.
+Només va passar.
-Clar, però, és això allò que no entenc. Què és el que va passar?
+Un dia vaig despertar-me i ho vaig saber.
-Saber què?
+Allò que no vaig tindre mai clar amb tu.
(...)
-Saps què és el pijor? Adonar-te que allò en que creies és pur fem. Això sí és una merda.
+Què vols dir?
-Ja saps..., el destí, les ànimes bessones, l'amor vertader... i totes aquelles tonteries de contes de fades. Tenies raó.
+No...(Riu).
-Sí. Què? Per què somrius?
+Tom...
-Què? Per què em mires així?
+Bé, saps... és perque un dia estava sentada en una cafeteria llegint Dorian Gray i un xic s'apropa i em pregunta pel llibre... I ara és el meu marit.
-I això què té a veure?
+I si haguera anat a veure una pel·lícula? I si hagués anat a un altre lloc a dinar? I si hagués arribat deu minuts més tard? Estava... Estava predestinat. I tot el temps pensava: "Tom tenia raó".
+No...(Riu).
-Sí, ho pensava...(Riu). Només és que era sobre mi sobre qui no tenies raó. "

Les casualitats. Què fariem sense elles?

Scherbatsky.

63. Inseguretat

Inseguretat

La inseguretat.
Amarga sensació de despreniment,
que se't penja al pit.
Quants cops dessitjaria desfer-me de tu,
i cap ho aconseguisc.

Cada petit detall que ix de la normalitat absoluta,
cada paraula freda,
cada mirada distant,
cada bes negat,
la desperta a ganivetades.

Cada detall el pense mil i una voltes,
sense ser capaç de ser en res més.
Em destrossa i em comdemna,
m'apressa a l'interior de la meua ment,
aparentment sense cap raó.

I cada pregunta que es formula,
deixa de tindre sentit davant teu,
només troba silenci
perque acaba morint als llavis mullats
de llàgrimes enceses en impotencia.

No sé qui soc.
Qui sóc, en realitat?
Qui està ahi?
Qui m'estima?
Tot són preguntes sense resposta.

S'apodera dels somnis.
dels somriures,
i et perds en desilusions,
en promeses que escoltares un cop
pero que mai es realitzaren.

Et perds en plors desganats furiosos,
sabedor que allò del que tens por
acabarà passant
i no hi ha remei per aturar-ho,
sense saber realment, què passa.

Tens por, tens por de que no vagen bé les coses,
tens por de perdre-les,
i al mateix temps no les disfrutes.
I esborres sentiments
perque tens por que ningu els valore.

A la fi la teua ment és com un camp encés,
sense flors, plagat de silenci,
cremat per les mateixes flames
que tu encengueres,
sabedora de què podria passar.

Un somriure, un petit somriure,
creix en aquest cap cremat.
Apaga les inseguretats d'un cop.
Que no s'esborre el somriure,
ni les paraules que l'acompanyen.


Dis-m'ho,
vull escoltar sentiments,
tocar somriures i sentir mirades.
Vull reviure eixos moments
tots els dies, un cop i un altre.

Scherbatsky

Think #1

Being sincere, don't know. Being dishonest, don't know either. When you aren't need, and don't exactly know why the thought is going on.

Sick Mind

My mind is sick.
Sick is my mind.
If my mind's sick,
it's probabably
'cause u did a great job.

Scherbatsky.

Vaig tractar un cop de definir què era la poesia. Inclús vaig tractar de buscar una definició apropiada per a un concepte tan delicat, i ningu va saber donar una resposta acertada.

Després de temps escribint, ahí va la meua:

Poesia? Una forma irracional d'expressar sentiments, memòries, i fins i tot llàgrimes o somriures.

No és la millor, però, és aquella que em val.

Scherbatsky

62. Paraules/Peces

Em sembla increïble com ací, on jo reste aseguda, el sol ja ha marxat fa estona, deixant un estel d'obscuritat darrere seu; i com on tu restes tirat a sobre del llit, contemples els últims rajos, els últims moments del dia mentre mires al sostre i no veus res. Els ulls no et responen, els meus tampoc ho fan. Sembla que miren a un punt fixe de l'univers, però, en realitat suren entre memòries i cançons que ni tan sols han escoltat.
Pense en un dels teus somriures mentre el sol encara no s'ha amagat, en un racó amagat de la mar, i tanmateix al costat de la sorra. Pense en tot allò que no dic, i les raons moren abans de sortir. I em pregunte si tenen raó de ser, si calen, si no seria millor oblidar-les.
Penses en la silueta de les meues cames retallada contra la lluna, mentre una llum s'encén i no saps d'on ve, i tampoc vols saber-ho. Penses en les respiracions fent-se una sola. Penses en tot allò que no dius, i les raons moren abans de sortir. I penses en si importen. Penses en si importa alguna cosa més que seguir sentint els grills que canten en eixa nit sense estreles, sense futur, destinada a esborrar-se en la sorra des de la qual jo mire el teu somriure, i dibuixe paraules en la sorra. Paraules que he dit poc, i tanmateix signifiquen tant. Paraules de què? I passes la mà sobre les paraules. I les esborres, perque són paraules buides. Fas peces les paraules que escribim. Peces de què? Segueixen sent peces buides.

I torna a sortir el sol on reste aseguda, i et sorprén la obscuritat al llit. I penses en recuperar les paraules escrites a la sorra, i jo passe la mà a sobre d'elles i les faig peces, perque semblen buides.
I de cop i volta penses en mi, i jo pense en tu. I és graciós, perque ni tan sols ens coneixem.

61. S'esborra

S'esborra

I de cop mires al teu voltant,
a dreta i esquerra,
i trobes ningú.
I mires a terra
mentre la xafogor t'ofega,
mentre no pots evitar
mirar endavant i no veure res.
I surts fora,
i fa vent, un vent fred.
I no pots evitar pensar
en allò que s'estén al davant.
La lluna no surt aquesta nit,
no está per fer-te veure el camí,
per guiar-te en allò desconegut.
La llum que veus avuí
és la del carrer,
però, no et convida a sortir,
no et convida a somriure.
Entre tanta gent,
entre tantes coses,
les mirades es perden,
entre les hores
que passen inexorablement.
Restes asseguda enmig de tot,
al davant de dos camins
que escapen un de l'altre.
I mentre el silenci t'envolta
penses en escapar del camí marcat,
en deixar arrere l'endavant,
en deixar les preocupacions de banda,
i començar a viure.
Veus la mar, que s'estén fins l'horitzó
i penses en què hi haurà a l'altre costat.
I si agafara eixe horitzó com a eixida?
Si caminara fins la mar,
i entrara amb peu ferm,
deixant folcs d'aire entre les pedres;
i nadara pura entre l'aigua,
sense enfonsar-me
per molt de camí que fera;
si arribara a tocar l'horitzó
amb les mans mullades
fins l'altre costat;
què quedaria aquí,
qui quedaria aquí,
que volguera fer-me tornar enrere.

Però, estàs lluny de la mar.
Et trobes lluny d'eixe horitzó,
lluny de l'altre costat.
I segueix fent fred,
mentre penses en la mar
precedida de pedres.
S'esborra la mar,
s'esborra la sorra.
Sembla que la xafogor
també s'esborra.

Scherbatsky.

60. Somriure

Somriure

En la verdor de la gespa,

entre el monticul de petits escarbats
que treballen sense descans;

entre les mullades gotes d'aigua,
que romanen sobre les fines fulles;

entre els abraços on es congela el temps;
entre el pèl plé de petites herbetes
després de rodolar per ella,

plé de petites formigues que volen marxar.

Mentre ens acarona l'ombra dels arbres gegants
que colpejen les altures,
ens mirem i de cop i volta, 

aparèix un somriure sincer,

més que sincer, inevitable.

Un somriure dibuixat amb dolça ternura
que s'esten cap a tots els costats.

Com és possible que una simple paraula,

una simple il·lusió que a cops s'esvaeix,

et faça claudicar i mostrar el somriure,

deixar que tot el que sents es mostre amb

una mena de plec facial que intenta
amagar-se del teu enteniment.

Com és possible que un simple sentiment

et faça mirar a l'horitzó i vulgues
escriure tot allò al cel.

A cops s'escapa el sentiment fet paraula,
i és el dubte, la por, allò que fa
que acabe romanent a dins,
sense sortir encara.

Em quedaria sobre aquesta gespa,
esperant que el moment restara per sempre,
guardant-lo a la meua memòria.
I et mire als ulls,
i m'adone que el somriure
no s'ha esborrat encara.

Scherbatsky

59. Sense més

Sense més

I un dia, sense més,

caus en el compte

i t'adones quasi sense voler

d'aquelles coses que no volies veure,

d'aquelles coses que et tiren pel terra,

entre escopinyades i arraps.

Entre mentides bojes que acaben sortint,

entre paraules dites amb la més pura ràbia,

paraules que sembla que siguen mentida

entre tant d'argument incoherent.

I les dius, i les repeteixes sense vacilar,

doncs tin en compte els teus actes,

i la responsabilitat que es desprén d'ells.

Una ment que ja no és innocent,

després d'haver sigut maltractada,

una ment que ja no és víctima,

després d'haver dit tanta merda.

Incongruent. Egoïsta. Hipòcrita.

Arrossegant veritats pel terra.

I és això el que t'acaba cosint les ferides

quasi amb crueltat, inclús amb pressa,

i és la veritat la que acaba pegant-te la bofetada.

El gust amarg de la ràbia, dels sentiments

lliscant entre impotència.

I un dia, sense més,

t'adones que prengueres la decisió correcta,

i ha costat, i t'ha dut el teu temps,

i t'ha fet dubtar a cops, però res és tan agraït

com saber que has pres la decisió correcta.

Scherbatsky

58. (I)

Es miraren mentre semblava que el temps s'aturara i deixara d'avançar, centrat en ells; mentre semblava que la distància entre ells deixava de ser dies, mesos, inclús temps. Semblava que entre ells només havia passat un segón des d'aquell últim cop, un segón etern, càlid i dolç, igual que aquest mateix segón que ara s'aturava per deixar-los acolpar a la ment milers de records, milers de moments i sensacions que s'estenien per les seues mirades, allí d'empeus; mentre semblava que entre ells el temps no els haguera fet mal, mentre semblava que el temps haguera passat de puntetes, canviant el dubte per l'anhel.


Saps?Apareix de sobte, quan us mireu, ni tan sols jo puc explicar-ho amb paraules o amb fets, per molt que m'aprope. És una mena de connexió, si es pot anomenar així, i t'emplena les hores,el cap i els moments. I quan saps que forma part de tu, ja no pots obviar-la i intentes atreure-la. 
És magnifica quan us mireu als ulls, saps que està ahi, sense escoltar-la ni veure-la; notant com es rebel·la, delitosa per sortir, demostrar i cridar tot allò que guardes a dins.
Us passarieu hores mirant-vos als ulls, fins que us fera mal el no poder ser part de la llum que transmeten. Series part de cada somriure oblidat, viuries en cada mirada amagada que aconsegueixes descobrir, faries parlar cada silenci mentre seguiu mirant-vos als ulls... per hores, per dies, per molt de temps, intentant trobar una resposta a allò que no veus.

57. Amics

Amics

Ja fa estona que ha sortit el sol

entre les muntanyes que brollen

per l’horitzó de més enllà,

i sembla que ens espera amagat

mig endormiscat, després de tota la nit,

entre el fred gèlid de la matinada

que s’estén pels nostres òssos.

Veiem passar els matolls molt ràpidament,

donant una ombra suau i fosca,

i els acariciem mentre els sentim crèixer

 baix els nostres dits.

Ens mirem i riem,

tot ens fa gràcia, de cop i volta,

el moment s’allarga mentre parlotejem

de borinades, mentre s’extasiem

en un somriure que mai s’acaba.

Tot pareix infinitament menys dur,

menys difícil, amb vosaltres.

Tot flueix com el vent entre els dits,

tot surt fàcil i còmode.

Tanque els ulls i desitge

allargar el moment, la sensació completa

de sentir que pertanyem a un mateix lloc,

a una mateixa existència.

I em fa por pensar que després

dels moments que acomiadem,

no en vinguen altres.

I pareix mentida que després

d’aquestos, en vinguen de millors.

Però, ahí estan, encara que intangibles.

Açò acaba de començar, i visc amb la esperança

que encara ens quede molt per acabar.

Fa temps que deixarem de repetir paraules,

ja fa temps que passarem a obviar allò que es diu

i allò que sempre es pensa.

Mentre caminem per la mateixa via,

mentre consumim aquest dia,

entre rises, entre moments que apareixen

i altres que desapareixen.

Pot ser hi ha paraules que es dilueixen

poc a poc, en el temps, però,

el significat es queda a la memòria.

I pot ser les paraules ja no estiguen,

ja no es diguen, però, el significat es queda.

Scherbatsky.

56. A JM

A JM.

Ja no ens podem mirar als ulls
però, el sentiment no es dilueix.
Reste aseguda davant la porta
on un dia, tancarem allò
entre promeses i records,
entre galtes a llàgrima viva,
entre la polseguera del camí
que ens allunyà.
No s'esborra la cara, encara que
passen anys en aquesta vida
que anomenem eterna,
quan en realitat és fugaç.
I et trobe a cada racó del meu cap,
a cada moment viscut,
en cada gest fet força adins,
en allò aprés de tu,
perque mai podrem ser dos estranys
que s'obliden mutuament.
No es pot dir d'altra manera,
només que et faig de menys.
Com el primer dia, com el segon,
i així fins arribar a aquest moment.
Massa temps per elegir les paraules,
en lloc d'actuar.
S'han acabat les oportunitats
mentre mate el temps
recordant allò dit, allò viscut,
allò parlat.
I m'adone que res pot canviar el passat.
No poder ensenyar-te
allò aconseguit perque estigues orgullós,
perque estigues content,
perque estigues en pau.
Que no pugues veure què vindrà,
què faré, qui no coneixeràs,
em mata de ràbia.
I és trist, i no és just.
Allò que determina qui resta
o qui marxa, a qui volem al nostre cantó,
deuriem de poder ser nosaltres mateixa.

Ningú t'oblida.

Scherbatsky.

55. Açò

Açò

Gota a gota,

segon segon,

cau, inexorablement

al fons sense fons,

al fons invisible,

del calaix que es manté obert.

Es va amuntegant,

cada cop més,

des de fa temps,

adherint-se al fons sense fons,

donant forma.

S’amuntega aquí a dins,

a dins del calaix,

a dins meu,

tot açò per donar,

i acaba en mans de

qui no s’ho mereix.

I s’amuntega aquí

on ni arribe a vore-ho.

I fa mal, i colpeja contra el pit,

i quan es troba amb l’aire

l’apresa, el condemna

sense cap contemplació,

i surt, esvaït, entre gemecs

de tristesa absurda, que ni tan sols

jo comprenc,

caminant per un carrer

que jo mateix vaig escollir.

El pensar que no hi ha res

a qui donar açò,

a qui deixar açò,

que perdurarà en el temps

sense ningú, sense destí concret,

que vagarà en aquest

camí, solitari.

Açò, que ni tan sols té nom,

que ni tan sols pot explicar-se,

no hi ha ningú que ho vulga.

És una mena de crosta dura,

plena de sentiments incòmodes,

dura com una roca

que escora a la mar.

Sense poder abandonar

aquesta part de mi,

aquest calaix obert,

segon a segon,

al fons sense fons,

al fons invisible,

afecte i estima

en forma de gota eterna.

Scherbatsky.

54. Paradís imperfecte

Paradís imperfecte.

Anem a algun lloc

lluny d'ací, on ningú puga veure

què fem, què diem.

Anem a un secret amagat,

on ningú puga saber 

com ens sentim.

Anem on ens porten

els nostres ulls envenats,

els nostres cors silenciats.

Anem on pugam elegir

en qualsevol moment

si és dia o si és nit.

Anem a rondar els límits

d’allò anomenat raó

on no importa què hem fet

ni com som.

Anem on només importe

ara i pugam deixar 

enrere el passat,

entre camins de boira suspesa,

entre camins de vegetació indecent.

Anem on pugam 

palpar els sentiments

que cada dia amaguem,

que no sen’s escapen de les mans,

que no sen’s escapen de l’enteniment.

On no importe 

que els nostres desitjos

siguen cruels, on no importe

que es manifesten 

els apetits més immorals.

Allí seràn benvinguts i escoltats.

Anem on les decisions que prenem

no tinguen conseqüències,

ni mirades cruels com a resposta.

Anem on no es ferixen 

els sentiments purs

entre mentides, entre veritats,

arrossegant-se maltractats 

per seguir endavant.

Que no siga el paradís,

que siga imperfecte,

tan imperfecte com nosaltres som,

tan imperfecte com volem que siga.

Que la terra ens estime i que

ens deixe seure a sobre.

Que el cel ens regale estreles

per poder somniar 

cada nit recordant-les.

Que el vent ens porte sentiments

escrits en somriures i en llàgrimes,

i que els recite entre murmuris.

Que la solitud siga part de nosaltres

i que no ens faja por, 

que siga una més i ens acompanye 

en les vesprades mentre xarrem.

Que la llum siga tèbia, i que banye

tot el nostre cos mentre surt per l’horitzó.

Que ens desperte l'herba

acaronant-nos la cara 

com si forem petits de nou

estesos en un prat ple de colors.

Anem lluny d’aquí,

sense explicacions, sense arguments,

només perquè sí.

No vols?

És això veritat?

Si no vols, no pateixes,

tornaré d’aquell paradís imperfecte,

on viuria construint un demà

per ells, per nosaltres.

Si no vols, no pateixes,

tornaré algún dia

per portar-te de la mà

i mostrar-te la troballa

del paradís imperfecte.

Scherbatsky.

53. Gra de sorra

Gra de sorra

Hi ha més grans de sorra,
hi ha més platges on arribar,
hi ha de més forts,
hi ha de més dolents,
tota una varietat més enllà.
No s'està tan sol com pareix
mentre es perd en la dolçor
d'un més enllà,
mentre desapareix, mentre somnia
arribar a una platja deserta,
mentre espera que es faça l'hora
que tinga ganes de tornar a casa.
Mentre espera oblidar tot allò
que darrere ha deixat,
mentre espera que l'obliden
amb fàcilitat, a un racó allunyat.
I podria viure de memòries petites,
de records que no esborrarà,
de ràbies, de plors i llàgrimes,
de somriures, d'estels passats,
d'abraços sincers, de besos furtats,
de paraules mai dites, d'actes mai realitzats,
de persones que no pot oblidar.
Un petit gra de sorra
que rodola fins la mar,
i es dissol mentre nada,
mentre lluita per mantindre's
mentre lluita per arribar al lloc,
mentre lluita per no perdre res.
Però, s'acaba dissolent, inevitablement.
Es perd en l'aigua barrejada
en rancor, en odi, entre tanta gent,
entre tantes coses.
I es sent menut, invisible,
mentre va perdent-se poc a poc,
mentre perd l'identitat, mentre observa
expectant l'aigua en calma.
Pataleja, es resisteix,
lluita per no abandonar.
Però, es desorienta,
perd la noció del temps,
de l'espai, d'allò que és important,
d'allò pel que lluita,
d'allí on vol arribar.
I es cansa. Claudica. S'abandona
a allò que el desfà, a allò
que li resta oportunitats.
I ja no lluita, ja no pot,
se'l enduu l'aigua
a algún racó secret,
per esdevindre
un altre gra de sorra diferent.

Scherbatsky.

52. Rialla

Rialla

És un colp tallant

a la boca de l’estómac,

és un de repent

que se te’n duu l’aire.

Un sospir que

surt de tot tu,

un sospir que s’escapa

pel cos castigat.

Unes llàgrimes que

surten dels ulls secs i apagats,

unes galtes que tremolen

amb els soroll.

A cops un soroll que és un escàndol.

De cops, un soroll sec

que entra i ix amb ritme creixent.

T’oblides de parpellejar,

de viure i de fins i tot respirar.

Només sents el moment,

només sents allò que arriba sense voler

i que quan passa fas de menys.

I sense voler, acaba,

es retira silenciosament, a espasmes,

et deixa buit d’aire,

buit de totes aquelles coses

que et feien mal a dins.

Et deixa atontat, mig endormiscat,

intentant recuperar l’aire oblidat.

Un somriure queda després,

esperant que allò torne

en qualsevol moment.

Una rialla, un petit moment

on ets tu mateix.

Scherbatsky.

Scherbatsky/Stinson

                                                                                                               Desitjaria que la nit passada no haguera ocorregut, li va dir Robin a Barney.

Jo no, va contestar ell. I si resulta que tot açò no és la història de com els dos vam cometre un error horrible i vam destruir les nostres relacions? I si realment és la història de com vam tornar a estar junts?, li va dir Barney a Robin. Tu mai has deixat de pensar en mi, i jo mai he deixat de pensar en tu.

HIMYM

51. Glaçaria el temps

Glaçaria el temps

Encara m’enrecorde,

no crec que escape de la meua memòria

la sensació; el sentiment de

l’adrenalina i l’emoció

de tornar a veure’t.

El cor es torna boig

i batega com si fera temps

que t’esperara, endormiscat.

I s’escapen somriures i mirades

de les carícies,

i s’escorren venes avall

emplenant el cos.

Deixem empremta allà

on parlem, on ens mirem,

on riem, on bromejem.

I podria ser que s’alimentarem

de les ganes de veure’s,

de les ganes de tocar les nostres pells,

de mirar els estels 

que ens esperen a l'horitzó.

I podria ser que arribara un dia

que no ens fera falta res més.

Cada minut, cada segon que es desprèn,

fixe la teua cara i els ulls

a foc en la meua memoria.

No sabria descriure com em senc,

només voldria que no te’n anares mai,

que no arribara mai l’alba,

que es glaçara el temps.

I a cops pense,

que només em valdrien

els teus braços per poder viure.

I em tancaria dins d’ells,

en un abraç perpetu,

amb la calidesa que t’envolta.

I a cops m’és absurd pensar

que hi ha un altre lloc

on podria somniar, que no foren

els teus braços.

Glaçaria els somriures,

les mirades, les respiracions agitades.

Fins i tot glaçaria el temps

en un dels teus abraços.

Scherbatsky.